dissabte, 2 d’agost de 2014

El joc de pistes, d'Andrea Camilleri

Aquest juliol, després de passar per la biblioteca per triar algunes de les lectures d’estiu, he posat a la maleta El joc de pistes d’Andrea Camilleri, una novel·la del comissari Montalbano. 


En aquest cas els ancians Gregorio i Caterina Palmisano, dos germans molt missaires, s'han reclòs a casa i reben la policia a trets de pistola. Quan per fi les forces de l'ordre aconsegueixen entrar-hi es troben amb la sorpresa inquietant que el pis, ple de crucifixos, és un cau de rates i que el vell Gregorio té una nina inflable apedaçada i plena d'esgarrinxades. Al cap de pocs dies n'apareix una altra en un contenidor de Vigata. En Montalbano, perplex, s’enduu totes dues nines a casa per rumiar sobre el misteri. Les nines inflables li provocaran més d’un equívoc (l’ombra de Wilt és allargada) però la novel·la no és cap broma. I aleshores, de sobte comença a rebre cartes anònimes que contenen instruccions per a un joc de pistes: endevinalles, proves a superar, indrets a localitzar. El comissari, però, no està gaire tranquil. Quan una de les pistes li arriba acompanyada d'un cap de be ensangonat, s'adona que allò és el senyal que el joc ha passat a ser una cosa més seriosa... 

El que comença com un innocent joc de pistes acabarà convertit en un dels casos més inquietants del comissari. Com sempre Andrea Camilleri està a l’alçada del que esperem de les seves obres. Intriga, humor, opinió i reflexió. Un mestre del suspens capaç de passar de la màxima tranquil·litat al costat més fosc amb una facilitat increïble


2 comentaris:

  1. Només em vaig comprar l'Ara el dg per tenir-lo i llegir-lo. 9€ extres, però Camilleri s'ho mereix.

    ResponElimina