dimarts, 23 de desembre de 2014

Interstellar, de Christopher Nolan


En la seva novena pel·lícula Christopher Nolan ha tornat a realitzar una creació impactant que es convertirà en un clàssic de la ciència-ficció. A Interstellar narra com en un futur no gaire llunyà la vida a la Terra està arribant a la seva fi, assolada per plagues que estant desertitzant el planeta. Un grup d'exploradors liderats per l’antic pilot Cooper, reciclat en pagès i resignat a viure en el fang i la pols, i la científica Amelia s'embarca en la que pot ser la missió més important de la història de la humanitat i emprenen un viatge més enllà de la nostra galàxia -a través del fenomen físic conegut com a forat de cuc - en el qual descobriran si les estrelles poden albergar el futur de la raça humana. El handicap? Si aconsegueix tornar, és possible que trobi el fill i la filla convertits en ancians.

En la seva cursa per dur a terme films cada cop més grandiosos, Christopher Nolan abraça amb Interstellar la ciència-ficció espacial per desenvolupar una apassionant aventura per la galàxia, conrear una sèrie de reflexions al voltant de la naturalesa humana, explorar agosarades estructures temporals a partir de teories científiques i imaginar visualment el que és inefable, des de l’interior d’un forat negre fins al temps entès com una dimensió física.


Interstellar també entronca amb una tradició del cinema nord-americà, de John Ford a Steven Spielberg, que situa herois d’escala humana dins de grans èpiques. Al protagonista del film no li interessa tant salvar el món com salvar la seva filla, en una variant més d’una sèrie de films recents en què el sentiment de paternitat esdevé l’eix del drama. Perquè ni els viatges en el temps, ni els forats de cuc són tan forts com l’amor que sent un pare (brillantment interpretar per Matthew McConaughey) cap a la seva filla, i aquesta és una de les claus de la pel·lícula.

Un dels records més primerencs de Christopher Nolan és el del dia que el seu pare se’l va endur a un cinema de Leicester Square per veure 2001: una odissea de l’espai (1968). És fàcil imaginar l’impacte que la monumental pel·lícula de Kubrick va tenir en el futur director. “Va ser una sensació extraordinària, com si m’haguessin fet viatjar fins als confins més llunyans de l’Univers”, rememorava Nolan fa uns mesos en una entrevista. L’objectiu del seu nou film, Interstellar, era: “Reproduir en l’espectador contemporani el que jo vaig sentir veient 2001 ”. I ho fa donat molt protagonisme als pilots, recordant una altra gran pel·lícula ara poc reivindicada: Escollits per la glòria (1983), que narrava els primers passos de la cursa espacial.

Interstellar, però no una seqüela, un remake o una adaptació al cinema d’un còmic de superherois, sinó una història original sense potencial de franquícia. I quina història: en el seu nou tour de force, Nolan planteja un relat de ciència-ficció arrelat en l’emoció, una aventura que arrenca en el futur pròxim d’una Terra exhausta, replegada en el món rural i assolada per tempestes de pols (que recorda la desertització i el Dust Bowl que va patir el Mitjà Oest nordamericà durant la Gran Depressió), i apunta a l’espai com a única esperança per a la supervivència de l’espècie. El paral·lelisme entre Nolan i Kubrick s’acaba en el protagonisme que cadascun atorga a les emocions dels personatges. A Interstellar, l’escala èpica de l’aventura espacial sempre està en funció de la dimensió humana del protagonista i del seu desig de retrobar-se amb la filla. La pel·lícula barreja l’epopeia galàctica i el drama íntim i en aquest sentit és més humana que el film de Kubrick. I el final és més fàcil d’entendre. 

Interstellar està brillantment realitzada. Els efectes especials que combinen els efectes d’ordinadors amb la construcció real, i no abusen del croma són molt bons. La fotografia ens deixa un munt d’imatges bellíssimes. La música, com sempre a càrrec de Hans Zimmer, aprofundeix el caràcter èpic de la cinta. 

Chistopher Nolan és juntament amb J.J. Abrams un dels millors directors del cinema d’evasió i de ciència-ficció actual, i amb Interstellar ens ha regalat un clàssic que s’allunya del cinema blockbuster de baixa qualitat i poca durada (com els Crepuscles, Jocs de la fam i Divergents diversos). Segur que a Stanley Kubrick li hauria agradat... i a John Ford també.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada