diumenge, 28 de desembre de 2014

Rasputín



Rasputin no és tan sols el nom d’una cançó arxipopular de Boney M. o el malnom donat a tot polític en actiu amb fama de maquiavèl·lic. La marca d’origen correspon a un personatge tèrbol que no hauria tingut cap paper històric si la Rússia del principi del segle XX hagués estat mínimament homologable a la França o a la Gran Bretanya d’aleshores. Rússia va entrar al 1900 sotmesa a la monarquia tsarista, que dominava una societat gairebé feudal, amb una majoria de la població que patia unes condicions de vida misèrrimes i uns nivells educatius escandalosos.

Grigori Jefimovitx Rasputin va néixer en un petit poble de Sibèria, Pokrovskoje, sembla que el 1869, tot i que en alguna biografia se situa el seu naixement en el 1872. Els seus primers  anys i la joventut es van escolar en l’ambient rural. Es va casar jove i va tenir quatre fills. Però la feina al camp no era el que més el seduïa i un bon dia va abandonar la família, va ingresar en un monestir i es va dedicar a fabricar la seva biografia com a monjo taumaturg. Tenia carisma i capacitat per seduir els interlocutors. Ho sabia i se n’aprofitava. Alguns pagesos li duien parents malalts perquè els curés i ell feia veure que se’n sortia. Rasputin era intuïtiu. Així que va poder, es va traslladar a Sant Petersburg, la capital imperial. Era el 1903. Allí es va fer popular entre algunes persones curtes de gambals, entre elles el confessor de palau.

Aviat arribaria la seva hora. Va ser el 1905, just l’any dramàtic en què Rússia va perdre la guerra amb el Japó i el règim va haver d’afrontar una revolució democràtica que va ser ofegada amb sang. És també quan el tsarevitx va caure greument malalt. Una hemorràgia fruit de la seva hemofília el va posar durant alguns dies prop de la mort. Davant la desesperació dels tsars, un dignatari religiós va presentar Rasputin a l’emperadriu, una persona molt vulnerable emocionalment. Sembla que l’encant del monjo va impressionar la tsarina i va tranquil·litzar Alexis, a qui el nouvingut va sotmetre a un tractament de pocions que van contribuir a la millora del príncep o simplement hi van coincidir. A partir d’aquell moment, l’starets (santó), com era anomenat, va convertir-se en un visitant habitual de palau, per a desesperació de cortesans i de dirigents governamentals. No solament per la seva mala educació, ni perquè la higiene no fos un tret particular seu, sinó perquè va esdevenir un personatge influent. A més, les contínues crisis del jove hereu, que només s’asserenava en companyia de Grigori, van fer que la família imperial el protegís.




La influència de Rasputin va augmentar i la seva opinió era tinguda en compte a l’hora de nomenar i canviar ministres. Una xarxa d’amiguisme es va conformar al seu voltant. En un tema va demostrar sagacitat: la seva oposició a l’entrada de l’Imperi en cap conflicte armat. Potser la seva opinió va ajudar a evitar la intervenció de Rússia en la Guerra dels Balcans, el 1913. Quan va esclatar la Guerra de 1914, va comprendre que l’entrada al conflicte seria fatal per a la monarquia. Llavors tenia ja massa enemics i el tsar l’havia allunyat durant algun temps de la capital.




Quan la revolució era més que una amenaça, va caure víctima d’un complot. Desfer-se de Rasputín no va ser una tasca fàcil per als seus enemics, que en tenia molts. Sembla que al llarg de la seva etapa d’influència a la cort es va escapar de diversos complots.

El que finalment posaria fi a la seva vida es va produir la nit del 28 de desembre de 1916. Un grup de nobles, amb un cosí germà del tsar entre ells, Dmitri, un diputat conservador de nom Puritxkevitx, i el príncep Iussupov el van atreure a la casa d’aquest últim amb el propòsit d’emmetzinar-lo. Volien matar el monjo perquè estaven convençuts que la seva influencia era un descrèdit per a la dinastia. La víctima, molt desconfiada, parla molt bé en el seu dietari del jove príncep, per qui tenia una certa predilecció.

L’home era de naturalesa forta i va poder integrar al seu organisme tota mena de plats i de pastissos enverinats. A mesura que la nit avançava, la víctima ni s’immutava i l’amo de la casa no sabia què fer. Li van engegar un tret al cor i ja semblava mort quan, davant l’astorament dels implicats, Rasputin va córrer cap a la sortida. El van neutralitzar a cops i amb més trets, que van alertar la policia. L’etapa final del trajecte vital de Rasputin va ser el riu Neva. L’autòpsia va dictaminar que havia mort ofegat: un cop al riu, encara bracejava.

La pertinença dels responsables a l’aristocràcia els va protegir d’un càstig fort. La tsarina va exigir mà dura, però en aquells moments Rússia vivia ja l’avantsala d’una revolució que esclataria al febrer.


Rasputin és una metàfora del caràcter completament obsolet del tsarisme. Quan una cort ha de recórrer a un personatge que diu que fa miracles, vol dir que està en franca decadència. Rasputin tenia una intel·ligència natural, a banda de capacitats sexuals, diuen, impressionants, però només podia tenir èxit en un context de deteriorament. L’únic intent de reforma els darrers anys el va fer Stolypin, que cercava una via prussiana: l’aliança de velles i noves classes dirigents a través d’una reforma agrària que creés una classe de propietaris, però que va fracassar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada