Any Nou

Rasputín

Rasputin no és tan sols el nom d’una cançó arxipopular de Boney M. o el malnom donat a tot polític en actiu amb fama de maquiavèl·lic. La marca d’origen correspon a un personatge tèrbol que no hauria tingut cap paper històric si la Rússia del principi del segle XX hagués estat mínimament homologable a la França o a la Gran Bretanya d’aleshores. Rússia va entrar al 1900 sotmesa a la monarquia tsarista, que dominava una societat gairebé feudal, amb una majoria de la població que patia unes condicions de vida misèrrimes i uns nivells educatius escandalosos.

Grigori Jefimovitx Rasputin va néixer en un petit poble de Sibèria, Pokrovskoje, sembla que el 1869, tot i que en alguna biografia se situa el seu naixement en el 1872. Els seus primers  anys i la joventut es van escolar en l’ambient rural. Es va casar jove i va tenir quatre fills. Però la feina al camp no era el que més el seduïa i un bon dia va abandonar la família, va ingresar en un monestir i es va dedicar a fabricar la seva biografia com a monjo taumaturg. Tenia carisma i capacitat per seduir els interlocutors. Ho sabia i se n’aprofitava. Alguns pagesos li duien parents malalts perquè els curés i ell feia veure que se’n sortia. Rasputin era intuïtiu. Així que va poder, es va traslladar a Sant Petersburg, la capital imperial. Era el 1903. Allí es va fer popular entre algunes persones curtes de gambals, entre elles el confessor de palau.

Aviat arribaria la seva hora. Va ser el 1905, just l’any dramàtic en què Rússia va perdre la guerra amb el Japó i el règim va haver d’afrontar una revolució democràtica que va ser ofegada amb sang. És també quan el tsarevitx va caure greument malalt. Una hemorràgia fruit de la seva hemofília el va posar durant alguns dies prop de la mort. Davant la desesperació dels tsars, un dignatari religiós va presentar Rasputin a l’emperadriu, una persona molt vulnerable emocionalment. Sembla que l’encant del monjo va impressionar la tsarina i va tranquil·litzar Alexis, a qui el nouvingut va sotmetre a un tractament de pocions que van contribuir a la millora del príncep o simplement hi van coincidir. A partir d’aquell moment, l’starets (santó), com era anomenat, va convertir-se en un visitant habitual de palau, per a desesperació de cortesans i de dirigents governamentals. No solament per la seva mala educació, ni perquè la higiene no fos un tret particular seu, sinó perquè va esdevenir un personatge influent. A més, les contínues crisis del jove hereu, que només s’asserenava en companyia de Grigori, van fer que la família imperial el protegís.

La influència de Rasputin va augmentar i la seva opinió era tinguda en compte a l’hora de nomenar i canviar ministres. Una xarxa d’amiguisme es va conformar al seu voltant. En un tema va demostrar sagacitat: la seva oposició a l’entrada de l’Imperi en cap conflicte armat. Potser la seva opinió va ajudar a evitar la intervenció de Rússia en la Guerra dels Balcans, el 1913. Quan va esclatar la Guerra de 1914, va comprendre que l’entrada al conflicte seria fatal per a la monarquia. Llavors tenia ja massa enemics i el tsar l’havia allunyat durant algun temps de la capital.

Quan la revolució era més que una amenaça, va caure víctima d’un complot. Desfer-se de Rasputín no va ser una tasca fàcil per als seus enemics, que en tenia molts. Sembla que al llarg de la seva etapa d’influència a la cort es va escapar de diversos complots.

El que finalment posaria fi a la seva vida es va produir la nit del 28 de desembre de 1916. Un grup de nobles, amb un cosí germà del tsar entre ells, Dmitri, un diputat conservador de nom Puritxkevitx, i el príncep Iussupov el van atreure a la casa d’aquest últim amb el propòsit d’emmetzinar-lo. Volien matar el monjo perquè estaven convençuts que la seva influencia era un descrèdit per a la dinastia. La víctima, molt desconfiada, parla molt bé en el seu dietari del jove príncep, per qui tenia una certa predilecció.

L’home era de naturalesa forta i va poder integrar al seu organisme tota mena de plats i de pastissos enverinats. A mesura que la nit avançava, la víctima ni s’immutava i l’amo de la casa no sabia què fer. Li van engegar un tret al cor i ja semblava mort quan, davant l’astorament dels implicats, Rasputin va córrer cap a la sortida. El van neutralitzar a cops i amb més trets, que van alertar la policia. L’etapa final del trajecte vital de Rasputin va ser el riu Neva. L’autòpsia va dictaminar que havia mort ofegat: un cop al riu, encara bracejava.

La pertinença dels responsables a l’aristocràcia els va protegir d’un càstig fort. La tsarina va exigir mà dura, però en aquells moments Rússia vivia ja l’avantsala d’una revolució que esclataria al febrer.

Rasputin és una metàfora del caràcter completament obsolet del tsarisme. Quan una cort ha de recórrer a un personatge que diu que fa miracles, vol dir que està en franca decadència. Rasputin tenia una intel·ligència natural, a banda de capacitats sexuals, diuen, impressionants, però només podia tenir èxit en un context de deteriorament. L’únic intent de reforma els darrers anys el va fer Stolypin, que cercava una via prussiana: l’aliança de velles i noves classes dirigents a través d’una reforma agrària que creés una classe de propietaris, però que va fracassar.

La treva de Nadal de 1914

Durant els dies de Nadal de 1914, enmig de l’horror de la Gran Guerra que va enfrontar dos amplis blocs de països: les potències centrals d'una banda i els aliats d'una altra, es va produir un episodi de pau entre tota la barbàrie. 

Al front occidental, a prop de la ciutat de Ypres (Bèlgica), s’enfrontaven les tropes britàniques contra les de l'imperi alemany. El 24 de desembre els soldats germànics van començar a decorar les seves trinxeres i, fidels a la tradició, van cantar nadales, en concret la cançó 'Stille Nacht' (Santa Nit). Els anglesos van sentir els càntics des de les seves pròximes trinxeres i van respondre amb més nadales en la seva llengua materna. Soldats d'ambdós bàndols es van intercanviar felicitacions de Nadal a crits, que van donar pas a les anomenades visites al terreny neutre. El camp de batalla es va transformar en un camp de futbol. 

A més, la treva va servir per recuperar els cadàvers dels morts per la guerra. Els antics adversaris es van saludar, es van intercanviar regals (com whisky i cigars) i inclús van celebrar cerimònies fúnebres conjuntes. En un enterrament en zona neutral, britànics i alemanys van llegir units un fragment del Salm 23: "El Senyor és el meu pastor, res em falta. Sobre verds prats em fa reposar, em condueix per aigües tranquil·les...".

I així, la Nit de Nadal va fer callar el rugit de les armes. En molts sectors del front la guerra només va durar aquella nit, però en algunes àrees es va allargar fins Any Nou i inclús fins el mes de febrer. Els nivells superiors d'ambdós exèrcits es van oposar a aquesta treva, que no van poder evitar, i en els anys següents van ordenar bombardejar durant la vigília de la festa, així com rotacions perquè no es familiaritzessin combatents dels dos bàndols. L'horror va durar quatre anys més.

Sembla ser que aquest episodi demostrava la manca de rancúnia existent entre molts soldats de primera línia, i que un cops passats els primers dies d’eufòria es van veure atrapats en una maquinària de mort accionada des de dalt [i].

---

[i] STEVENSON, David (2014): 1914-1918, Historia de la Primera Guerra Mundial, Barcelona, editorial Debate, pàgines 155-156

Bon i galàctic Nadal

Bon Nadal des de Molins de Dalt

Bon Nadal des de Molins de Dalt. Preparant les festes, de moment ja tenim l'arbre.

Interstellar, de Christopher Nolan

En la seva novena pel·lícula Christopher Nolan ha tornat a realitzar una creació impactant que es convertirà en un clàssic de la ciència-ficció. A Interstellar narra com en un futur no gaire llunyà la vida a la Terra està arribant a la seva fi, assolada per plagues que estant desertitzant el planeta. Un grup d'exploradors liderats per l’antic pilot Cooper, reciclat en pagès i resignat a viure en el fang i la pols, i la científica Amelia s'embarca en la que pot ser la missió més important de la història de la humanitat i emprenen un viatge més enllà de la nostra galàxia -a través del fenomen físic conegut com a forat de cuc - en el qual descobriran si les estrelles poden albergar el futur de la raça humana. El handicap? Si aconsegueix tornar, és possible que trobi el fill i la filla convertits en ancians.

En la seva cursa per dur a terme films cada cop més grandiosos, Christopher Nolan abraça amb Interstellar la ciència-ficció espacial per desenvolupar una apassionant aventura per la galàxia, conrear una sèrie de reflexions al voltant de la naturalesa humana, explorar agosarades estructures temporals a partir de teories científiques i imaginar visualment el que és inefable, des de l’interior d’un forat negre fins al temps entès com una dimensió física.

Interstellar també entronca amb una tradició del cinema nord-americà, de John Ford a Steven Spielberg, que situa herois d’escala humana dins de grans èpiques. Al protagonista del film no li interessa tant salvar el món com salvar la seva filla, en una variant més d’una sèrie de films recents en què el sentiment de paternitat esdevé l’eix del drama. Perquè ni els viatges en el temps, ni els forats de cuc són tan forts com l’amor que sent un pare (brillantment interpretar per Matthew McConaughey) cap a la seva filla, i aquesta és una de les claus de la pel·lícula.

Un dels records més primerencs de Christopher Nolan és el del dia que el seu pare se’l va endur a un cinema de Leicester Square per veure 2001: una odissea de l’espai (1968). És fàcil imaginar l’impacte que la monumental pel·lícula de Kubrick va tenir en el futur director. “Va ser una sensació extraordinària, com si m’haguessin fet viatjar fins als confins més llunyans de l’Univers”, rememorava Nolan fa uns mesos en una entrevista. L’objectiu del seu nou film, Interstellar, era: “Reproduir en l’espectador contemporani el que jo vaig sentir veient 2001 ”. I ho fa donat molt protagonisme als pilots, recordant una altra gran pel·lícula ara poc reivindicada: Escollits per la glòria (1983), que narrava els primers passos de la cursa espacial.

Interstellar, però no una seqüela, un remake o una adaptació al cinema d’un còmic de superherois, sinó una història original sense potencial de franquícia. I quina història: en el seu nou tour de force, Nolan planteja un relat de ciència-ficció arrelat en l’emoció, una aventura que arrenca en el futur pròxim d’una Terra exhausta, replegada en el món rural i assolada per tempestes de pols (que recorda la desertització i el Dust Bowl que va patir el Mitjà Oest nordamericà durant la Gran Depressió), i apunta a l’espai com a única esperança per a la supervivència de l’espècie. El paral·lelisme entre Nolan i Kubrick s’acaba en el protagonisme que cadascun atorga a les emocions dels personatges. A Interstellar, l’escala èpica de l’aventura espacial sempre està en funció de la dimensió humana del protagonista i del seu desig de retrobar-se amb la filla. La pel·lícula barreja l’epopeia galàctica i el drama íntim i en aquest sentit és més humana que el film de Kubrick. I el final és més fàcil d’entendre. 

Interstellar està brillantment realitzada. Els efectes especials que combinen els efectes d’ordinadors amb la construcció real, i no abusen del croma són molt bons. La fotografia ens deixa un munt d’imatges bellíssimes. La música, com sempre a càrrec de Hans Zimmer, aprofundeix el caràcter èpic de la cinta. 

Chistopher Nolan és juntament amb J.J. Abrams un dels millors directors del cinema d’evasió i de ciència-ficció actual, i amb Interstellar ens ha regalat un clàssic que s’allunya del cinema blockbuster de baixa qualitat i poca durada (com els Crepuscles, Jocs de la fam i Divergents diversos). Segur que a Stanley Kubrick li hauria agradat... i a John Ford també.

Arriba l'hivern

Arriba l'hivern, si més no meteorològic. Winter is coming!!!