Fa molt temps els romans van arribar a una terra buscant nous horitzons. En aquesta terra van trobar un riu roig i per això el van anomenar Rubricatum, després van passar els segles i la gent va oblidar la llengua dels romans i Rubricatum es va convertir en Llobregat. A banda i banda del riu van néixer petits pobles. La terra era fèrtil i feia créixer amb força les llavors que li confiaven. Poc a poc el món va canviar i va arribar un dia que les fàbriques donaven més diners que les fruites, va arribar molta gent i calia que tinguessin sostre, els pobles van creixer i es van convertir en ciutats, i gran part de la terra fèrtil es va cobrir de ciment i quitrà. Vam oblidar que un riu roig travessava aquesta terra i es va embrutar la sang del riu amb la brutícia de les fàbriques i de les cases.
En aquesta terra el cel alguns dies es crema i ens obsequia un espectacle de colors. Als capvespres, quan es pon el sol, durant uns minuts es passa del cel blau a la negra nit a través d’una melodia de rojos. No sempre gaudim d’aquest regal de foc, a vegades la pressa provoca que no li fem cas. Si tenim temps val la pena aturar-se i contemplar-lo, no pensar en res més i gaudir-lo. És curt però màgic, la ciutat s’atura i sembla que els el món sigui una mica millor.
 |
| El cel des de la Mossota |
Visc en aquesta terra forta, en part oblidada i maltractada per l’home, però que és una terra encara viva, que no esta definitivament condemnada. No sempre li hem donat allò que es mereixia, massa quitrà, massa ciment, massa fum… i malgrat tot encara pot viure, si l’ajudem pot tornar a ser fèrtil. Visc en aquesta terra, terra del riu roig i cels vermells, terra d’aigua de sang i aire de foc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada