Víkings al Pacífic: l'Expedició Kon Tiki

El 7 d’agost de 1947, empesa per les onades que xocaven contra els esculls, una embarcació de fusta i de bambú va xocar contra la barrera de corall que protegia la tranquil·la llacuna de Raroia, una petita illa perduda de l’arxipèlag de les Marqueses, enmig de l’Oceà Pacífic. Després d’haver lluitat contra les onades, els sis homes a bord van poder arribar a la costa transportant tot el que van poder salvar el naufragi.

L’expedició, encapçalada pel noruec Thor Heyerdahl, havia sortit el 28 d’abril del port del Callao, al Perú, amb la intenció de demostrar que era possible la navegació del Pacífic amb la tecnologia dels pobles indígenes americans i que per tant la colonització de les illes de la Polinèsia s’havia efectuat des d’Amèrica, i no pas des d’Àsia. Formaren la tripulació, a més de Thor, quatre noruecs: Knut M. Hangland, Erik Hesselberg, Torstein Raaby i Herman Watzinger,  i Bengt Danielsson, un etnòleg suec.

Thor Heyerdahl va començar a desenvolupar la seva teoria després de viatjar a les illes Marqueses l’any 1933 i fixar-se en algunes analogies entre certes tradicions polinèsies i les de les antigues poblacions ameríndies. El mític fundador del poble polinesi, Tiki, fill del Sol, havia conduït a gent a aquelles illes des d’algun lloc “més enllà del mar”: “un país muntanyós, cremat pel Sol”. Amb una curiosa simetria, una llegenda andina parlava d’un rei Sol anomenat Kon-Tiki, que es va fer a la mar en direcció a ponent per fugir dels seus enemics. Heyerdahl estava convençut de que el “país muntanyós” era l’actual Perú i que els polinesis descendien, si més no en part, d’una antiga població ameríndia que havia precedit a la civilització inca. La hipòtesi tenia un únic i decisiu punt dèbil: ningú creia possible arribar a una illa de Polinèsia partint de les costes d’Amèrica del Sud amb la tecnologia de l’Edat de Pedra. Una interminable extensió d’aigua separava el continent americà d’aquelles minúscules illes, una distància que havia posat en serioses dificultats a navegants molt més sofisticats. Així, Heyerdahl va decidir fer una demostració pràctica. Recorreria els passos dels avantpassats dels polinesis i arribaria a les Marqueses utilitzant una balsa de troncs, el tipus d’embarcació propi de Xile i Perú en l’època que s’havia produït la pretesa emigració.

La balsa es va construir amb nou grans troncs de balsa d’Equador, lligats entre ells exclusivament amb cordes de cànem. El “pont” estava cobert per canyes de bambú; en el centre de la balsa s’havia col·locat una cabana de bambú i palla trenada per protegir del sol als navegants; a popa es va disposar d’un llarg rem-timó. Lenta però segura, la balsa va salpar del port del Callao, a la costa del Perú el 28 d’abril de 1947. A bord hi anaven Heyerdahl i cinc companys més sense gaire experiència marítima. L’únic equip permès va ser una petita ràdio, Una gran vela quadrada subjecta al mastil de bambú, inflada amb els vents alisis del sud-est va empènyer la Kon-Tiki a mar obert. Després de  cent un dies de navegació i després de sobreviure a dues tempestes, els sis navegants van arribar finalment, sans i estalvis, a les illes Marqueses, demostrant que tan fantàstic viatge era, si més no, possible.