Feliç dia de la mare

 

Perque tots en tenim de mare, fins i tot Tintín (així l'imagina MOV). Feliç dia de la mare. 

Montserrat i Star Wars

 Avui que es commemora la verge de Montserrat és un bon dia per recordar que fa poc la muntanya de Montserrat s’ha convertit en un paisatge estel·lar més. Montserrat ha aparegut com a escenari de la segona entrega d'Andor, una sèrie de l’unvers Star Wars (una de les millors produccions al voltant d'aquesta saga). A la ficció, forma part del planeta de Chandrila, on hi ha la llar de Mon Mothma. El rodatge amb personatges es va fer a l'esplanada del monestir. La muntanya màgica per excel·lència ara també és galàctica. 

25 d'abril de 1974

El 25 d’abril de 1974, un sector significatiu de l’exèrcit portuguès duu a terme la destitució del govern dictatorial de Marcello Caetano. Aquests oficials, organitzats en el MFA (Moviment de les Forces Armades), obren així una crisi en els aparells de l’estat, però la seva acció desferma tota l’energia i les ànsies de llibertat latents en el poble portuguès.

Aquell dia un aixecament militar posava fi a la dictadura dretana que havia governat Portugal durant 48 anys, sota la denominació d’«Estado Novo». El govern de Marcello Caetano (que s’exilia al Brasil, on mor el 1980 sense ser jutjat), successor de l’etern Salazar, era desallotjat del poder al ritme de la ja cèlebre Grândola, Vila Morena. S’obria així el període conegut com la Revolució dels Clavells. Portugal va fer una revolució, no una transacció com va passar a Espanya. I aquestes diferències són prou importants. 

Sant Jordi, Lluïsa Granero

Custodiant l’entrada de la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona hi ha una gran escultura de Sant Jordi, de tres metres d'alçada, obra de Luisa Granero. 

Luisa Granero (1924-2012)[1] va néixer al si d’una família humil d'origen andalús i va aconseguir destacar en el món de l'escultura gràcies a la seva dedicació i talent. L’any 1941, amb 16 anys i recolzada per Lluis Muntaner, Granero va ingressar a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona i per poder pagar els seus estudis va alternar les classes amb diversos treballs com a model i ajudant de taller de mestres i artistes com Ernesto Santasusagna, Frederic Marès i l’anteriorment citat Lluis Muntaner.

En aquell moment va entrar en contacte amb tres escultors de gran prestigi com Jaume Otero, Enric Monjo i Martí Llauradó, dels quals va ser deixebla i va començar a treballar l’escultura monumental en tots els seus vessants. Aquest aprenentatge va ser crucial per forjar les seves habilitats i coneixements en l'escultura clàssica i tradicional i li va oferir l’oportunitat de crear grans obres que va compaginar amb les de les seves exposicions.

Granero va formar part del cercle de dones intel·lectuals i artistes de Catalunya, encapçalat per la pintora russa Olga Sacharoff. Aquest grup incloïa figures com les pintores Soledad Martínez, Marie Laurencin, Dagoussia i Ángeles Santos, així com escultores com Maria Llimona i escriptores com Clementina Arderiu i Elisabeth Mulder. Aquest entorn va ser fonamental en la seva carrera, ja que li va permetre desenvolupar-se en un context de creació i innovació compartida. Entre les dècades dels quaranta i seixanta, Granero va participar en diverses Exposicions Nacionals de Belles Arts, tant a Barcelona com a Madrid, aconseguint diversos reconeixements.

L’any 1949 es casa amb el també escultor Enric Galcerà Marti. De la seva unió neix al 1953 el seu únic fill Enric i l’artista inicia una època de conciliació compaginant la seves tasques familiars i professionals. Granero crea sense descans i comparteix la seva vida i carrera amb el seu marit recolzant-se mútuament.

Un dels moments més destacats de la seva carrera va arribar l’any 1956, quan va guanyar el Premi Sant Jordi amb l'escultura Ayuda al desvalido, una maternitat de pedra calcària. Aquesta obra, que es troba als Jardins de la Maternitat de Barcelona, va ser un encàrrec de la Diputació de Barcelona, vinculada a la seva activitat en l'àmbit de la caritat. Aquesta peça es va convertir en un símbol de l'expressió solidària a través de l'art.

El 1964, Luisa Granero va esdevenir la primera dona catedràtica d'escultura de l'Estat espanyol a l'Escola de Belles Arts de Barcelona. Això va marcar un punt d'inflexió en la seva trajectòria, no només per la seva rellevància com a artista, sinó també pel seu paper com a pionera en el món acadèmic. L’artista va aconseguir materialitzar la seva vocació, a través d’una ingent producció artística trencant el mandat de gènere en un moment històric on el paper de les dones es definia, en línies generals, en l’àmbit familiar.

Cal destacar els nombrosos encàrrecs d’obres monumentals que va rebre durant la seva carrera com les escultures del Palauet Albéniz, la creació d'una nova imatge de la Mare de Déu del Roser per al Palau de la Virreina de Barcelona, per a la qual va utilitzar com a models el seu fill i la seva germana o la Rosa dels vents que originalment es trobava als Jardins de Miramar (avui dia al parc de Joan Reventós de Sarrià), entre molts d’altres a la ciutat de Barcelona. Però també a la resta de l’estat o Itàlia podem trobar escultures monumentals de l’artista als Passejos Marítims de ciutats com Palma, Sitges o Malcessine (Itàlia) i les Fonts de Saragossa.

A Sant Joan Despí tenim el monument a la dona, que va realitzar per l’empresa Gallina Blanca el 1963 després de guanyar el concurs convocat entre escultors d’Espanya i Hispanoamèrica amb motiu del 25è aniversari de l’empresa.

El 2024 es va commemorar el centenari del seu naixement amb diversos actes.

---

[1] Informació extreta de: https://salapares.com/ca/exposicion/lluisa-granero-1924-2012/

Antoni Bonet a Sant Joan Despí

L'any 1970 l'arquitecte Antoni Bonet Castellana va projectar un edifici per la Gallina Blanca de Sant Joan Despí. Segur que molts l'haureu vist però potser no heu parat atenció en uns dels edificis més interessants del nostre municipi. 

Exterior de l'edifici. El formigó i les plantes
es combinaven perfectament. 

Es tractava d'un edifici de serveis per als treballadors la mateixa empresa (menjador, vestidors, economat...), realitzat en formigó, amb una coberta vegetal, en un estil a cavall entre el racionalisme i el brutalisme.

Interior del menjador

La coberta estava enjardinada

Actualment l'edifici esta en desús, i el podeu veure si passeu per l'estació de tren Sant Joan Despí (R4) ja que es troba a tocar. És poc conegut dins de l'obra de l'Antoni Bonet. Malgrat l'abandó en que es troba és un edifici que impressiona, tot i que és possible que no li parem atenció perque es troba just al davant de la Torre de la Creu de Josep Maria Jujol.

Antoni Bonet va iniciar els estudis primaris i secundaris a les Escoles Pies. L’any 1929 va ingressar a la Facultat de Ciències Exactes i a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona i va obtenir el títol d’arquitecte l’any 1945. Entre 1932-1936 porta a terme els seus primers treballs professionals al taller d’en Josep Lluís Sert i d’en Josep Torres Clavé. El 1934 ingressa com a soci estudiant del GATCPAC i, el 1935, crea amb Torres Clavé i Sert, la firma MIDVA (mobles i decoració per a l'habitage actual), dedicada a la fabricació de mobles en sèrie, obtenint el primer premi del Saló de Decoració de Barcelona d’aquell mateix any. El 1936 acaba els seus estudis, viatja a París i ingressa a l’estudi de Le Corbusier. Col·labora al mateix temps amb en Sert i Torres Clavé en la construcció del Pavelló d’Espanya per a l’Exposició Internacional de 1937, i construeix l’estand de Catalunya al Pavelló Internacional de Premsa. En plena Guerra Civil espanyola decideix traslladar-se a l'Argentina. Allà constitueix el Grupo Austral amb un grup d’arquitectes argentins. Entre 1938 i 1963, la seva trajectòria professional va transcórrer entre l'Argentina, l’Uruguai i Catalunya, tornant definitivament a Barcelona el 1963. Alguns dels projectes més emblemàtics a Barcelona són La Ricarda, el Canòdrom Meridiana amb el qual va guanyar el premi FAD o l’edifici Mediterrani; la Casa d’estudis per artistes a Buenos Aires, l’edifici Terraza Palace o l’edifici La Solana del Mar.

Fins sempre Andrea...

L'escriptor italià Andrea Camilleri ha mort aquest dimecres a Roma als 93 anys. Feia més de tres setmanes que estava ingressat en un hospital de la capital italiana a causa d'una aturada cardíaca. Ha estat personalment un dels autors que més m’han fet gaudir de la literatura. Camilleri va néixer a Porto Empedocle l'any 1925, una petita ciutat al sud-oest de Sicília que l'any 2003 va adoptar com a segon nom Vigata, en homenatge la ciutat fictícia imaginada per l'autor en les novel·les de Montalbano. Va ser (junt amb Petros Markaris i Vázquez Montalbán) un dels màxims exponents de la novel·la negra mediterrània i europea, i un dels autors de més èxit a Itàlia.

Guionista, director de teatre i televisió i novel·lista, Camilleri va ser el creador del comissari Salvo Montablano (el va anomenar així per la seva amistat amb l'escriptor barceloní Manuel Vázquez Montalbán). Camilleri ha estat un dels escriptors més prolífics de la literatura contemporània, i sens dubte el més traduït de la novel·la negra de la segona meitat del segle XX, a l’altura de Simenon o d’Agatha Christie. Montalbano va protagonitzar una trentena de novel·les. Es caracteritza per una manera gens ortodoxa de resoldre els casos i com a conseqüència sempre té seriosos problemes amb el seu superior. En les seves investigacions l’acompanyen l’inspector Fazio, el sotscomissari Augello, els agents Gallo i Galuzzo, la seva novia Lívia i en persona personalment l’inefable Catarella. El personatge es va popularitzar encara més gràcies a una adaptació televisiva de la RAI, que es va començar a emetre el 1999. Camilleri va enviar fa uns anys a la seva editorial italiana, Sellerio, un "últim Montalbano". No volia de cap manera que es fessin seqüeles de la sèrie i va donar instruccions perquè se'n fes una publicació pòstuma.

Montalbano té els mateixos trets que el seu creador i ha anat evolucionant amb ell, és un comissari molt humà i proper. En les seves investigacions, els dolents no ho són per naturalesa, sinó per les estructures que faciliten que es cometin delictes. El personatge va envellint amb el pas dels anys, de la mateixa manera que el seu propi creador. Ha estat un escriptor molt compromès socialment i ha tractat sobre temes com ara la corrupció, la màfia o els refugiats, a més d'haver participat en nombrosos actes públics contra l'extrema dreta fins l’últim moment.

La seva carrera, però, va començar amb el gènere històric. Amb El curs de les coses, escrita el 1968 i publicada deu anys més tard, va inaugurar una sèrie de novel·les històriques situades a Vigata de finals del segle XIX i principis del XX. La concessió del telèfon (1998) va ser el primer llibre de Camilleri que vaig tenir la sort de llegir. Així mateix, també ha indagat en la Itàlia feixista amb títols com La captura de Macalé (2003), Privat de títol (2005) i La pensió d'Eva (2007). De igual manera que la sèrie de Montalbano és un continu, les novel·les històriques ambientades en la fictícia Vigata també formen una sèrie coherent protagonitzada per la pròpia Sicília, sempre present en l’obra de Camilleri.

El 2013 Andrea Camilleri va ser distingit amb el premi Pepe Carvalho en el marc del Festival de Novel·la Negra de Barcelona, BCNegra. Amb Catalunya, Camilleri va mantenir una relació estreta gràcies a l'amistat amb Montalbán. Al principi, la seva visió de Barcelona estava mediada per Montalbán, però després, quan va veure que aquí hi havia la sensibilitat per respectar el dialecte en les traduccions de les seves novel·les al català, va valorar molt positivament aquest treball. Una de les particularitats de Camilleri era l'ús del dialecte sicilià en les seves novel·les. Camilleri no només ha donat al sicilià modern presència literària, sinó que ha portat a la literatura de masses la diglòssia que es produeix a Sicília. Els llibres en català de Camilleri són extraordinaris gràcies a la feina de Pau Vidal, que no solament s’ha inventat la manera de parlar en català de tota aquesta colla de sicilians (cosa que les adaptacions en altres llengües no fan), sinó que ofereix propostes sobre la llengua literària. Així, per exemple, fa un ús barrejat, exquisit, clàssic, dels pretèrits perfets catalans, el simple i el perifràstic. I fins i tot s’atreví a homenatjar-lo en les investigacions del filòleg Miquel Camiller que dissortadament només ens han proporcionat dues entregues.

Tal i com Pau Vidal considera  amb la mort de Camilleri s'apaga "l'últim gran narrador del segle XX", un escriptor amb una capacitat "magnètica" d'explicar històries. Per mi ha estat un referent, les seves històries m’han fet gaudir molt de la lectura, i sempre guardaré com un tresor Un mes amb Montalbano, el llibre que em va dedicar durant la seva visita a Barcelona per recollir el premi Pepe Carvalho. Descansi en Pau. Gràcies per les teves històries.

Dia de la poesia catalana a internet. Lletra a l'Agnès de Martí Dot i Parellada

Lletra a l'Agnès

El camí de casa teva 

el conec més que ningú;

l'he seguit tantes vegades 

només per veure't a tu!

L'he seguit tantes vegades, 

Agnès, el conec tan bé! 

Casa per casa et diria 

totes les del teu carrer.

Ta finestreta és tancada 

quan passo cada matí. 

Ta finestreta és tancada 

i no s'obre mai per mi.

Per què no hi brilla com l'alba 

la llum del somriure teu, 

i en respons amb un «Bon dia» 

quan jo et digui: «Agnès, adéu»?

Pel camí de casa teva 

quants viatges faig en va! 

Esperançat en venir-hi;

desenganyat en tornar!

Martí Dot i Parellada

La meva petita contribució al Dia de la poesia catalana a internet