dilluns, 16 de gener de 2012

El record i l’oblit. La mort no ens fa millors

Ahir va morir  Manuel Fraga Iribarne, protagonista important de la Història recent d’Espanya. És una mort que com totes les morts porta dolor perquè tothom deixa al darrera gent que se l’estima, i per tant des del punt de vista personal és un fet trist. Però Manuel Fraga és més que aquesta persona, és un actor de la Història.  La notícia s’ha tractat de forma bastant elegíaca i manipulada. Molts mitjans de comunicació han parlat de Manuel Fraga com un líder fonamental de la transició (així ens ha anat). La transició espanyola modèlica que ens han venut és un mite, que es sosté en la deformació del passat i en l’oblit. La dictadura mai no ha estat jutjada ni condemnada, aquest és el punt de partida de l’estat espanyol actual. Es parla de Fraga de pare de la Constitució, aquesta Constitució que avui més que llei de consens és llei de mínims, una Constitució que va ser el compromís màxim arrencat a l’Antic Règim Franquista, una Constitució aprovada el segle passat, però que no pot ser qüestionada, ni objecte de reflexió ni de reforma. A Fraga se li reconeixen seixanta anys de servei públic, posant al mateix nivell en el còmput els anys de la dictadura i els de la democràcia. Finalment  l’actual president del govern, que d’altres temes no parla però ahir va trencar el seu silenci, el qualifica com un apassionat per la llibertat. S’ha obviat de forma conscient aprofundir en temes com les seves autoritàries opinions,  la participació activa en governs que van fer de la repressió l’estat habitual, i el fet que mai no rectifiques cap de les seves accions durant la dictadura.  Aquesta línia editorial, tan poc objectiva va ser una tònica general en una gran part dels mitjans de comunicació.  


La mort no és la revenja de la vida i no pot ser l'ocasió per profanar les tombes, però tampoc ens converteix en millors persones, ni esborra els errors, la mort no pot ser l’excusa per reescriure la Història.  


Alguns contemplaven amb satisfacció Baltasar Garzón portant a judici als responsables de les dictadures xilena i argentina quan la Constitució Espanyola blindava els crims comesos per la dictadura espanyola. Hipòcritament som molt crítics quan els oblits es produeixen respecte a altres països o altres ideologies. Si a Alemanya algú obviés condemnar el nazisme tothom s’horroritzaria. Jo també estic d’acord amb el punt de vista que sosté que aquesta és una etapa nefasta de la història d’Europa i també crec que no es pot oblidar aquest període històric, ni es pot maquillar, ni s’ha de reinterpretar per justificar-lo. Però, no és el mateix que s’ha fet a l’estat espanyol amb el franquisme?, no és el mateix que van fer ahir els mitjans de comunicació quan van passar de puntetes pel passat compromès de Fraga amb la dictadura?. Per què ens escandalitzem doncs quan en altres països es deformen els records de la mateixa manera que s’ha fet aquí de forma continuada?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada