dissabte, 12 de gener de 2013

80 anys de Casas Viejas


Avui es compleixen vuitanta anys dels lamentables fets de Casas Viejas, que van tenir un paper molt destacat en l’evolució política de la Segona República. El 8 de gener de 1933 la FAI havia cridat a la insurrecció general contra la Segona República. La violència es va desfermar a Catalunya, Aragó i Andalusia. L’episodi més tràgic, enmig de les múltiples oposicions que patia la Segona República es va produir a Casas Viejas, un petit poble de Cadis. Gerald Brenan [i] indicava que “Casas Viejas és una míser llogaret, d’una regió afectada per la malària, a la vora de Xeres de la Frontera. La terra que l’envolta pertany al duc de Medina Sidonia, que és un dels majors propietaris de terres a Espanya, i estava assenyalada per a l’expropiació. Els seus habitants pertanyen a la CNT, eren miserablement pobres i ignorants com ho són tots els camperols d’aquests grans latifundis”.

Els 10 de gener camperols de Casas Viejas van declarar el comunisme llibertari, van destituir a l’alcalde de la pedania i van tractar d’ocupar l’11 de gener, sense èxit la caserna de la Guàrdia Civil, provocant la mort de dos guàrdies civils. Aquesta, amb el reforç d’un grup de Guàrdies d’Assalt va envoltar llavors a un grup d’anarquistes a la casa del seu cap “Seisdedos”, un carboner llibertari. Quan els anarquistes es van negar a obeir l’ordre de rendició els guàrdies van fer foc, matant als vuit defensors el 12 de gener. Després van cremar la casa, i segons informes posteriors, van deixar deliberadament abandonats  sis cadàvers a mig cremar perquè els veiessin els camperols i servís d’escarni [ii]. Segons Tuñon de Lara, però, passada la mitjanit, una companyia d’assalt amb metralladores, comandada pel capità Rojas enviat des de Madrid, va arribar i es va encarregar de l’assalt; clarejava quan els guàrdies assaltants van optar per cremar la casa. La matança va ser horrible; al intentar fugir de les flames tots van ser crivellats sense possibilitats [iii]. Gabriel Jackson i Manuel Tuñon de Lara discrepen, doncs, sobre si l’incendi de la casa de “Seisdedos” es produeix abans o després de la morts dels seus ocupants.




Els diaris liberals i d’esquerres, així com el monàrquic ABC, van enviar corresponsals que van competir entre sí per donar detalls més sensacionalistes. Curiosament l’ABC va aplaudir el primer dia la repressió fins que es va adonar dels avantatges polítics que podia obtenir d’aquella matança [iv]. Els últims reportatges sostenien que els guàrdies no només van matar a “Seisdedos” i els seus companys, sinó que van envoltar a altres aldeans i els van obligar a ficar-se a la casa per compartir la sort del seu cap [v].

També es va descobrir que quinze presoners havien estat assassinats a sang freda per un escamot d’afusellament de la Guàrdia d’Assalt comandat pel capità Rojas. Algunes fonts  sostenen que el capità Rojas estava begut quan va provocar la matança de dotze camperols, dos dones i un nen, morint també tres guàrdies d’assalt [vi]. Després el capità Rojas va dir als periodistes que havia rebut ordres que no hi hagués ni presoners ni ferits, i que Manuel Azaña, el cap del govern havia dit: “Los tiros, a la barriga”. Azaña va ordenar immediatament una investigació, i sempre va negar aquesta ordre, però els fets de Casas Viejas sempre va perseguir el primer govern d’Azaña. Azaña a més va estar poc afortunat quan va afirmar “En Casas Viejas no ha ocurrido, que sepamos, más que lo que tenía que ocurrir...”.  En el debat a les corts el diputat radical Diego Martínez Barrio va afirmar que el règim d’Azaña era un govern de “barro, sangre y lágrimas”, i una part de l’opinió pública no va entendre el tracte del que havien estat objecte uns miserables i ignorants camperols. La consciència pública va reaccionar enèrgicament contra la matança de camperols que vivien en la més abjecta pobresa, i en aquest cas el pitjor dels crims havia estat comés per la nova Guàrdia d’Assalt republicana.



Els resultats de la investigació parlamentària no van ser convincents, i va arribar a la conclusió que “no hay pruebas que permitan la insinuación de que la policía actuó en la represión de acuerdo con órdenes dadas por los miembros del gobierno”. Malgrat això l’opinió pública va creure que el govern era moralment responsable i els successos de Casas Viejas es convertirien en la pedra angular de la llegenda negra contra la República. Per això Casas Viejas es va convertir com va dir el general Joaquín Fanjul en un “Annual polític”, l’Annual de la Segona República. Una Segona República que al 1933 era fortament atacada des de la dreta, que ja havia intentat un cop d’estat per part del General Sanjurjo el 10 d’agost de 1932, mentre que cada cop perdia més suports del moviment obrer i l’esquerra. El triomf del centre-dreta a les eleccions de novembre de 1933 van ser la conseqüència de la suma dels dos factors.




[i] BRENAN, Gerald (1943): El laberinto español, antecedentes sociales y políticos de la Guerra Civil, página 136
[ii] JACKSON, Gabriel (1965): La República Española y la Guerra Civil, pàgina 105
[iii] TUÑON DE LARA, Manuel (1989): “La Segunda República”, Historia de España, volum 9, página 151
[iv] TUÑON DE LARA, Manuel (1989): “La Segunda República”, Historia de España, volum 9, página 151
[v] JACKSON, Gabriel (1965): La República Española y la Guerra Civil, pàgina 106
[vi] JULIÁ, Santos (2006): República y Guerra en España (1931-1939), pàgina 60

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada