Escatologia i valor de l’art: de Duchamp a Manzoni

Aquest dissabte l’artista Banksy ha venut algunes de les seves obres a Central Park, a preus irrisoris, quan la seva obra habitualment pot arribar als milions de dòlars. Aquesta acció, m’ha fet pensar en el conceptes com els artistes, l’obra d’art i els seu valor. Marcel Duchamp i Piero Manzoni ja havien fet accions al respecte.

El 1915, Marcel Duchamp va agafar un urinari de paret, el va firmar, el va batejar amb el nom Font i el va presentar com "una obra d'art". Probablement allà va començar tot. Segur que Duchamp, amb aquell gest, va voler arribar a la provocació absoluta i, no obstant, es va quedar curt, donada la successió de despropòsits, que, presentats com a fenòmens contraculturals, s'han portat a terme amb el beneplàcit i l'ajut no només de determinats crítics, sinó fins i tot d'institucions oficials i galeries de prestigi.

 L’artista conceptual Piero Manzoni (1933-1963) va arribar encara més lluny: l’any 1961 va presentar la seva obra Merda d'artista, consistent en noranta llaunes que contenien els seus propis excrements. Piero Manzoni les va enllaunar mecànicament, etiquetar, numerar i signar. Les llaunes segellades es van vendre a pes prenen com a referència el valor de l’or del dia en els mercats de borsa. Algunes llaunes han explotat per l'expansió dels gasos. El 2007 es va arribar a subastar una llauna per 124.000 euros. Des d'aquell moment ja sabem la cotització actual de les vuitanta-nou llaunes restants.

El gest, l’obra de Manzoni, va aixecar una enorme polseguera. Jo crec que la intenció de Piero Manzoni era provocar i denunciar  l’exagerat mercantilització que havia experimentat l’art i l’explotació de l’aura de l’artista i la seva signatura. Criticar el mercat disposat a comprat tot el que portés signatura. Potser pretenia que les persones, a part d'aprendre a respectar l'art, tampoc tinguessin manies a l'hora de menysprear-lo sense por quan el consideri senzillament mentida. Fa temps que no és el creador artístic qui ocupa el centre del negoci de l'art. Se n'han apoderat tot un exèrcit de marxants, crítics, empresaris, periodistes, promotors contraculturals, galeristes... i polítics. A tots ells només els interessa l'art el dia de la inauguració de l'exposició i l'accés al màxim ressò mediàtic: com més polèmica i provocativa sigui la mostra, millor. I fins i tot els mateixos museus s'han apuntat a aquest corrent provocant una escalada de preus en les que moltes vegades ells són els primers actius.