dissabte, 22 de febrer de 2014

Antonio Machado, l'exili dels perdedors


Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla,
 y un huerto claro donde madura el limonero; 
mi juventud, veinte años en tierra de Castilla; 
mi historia, algunos casos que recordar no quiero. 

Ni un seductor Mañara, ni un Bradomín he sido 
—ya conocéis mi torpe aliño indumentario—, 
mas recibí la flecha que me asignó Cupido, 
y amé cuanto ellas pueden tener de hospitalario. 

Hay en mis venas gotas de sangre jacobina, 
pero mi verso brota de manantial sereno; 
y, más que un hombre al uso que sabe su doctrina, 
soy, en el buen sentido de la palabra, bueno. 

Adoro la hermosura, y en la moderna estética 
corté las viejas rosas del huerto de Ronsard; 
mas no amo los afeites de la actual cosmética, 
ni soy un ave de esas del nuevo gay-trinar. 

Desdeño las romanzas de los tenores huecos 
y el coro de los grillos que cantan a la luna. 
A distinguir me paro las voces de los ecos, 
y escucho solamente, entre las voces, una. 

¿Soy clásico o romántico? No sé. 
Dejar quisiera mi verso, como deja el capitán su espada: 
famosa por la mano viril que la blandiera, 
no por el docto oficio del forjador preciada. 

Converso con el hombre que siempre va conmigo 
—quien habla solo espera hablar a Dios un día—; 
mi soliloquio es plática con este buen amigo 
que me enseñó el secreto de la filantropía. 

Y al cabo, nada os debo; debéisme cuanto he escrito. 
A mi trabajo acudo, con mi dinero pago
el traje que me cubre y la mansión que habito, 
el pan que me alimenta y el lecho en donde yago. 

Y cuando llegue el día del último viaje, 
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar, 
me encontraréis a bordo ligero de equipaje, 
casi desnudo, como los hijos de la mar.


El 22 de febrer de 1939 va morir el poeta Antonio Machado, un dels majors exponents de la lírica espanyola del segle XX. Poeta compromès políticament amb la II República i dotat d'un profund pensament humanista, la seva obra va evolucionar del modernisme intimista dels seus inicis cap a una poesia essencialista, vista com un vehicle auster per reflexionar sobre l'entorn i l'individu i que va formar part de la Generación del 98. 

Havia nascut a Sevilla el 1875 i va viure després a Madrid, on va estudiar. El 1893 va publicar els seus primers escrits en prosa, mentre que els seus primers poemes van aparèixer el 1901. Va viatjar a París el 1899, ciutat que va tornar a visitar el 1902, any en què va conèixer a Rubén Darío, de qui serà amic durant tota la vida. A Madrid, per aquestes mateixes dates va conèixer a Miguel de Unamuno, Ramón María Valle-Inclán, Juan Ramón Jiménez i altres destacats escriptors amb els quals va mantenir amistat. Va ser catedràtic de francès i es va casar amb Leonor Izquierdo, que morirà el 1912. 

En 1927 va ser escollit membre de la Real Academia Española de la Lengua. Durant els anys vint i trenta escriu teatre en col·laboració amb el seu germà Manuel. Durant la Guerra Civil participarà a Madrid en les publicacions republicanes i fent campanya literària. El 1939 és evacuat a València, on col·labora a Hora d'Espanya i participa en el Congreso Internacional de Escritores para la Defensa de la Cultura,i d'allà a Barcelona, des d'on creua els Pirineus fins a Cotlliure, on morirà poc després. 

En l'evolució poètica d'Antonio Machado destaquen tres aspectes: l'entorn intel·lectual dels seus primers anys, marcat primer per la figura del seu pare, estudiós del folklore andalús, i després per l'esperit de la Institución Libre de Enseñanza;la influència de les seves lectures filosòfiques, entre les quals són destacables les de Bergson i Unamuno, i, en tercer lloc, la seva reflexió sobre l'Espanya del seu temps. La poètica de Ruben Darío, encara més acusada en els primers anys, és una influència constant. El teatre escrit pels germans Machado està marcat per la seva poètica i no es limita només al teatre comercialdel moment. Les seves obres teatrals s'escriuen i estrenen entre 1926 (Desdichas de la fortuna o Julianillo Valcárcel) i 1932 (La duquesa de Benamejí) i consta de cinc obres, a més de les dues esmentades. Són Juan de Mañara(1927), Las adelfas (1928), La Lola se va a los puertos (1929), La prima Fernanda (1931) - escrites totes en vers - i El hombre que murió en la guerra, escrita en prosa i estrenada el 1941. 

Machado, la Guerra i l’exili

Ja era considerat com el primer poeta viu en llengua castellana, una venerable figura patriarcal de 61 anys, quan va decidir no marxar d’Espanya en començar la Guerra Civil, a diferència del que van fer Ramón Menéndez Pidal, Américo Castro, Azorín, Pío Baroja, José Ortega y Gasset, Juan Ramón Jiménez, Ramón Gómez de la Serna, Gregorio Marañón, Pedro Salinas, Salvador de Madariaga, Ramón Pérez de Ayala i altres. Ell es va voler quedar al domicili familiar de Madrid com a gest de suport a la legalitat republicana. 

Però amb el precedent de l’afusellament de Federico García Lorca pels franquistes l’agost del 1936 a Granada, el novembre es van presentar León Felipe i Rafael Alberti al domicili de Machado per pregar-li que acceptés l’evacuació cap a València, com ja havia fet el govern de la República en pes des del dia 7 d’aquell mes, davant l’amenaça dels bombardeigs i el setge sobre la capital per part dels sublevats. Finalment Machado abandonaria Madrid per València el 24 de novembre i s’hi estaria amb la seva família fins a finals d’abril del 1938, quan va ser evacuat de nou, aquest cop a Barcelona, igual com el govern de la República. 

Primer es va allotjar a l’hotel Majestic del Passeig de Gràcia, convertit en residència d’invitats i corresponsals estrangers. L’enrenou del cèntric establiment va aconsellar traslladar Machado i la família al cap d’un mes a la Torre Castanyer, al Passeig de Sant Gervasi nro. 21, un palauet incautat al vescomte de Güell. Comptava amb un ampli jardí, tot i que la casa coneixia problemes de calefacció i de subministre elèctric, com la majoria de la ciutat en aquells moments. El fet de no haver-hi constància de cap sortida de Machado de la Torre Castanyer durant els onze mesos d’estada a Barcelona es deu al seu delicat estat de salut i al carés que la guerra havia començat a prendre en l’ànim de tothom. 

El diumenge 22 de gener del 1939, a les tres de la matinada, Machado sortia de Barcelona en direcció a la frontera francesa, igual com tots els mandataris republicans. A l’alba del dilluns 23 de gener travessaven la ciutat de Girona, atapeïda d’evacuats, sota els bombardeigs dels franquistes. Es van allotjar a la masia can Santamaria, a Raset. José Royo Gómez va fer, al pati de la casa, l’última foto en vida d’un Machado envellit, demacrat, visiblement abatut. El 28 de gener va travessar la frontera. 


El consolat de la República espanyola a Perpinyà va oferir a Machado l’ajuda que calgués i la recomanació de traslladar-se a París, on era esperat. El poeta, després de més de dos anys de viure sota la protecció de les autoritats republicanes, aquest cop va declinar l’ajuda. Sense forces per continuar, va decidir agafar tot sol amb els seus familiars i l’amic Corpus Barga un tren local fins algun discret indret pròxim on deixar caure els seus ossos. Van baixar del tren després de només quinze minuts de viatge, indefensos sota la pluja, a la diminuta estació de Cotlliure el 28 de gener del 1939. El poeta, exhaust, només sobreviuria 26 dies a Cotlliure, acollit per la propietària de l’hotelet Bougnol-Quintana. Hi va morir el 22 de febrer, “ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar”, com auguraven els seus versos. La mare, Ana Ruiz, va morir dos dies després a la mateixa habitació. 


Van ser enterrats al cementiri vell de la localitat. Dintre de la senzillesa vocacional de Machado, la seva sepultura a Cotlliure s’ha convertit, després de no poques peripècies i polèmiques, en el memorial més conegut i més concorregut del mig milió de republicans que van passar derrotats la frontera, amb els quals el poeta va voler compartir el destí fins al final. Avui no només són recordats els seus versos o la seva vida, també la seva mort. Per això la tomba mantinguda a Cotlliure té el mateix sentit que el primer dia. És el memorial de l’èxode del 1939. A ningú no se li escapa que Machado s’hi troba a l’exili, perquè precisament del que es tracta és de recordar-ho. Aquest exili que va suposar una pèrdua tan important com la mateixa Guerra Civil. Centenars de milers de persones van marxar del país per no tornar. En molts casos eren alguns dels millors preparats. Començava un dels períodes més mediocres de la història espanyola. La dictadura franquista. 

Adreces d'interés:
http://www.eldiario.es/catalunyaplural/Antonio-Machado-segueix-exiliat-despres_0_228527491.html
http://bibliotecavirtual.diba.cat/detall-noticia/-/detall/rI7E/NEWS_STRUCTURE/337957/19423507



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada