dimecres, 2 de maig de 2012

De Josep Bonaparte al Dos de Maig: ventures i desventures d'un quadre de Goya

Robert Hughes recull en el seu llibre sobre Goya, a les pàgines 340-343, una interessant reflexió al voltant d’una obra menor de Francisco de Goya, però que té un gran interès històric ja que il·lustra perfectament l’evolució (i en molts casos involució) de la política espanyola dels segles XIX i XX.

El 1810, dos anys després de l’inici de la Guerra del Francès. Francisco de Goya va acceptar pintar un quadre que s’acabaria coneixent com l’Alegoria de la Villa de Madrid. Al principi l’encàrrec va arribar de Tadeo Bravo de Rivero, un antic diputat peruà que havia conegut i admirat al pintor a través dels parents polítics del pintor. Bravo Rivera era regidor a Madrid des de setembre de 1809 i l’alcalde li havia encarregat un retrat del sobirà actual, executat pel millor artista que es pogués trobar. El peruà estava convençut que aquest pintor només podia ser Goya. És possible que Goya no volgués realitzar l’encàrrec però els quinze mil rals que li oferien eren molts diners per un retrat, i a més a més Josep I Bonaparte no calia que aparegués a l’estudi del pintor: de fet era impossible ja que s’havia traslladat amb la cort a Andalusia a principis de gener de 1810. Per això ningú no podria acusar a Goya de rebre al germà de Napoleó en el seu estudi. El perfil del rei seria copiat d’un gravat o potser d’un medalló que Bravo de Rivero proporcionaria a l’artista. Llavors Goya vivia en una situació complicada. Durant cinc anys va deixar de cobrar el seu antic salari de cinquanta mil rals com primer pintor de cambra (un quart de milió en total, una petita fortuna). En aquestes circumstàncies va acceptar pintar el retrat de Josep I.



L’ Alegoria de la Villa de Madrid no és una de les obres fonamentals de Goya, però si s’analitza en el plànol històric i com exemple de la relació d’un artista amb el poder canviant resulta fascinant. D’estil rococó tardà, es tracta d’una peça d’exaltació estàndard, amb un àngel que toca una trompeta de la fama i una altra que porta una corona de llorer, al costat dels característics emblemes heràldics –l’escut de Madrid descansa sobre un coixí en la cantonada inferior esquerra amb una cartela amb l’os i l’arboç- i una bonica donzella coronada, una mica fleuma, que personifica la capital d’Espanya. Per completar aquesta recepta al·legòrica Goya va afegir, assegut feliçment als seus peus un gosset blanc, símbol de la fidelitat. Si aquest quadre s’hagués pensat com un retrat de Josep I la composició hauria estat molt diferent, ja que s’hauria centrat i emfatitzat la figura del rei. En el seu lloc Goya la desplaça a un costat, i l’efígie es converteix en un quadre dins del quadre, emmarcada en un oval sostingut per un parell de genis alats, que la senyoreta Madrid assenyala amb la mà.

Més tard, després de que Wellington derrotes a l’exèrcit de Napoleó a la batalla de Salamanca, Josep Bonaparte i la cort van marxar de Madrid l’agost de 1812. Així doncs no hauria estat bé que Madrid assenyales a Josep Bonaparte. Llavors Goya va cobrir la pintura i va reemplaçar el reial perfil per la paraula “Constitución”, en al·lusió al document ratificat en 1812 per les Corts de Cadis. Però la pintura de les lletres encara no estava seca quan Josep I retornà a Madrid, al novembre, i el retrat va haver de reaparèixer, com si es tractés de la imatge miraculosa d’un sant, en el marc ovalat. Poc després les vicissituds de la guerra van donar un tomb i Josep I fou expulsat del tron, aquest cop per sempre el 1813. Un cop més l’efígie es va cobrir de pintura –en aquesta ocasió no ho va fer Goya, que ja estava fart de l’afer, sinó un dels seus ajudants, Dionisio Gómez-  substituït per la paraula “Constitución”. Tampoc va durar gaire temps. Quan el Deseado va tornar a Espanya el primer que va fer va ser abolir la Constitució de 1812. La política d’esborrar tota referència a la Constitució “como si nunca hubiera sido redactada”, dels llocs públics i els monuments va trigar un temps en arribar al quadre de Goya, però finalment al 1826 es va ordenar repintar l’oval: substituint la paraula “Constitución” s’havia de col·locar el retrat del propi Ferran VII. Goya ja s’havia traslladat a Burdeos i només li retaven dos anys de vida; en qualsevol cas, el Deseado preferia l’obra del seu pintor de cambra, un frígid neoclassicista anomenant Vicente López. Mai hauria confiat a Goya la tasca de la seva exaltació. El retrat de la rata reial executat per López va romandre en el marc ovalat fins deu anys després de la mort del model; el 1843 la ciutat de Madrid el va tapar per escriure les paraules “Libro de la Constitución”, que es quedarien trenta anys, fins que el 1872 es va posar en el seu lloc “Dos de mayo”, un missatge patriòtic que tots –liberals, demòcrates, monàrquics o reaccionaris- veneraven. D’aquesta manera la paròdia de l’al·legoria arriba a la seva fi i el quadre de Goya va acabar adoptant el significat oposat al que tenia en el seu origen. Potser es tracti del primer antecedent conegut de manipulació fotogràfica al més pur estil estalinista. Ni tan sols al Generalísimo Franco, el tirà rabassut amb un narcisisme sense límits, se li va acudir encarregar a un altre artista (potser Salvador Dalí?) que inserís el seu deslluït perfil en l’oval tantes vegades retocat. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada