diumenge, 27 de maig de 2012

Pels bigotis de Pleksi Glaç: la Història del segle XX a través dels àlbums de Tintín i el països imaginaris



Tintín i el segle XX: un trànsit viu

Fa setanta-cinc anys Hergé (George Remi, 1907-1983) va crear el personatge de Tintín per la revista infantil Le Petit Vingtième. Tintín en el País dels Soviets inicia un periple que vint-i-dos àlbums i mig després (l’Art Alfa, inacabat, no compta com un àlbum sencer) el portaria a recórrer tots els continents del planeta. Pel camí es polirien els matisos de dibuix i es trobarien nous companys que complementarien el reporter: els germans Dupond i Dupont, el capità Haddock,  el professor Tornasol, Nèstor...  Hergé inicia amb Tintín la línia clara del còmic europeu. La línia clara es defineix per la netedat del dibuix, que rebutja les ombres i els volums que poden perjudicar la lectura del conjunt, però també per la senzillesa en la forma de narrar. Tintín n’és el màxim representant d’aquesta escola, el prototip i alhora el paradigma. D’altres autors han contribuït al còmic europeu en la vessant de la línia clara: Goscinny i Uderzo amb Axtèrix i Obèlix; Edgar Pierre Jacobs, col·laborador d’Hergé, amb Blake i Mortimer; Franquin amb Spirou; Tillieux amb Gil Pupil·la; Yves Chantal, creador de Freddy Lombard …, però cap assoleix la transcendència d’Hergé.

Encara avui la lectura de les aventures de Tintín és plenament vigent, i fruit d’això són els nombrosos estudis que s’han dedicat a la seva figura. La utilització d’un ritme propi, gairebé cinematogràfic i que pocs autors han tractat tan bé, pot ser una de les claus de l’èxit de Tintín. No es tracta d’una explicació única: Hergé va posar tota la seva vida en Tintín i això es tradueix en una gran qualitat.


Des de l’aparició de la primera aventura al País dels Soviets, l’any 1929, fins la darrera aparició completa amb els Pícaros, l’any 1976, Tintín transita també per alguns dels fets històrics més importants de la història del segle XX. Als seus àlbums trobem: la Revolució Soviètica, el colonialisme, l’ascensió del feixisme, la conquesta de l’espai, la guerra freda, les dictadures llatinoamericanes i l’espoli del tercer món. Es tracta d’un viatge a través del segle XX, un segle que tal i com sosté Eric Hobbsbawn ha estat un segle curt i no ha durat cent anys: s’inicia amb l’esclat de la Revolució Russa, el 1917, i finalitza amb la caiguda del Mur de Berlín, el 1989. Ha estat un segle cruel, on la recerca d’ideologies que ajudessin a comprendre el món ha creat moltes vegades més conflictes que no pas els que podia solucionar. Lamentablement el desenvolupament científic no sempre ha avançat al costat de la humanitat. Un segle XX que estrenat amb la il·lusió de les possibilitats de progrés infinit es conclou amb moltes incerteses, i amb la sensació que en molts aspectes no hem avançat gaire: s’han substituït els vells imperis europeus per nous imperis, que en ocasions depassen nacions, i la injustícia encara és tolerable. Malgrat Francis Fukuyama, fins que el món no sigui millor no podrem declarar que la història ha finalitzat.

Els primers passos: la recerca de la realitat directa

Hergé escriu les primeres aventures de Tintín sota l’atenta tutela de l’abat Wallace, director de Le Vingtième Siècle, admirador de Mussolini i pare espiritual d’Hergé. És l’abat Wallace qui suggereix les dues primeres destinacions de Tintín, a Rússia i al Congo, i és seva la mirada que s’amaga sota els comentaris de Tintín. El propi Hergé es defineix en els seus inicis com un jove ple de prejudicis i idees catòliques i reconeix que els primers llibres no són molt brillants. Després el catolicisme d’Hergé desemboca en un humanisme cristià que no es tanca a altres religions: Tintín sempre lluita contra el tràfic d’armes, homes o droga i estarà al costat dels més dèbils, com quan defensa a Chiquito, al Temple del Sol, del racisme crioll. Ja als anys setanta, davant les acusacions de reaccionari, Hergé reconeix que per damunt de tot sempre tracta de ser un home de bona fe. No nega pas que no hi hagi una mena de fons de “dretisme”, donada l’educació catòlica que va rebre, però no és sent burgès malgrat que té un aire “burgès” molt pronunciat: li agrada l’ordre a casa, en les idees i és previsor. Tampoc es sentia ni de “dretes” ni “d’esquerra” tot i que afegia que era un home d’ordre. Ens agradi o no, nosaltres també som una mica burgesos, si més no aquest ha estat el mirall en que hem après a reflexar-nos.

En la seva primera aventura Tintín, reporter de Le Vingtième Siècle, rep l’encàrrec de viatjar a la Unió Soviètica per tal de fer un retrat de la Revolució Comunista que tenia astorada la vella Europa burgesa. La qualitat del relat no és ressenyable però a banda de ser la primera aventura de Tintín ens serveix per captar la percepció de la Revolució Russa des de l’Occident d’entreguerres. Es tracta d’una visió falsa, emperò, que reflexa la por al món soviètic.


L’any 1931 Tintín visita el Congo per tal d’aproximar el món colonial als nens europeus. La mirada és la d’una metròpoli europea, en aquest cas Bèlgica, que encara observa Àfrica amb ulls del segle XIX. L’explotació econòmica s’emmascara en l’adoctrinament i la protecció dels colonitzats inferiors que es mostren com nens grans: el colonialisme paternalista.


El 1932 Hergé aconsegueix per fi que Tintín vagi a Amèrica (un any després que Popol i Virgínia fracassin en la visita al país dels orelluts). El viatge més enllà de l’Atlàntic recrea un nou món, en canvi constant, on la industrialització fabril és imparable i que es remunta als orígens d’una nació alguns cops no gaire agradables, ja que en alguns aspectes es fonamenta en l’explotació de l’indi. Tot i que en aquesta ocasió Hergé escull el tema no aprofundeix gaire en el seu anàlisi i es queda en la superfície dels tòpics. 


El Lotus Blau, publicat entre l’agost de 1934 i l’octubre de 1935 continuant les recerques dels Cigars del Faraó, significa un abans i un després en les aventures de Tintín. Alguns sostenen que l’autèntic Tintín neix en aquest àlbum. Només l’efecte de la irrupció del capità Haddock (Edgar Pierre Jacobs) al Cranc de les Pinces d’Or és comparable al canvi que pateix Tintín a la Xina. El Lotus Blau és la primera obra mestra d’Hergé i suposa la incorporació de la precisió a la narrativa, gràcies a la col·laboració d’un jove xinès: Txang Tchong-Jen, que l’il·lustrà sobre la realitat del seu país. Tintín arriba a Shangai perseguint el tràfic d’opi que ja havia combatut als Cigars del Faraó, però descobrirà molts més aspectes de la realitat xinesa. El Lotus Blau és un document precís sobre la Xina dels anys trenta i l’expansionisme japonès a Orient amb la vergonyant mirada dels països europeus i els EUA. El Japó modernitzat i occidentalitzat gràcies a la Revolució Meiji intentà crear un imperi a costa de la Xina que encara no havia reemplaçat les velles estructures feudals. Hergé descriu un episodi en que els japonesos intenten acusar de sabotatge als xinesos per justificar la intervenció armada nipona a la Xina. Finalment, però, el Japó va ocupar Manxúria i va establir el protectorat de Manxukuo. El conflicte, per tots conegut conduirà a l’extensió de la Segona Guerra Mundial al Pacífic.





En aquest àlbum Hergé assaja una possibilitat que després explotarà àmpliament, la creació de països imaginaris: Poldavia i la República Poldomadaca.

La necessitat de la construcció d’imaginaris o la realitat encoberta

Després del Lotus Blau, amb un caràcter molt polític, Hergé descobreix un mecanisme: la construcció de països imaginaris, que li permetrà d’aleshores ença defugir la realitat immediata alhora que retrata el seu temps. Sildàvia, Bordúria, Sant Theodoros, Novo Rico i el Khemed seran les principals creacions i esdevindran personatges en sí mateixos.


Per què Hergé utilitza països inventats?. Potser s’adona que no és convenient una vigència massa lligada amb la realitat de forma directa. Hergé crea un món paral·lel on és més fàcil captar la realitat. No és el primer autor que aprofita aquest recurs, n’hi ha més exemples com: la Vilaniu de Narcís Oller, la Vetusta de Leopoldo Alas, el Macondo de Gabriel García Márquez, la Calabuig de Berlanga o la Vigata d’Andrea Camilleri. Però no tothom és capaç de crear de tal manera que el que és virtual esdevé real.


Amb els països imaginaris es guanya en universalitat, una universalitat que potser també és pròpia de Tintín i la indefinició del personatge. Tots podem ser Tintín i Sildàvia, Bordúria o Sant Theodoros poden ser més països que no pas un únic país. Pel que fa al missatge, què és més important? Què el creador ens transmeti on passa un fet o què i per què passa?. 
Rawhajpurtalah als Cigars del Faraó i Sao Rico a l’Estel Misteriós són també països ficticis de l’univers de Tintín.

Sildàvia i Bordúria: l’Europa paral·lela
El Ceptre d’Ottokar serveix per presentar-nos dos països imaginaris. Suposa la invenció de Sildàvia i Bordúria, que són petits estats antagònics de la península dels Balcans. Klow és la capital de Sildàvia, famosa per l’aigua mineral, per aquest motiu són -en paraules del capità Haddock- uns enverinadors. Sildàvia fou conquerida pels borduris al segle XI, però el 1275 el poble sildau es va rebel·lar contra el borduri i va reconquerir la independència l’any 1277 amb la dinastia que inicià Ottokar I. Des de llavors s’han succeït els conflictes entre ambdós estats, ja que Bordúria no ha renunciat mai a recuperar Sildàvia.


El 1938 Bordúria, sota el domini feixista, intentà un dels plans millor ideats per tal de conquerir Sildàvia. Müssler, un sildau proborduri, havia creat un partit secret, el ZZRK (Zyldav Zentral Revolutzionär Komitzät), amb moltes ramificacions als punts claus de l’administració, com el mariscal Boris Jorgen (autèntic home de confiança del rei Muskar XII). La vigília de Sant Wladimir, patró de Sildàvia, els agents provocadors de les seccions de propaganda devien fomentar els incidents i les actuacions contra els habitants de nacionalitat bordúria. Aquesta era la justificació necessària que permetria  la invasió de Sildàvia per les tropes bordúries. Afortunadament Tintín va descobrir la conspiració a temps per desemmascarar-la i evitar-ne el triomf. Amb un cert regust al Presoner de Zenda, El Ceptre d’Ottokar és la història de l’”Anschluss” avortada, i recorda l’annexió d’Àustria (1934), Txecoslovàquia (1938-1939) o Polònia (1939) per part de l’Alemanya Nazi.  Els paral·lelismes amb l’ascens del feixisme a Europa són evidents en tota la trama, que Hergé publicà coincidint amb els esdeveniments històrics, entre l’agost de 1938 i l’agost de 1939: militarització de la societat;  Müssler, el conspirador proborduri derivat de Muss-olini i Hit-ler; utilització de tota mena de mitjans per arribar al poder; la salutació bordúria: Amaih! és una adaptació del Heil! hitlerià. Malgrat les referències tan directes al nazisme El Ceptre d’Ottokar escapà de la censura nazi durant l’ocupació alemanya. Tintín a Amèrica i L’Illa Negra no tingueren la mateixa sort.


Un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial Sildàvia torna a aparèixer en el mon d’Hergé. A Objectiu: la Lluna després de la descoberta de rics jaciments d’urani a Sbrodj, el govern sildau va crear un centre d’investigacions atòmiques amb fins pacífics que encarrega al Professor Tornasol la construcció d’un coet a propulsió atòmica per tal d’arribar a la Lluna.  Sildàvia representa en aquest moment el bloc occidental i l’esforç en la cursa espacial que portà el 1969 Neil Armstrong a la Lluna, vint anys després de l’arribada de Tintín  l’any 1949.


El 1954, durant l’Afer Tornasol i en plena guerra freda, retrobem Sildàvia formant part del bloc occidental mentre que descobrim que Bordúria ha passat de les garres feixistes a ser un país socialista sota el règim de Pleksi-Glaç. Darrera de la pista de Tornasol Tintín i el capità Haddock viatjaran per primer cop a Szohôd, capital de Bordúria, que es mostra com una ciutat grisa dedicada a la glorificació del dirigent de la revolució i els seus bigotis. Es desconeix com s’ho feu Pleksi-Glaç per arribar al poder, però probablement es distingiria en la lluita antifeixista durant la Segona Guerra Mundial. Malauradament pels borduris no s’observen gaires diferències entre el Pleksi-glaçisme i el feixisme. Estem segurs que molts dels militars Pleksi-glaçistes més qualificats, com el Coronel Sponz, procedien de la militància feixista anterior. No és aquest un fenomen aïllat: el nazisme o el feixisme i el comunisme d’estil soviètic no deixen de ser dos móns amb els mateixos mètodes, malgrat que existeixin lleugeres discrepàncies que van voler accentuar per tal d’amagar una realitat. No deixaven de ser la cara i la creu de la mateixa moneda: el totalitarisme. Per això Hergé considerava que tots els totalitarismes, tant d’esquerres com de dretes (?), eren nefastos i els ficava en el mateix sac.





La guerra freda, iniciada el 1946 i que finalitza el 1989, es basava en una política de blocs al voltant de les dues superpotències (la URSS i els EUA) i estat de tensió permanent, que defugia però el conflicte directe i apostava per l’exportació de les disputes a tercers països. Per tal de mantenir l’equilibri s’engegà una cursa armamentística que pretenia, com a mínim, igualar el potencial destructiu de l’adversari. En aquest context el Professor Tornasol descobreix un aparell que amb ultrasons destrueix a distància. Les possibilitats d’aquesta descoberta no passaren desapercebudes pels sildaus i els borduris que intentaren fer-se amb el descobriment. En la lluita que s’inicia per obtenir la informació Sildàvia encarna a priori allò que és bo, però en la cursa armamentística és difícil atorgar-li el benefici de la bondat a aquell que també està interessat en utilitzar la força. Algú dubta que els objectius pels quals Sildàvia vol les armes no és gaire més bo que el borduris?. En un moment en que els serveis d’espionatge borduri i sildau lluiten entre ells per endur-se Tornasol el capità Haddock no sap com diferenciar els bons dels dolents. Es tracta d’una metàfora molt encertada de la guerra freda ja que exemplifica el segrest de la ciència amb l’ús de la violència.  Com sàviament conclou Tornasol no només són els borduris els que volen utilitzar el seu invent per a fins de guerra i per tant no cal dubtar: és millor destruir el seu descobriment.

Khemed: El país de l’or negre

El 1939, un cop desmantellat l’Anschluss sildau Tintín s’embarca en una nova aventura que el durà a l’Orient Mitjà. L’esclat de la Segona Guerra Mundial i la invasió de Bèlgica per les tropes alemanyes obligaran a interrompre la publicació. L’alt contingut polític del País de l’Or Negre aconsellà a Hergé no continuar la història durant l’ocupació i buscar noves aventures més evasives sense vincles directes amb la realitat: El Cranc de les Pinces d’Or, El Secret de l’Unicorn, El Tresor de Rackham el Roig, Les Set Boles de Cristall i El Temple del Sol. No serà fins 1948 quan un cop passada la tempesta Hergé es veurà amb cor de retornar al País de l’Or Negre, el Khemed, una tasca alhora molt senzilla i molt complicada ja que la història tingué tres versions: 1939, 1948 i 1978. La particular situació de la zona, amb gran conflictivitat entre l’incipient Estat d’Israel i els veïns àrabs es manifesta en les versions de 1939 i 1949, on els militants sionistes de l’Irgoun lluiten per obtenir el reconeixement del seu poble amb mitjans que ratllen el terrorisme. En la versió de 1978 aquests referents jueus que podien aixecar certes suspicàcies desapareixen i són substituïts per un entorn àrab.


La trama del País de l’Or Negre és simple i per desgràcia familiar. L’Emirat del Khemed, és un petit reialme àrab, amb capital a Wadesdah, que recentment ha obtingut la independència britànica tot i que els interessos britànics continuen vigents en la forma del neocolonialisme. L’Emir Mohammed Ben Kalis Ezab i el xeik Bab El Ehr s’enfronten pel control del país, tot i que no deixen de ser la punta de llança de l’enfrontament de dues companyies petroleres, l’Arabex i l’Skoil, que es disputen l’extracció del cru. En les primeres planxes de l’àlbum Hergé recull magistralment la dependència europea respecte al petroli: el sabotatge de la benzina col·lapsa la vida quotidiana dels protagonistes, i que explica l’intervencionisme occidental a la zona.


Quatre àlbums després de la publicació del País de l’Or Negre Tintín retornarà a l’Orient Mitjà, en una nova aventura: Stoc de Coc. En aquesta ocasió el xeik Bab El Ehr ha aconseguit deposar l’emir Ben Kalis Ezab, amb la col·laboració de l’Arabair, una companyia aèria que aprofitava els viatges a La Meca per encobrir el tràfic d’esclaus, un fet malauradament real en alguns països durant la segona meitat del segle XX, contra el qual Tintín i el capità es rebel·laran. En aquest moment la presència nord-americana és més forta a la zona i han substituït als britànics, com ho demostra que és ara la USA Army i no pas la Navy la que patrulla l’Índic.


A Stoc de Coc li seguirà Tintín al Tibet  on retrobarem Txang, un àlbum que per sobre de tot és un cant a l’amistat, especialment la de Tintín i el capità que estan disposats a sacrificar la seva vida per tal de salvar la de l’altre.




Sant Theodoros i Novo Rico: l’Amèrica reinterpretada
L’any 1935 comença a publicar-se l’Orella Escapçada, que serà el primer àlbum on apareixen dos nous països: Sant Theodoros  i l’estat veí de Novo Rico. Sant Theodoros, amb capital a Dopicos, amb un passat precolombí pazteca i que fou alliberat pel General Olivares (1805-1899).  Pateix el règim autoritari del dèspota Tapioca alternat amb les revoltes del General Alcazar; Novo Rico, amb capital a Sanfación està governat pel General Mogador. L’Orella Escapçada il·lustra bastant fidelment la història contemporània iberoamericana durant la primera meitat del segle XX, mentre que a Tintín i els Pícaros es retrata la situació del continent durant la segona meitat.


Quan Tintín arriba a Los Dopicos l’any 1935, darrera de la pista d’un fetitxe arumbaya, la situació està molt militaritzada per temor a una revolució encapçalada pel General Alcazar contra el dictador General Tapioca. El clima de revolta recorda en alguns moments la Revolució Mexicana (1910). Tintín comprova com el poder fa amics i la revolució triomfant pot esdevenir rebel·lió ofegada, així com Tapioca passa de ser considerat un infame tirà a ser un valent segons sigui el vent que bufa. Aquest vent permetrà al General Alcazar derrocar Tapioca i Tintín esdevindrà un coronel ajudant, un més dins d’un excés de comandaments que pateix endèmicament Amèrica Llatina. En el seu paper de coronel ajudant Tintín constata la importància de l’intervencionisme estranger en l’evolució política de la regió. Una missió científica descobreix petroli a la regió fronterera del Gran Chapo, un desert situat entre Sant Theodoros i Nuevo Rico. L’American General Oil influirà el govern de  Sant Theodoros per que s’annexioni la regió mitjançant la guerra mentre que la Companyia Anglesa de Petrolis Sud-americans dona suport a Novo Rico. Ambdues companyies pretenen obtenir així l’exclusivitat de l’explotació. Com afirma el cínic delegat de l’American Oil sense trencar els ous no es pot fer una truita. Finalment un incident fronterer fa esclatar el conflicte. Un dels principals beneficiaris d’aquesta guerra serà el traficant d’armes Basil Bazarov, que viatja amb avió particular entre Los Dopicos i Sanfación venent armes als dos bàndols les mateixes armes. L’episodi s’inspira directament en la sagnant guerra que enfrontà Bolívia i Paraguai per la disputa del Gran Chaco, on es suposava que hi havia petroli (1932-1935) i que costà unes cent mil vides. Les companyies americanes recolzaven a Bolívia mentre que les companyies britàniques recolzaven a Paraguai. El període s’inscriu en la dinàmica d’intervencionisme nord-americà  sota la Doctrina Montoro que considerava que Amèrica era pels americans i es traduí en la transformació d’Amèrica del Sud en el pati de darrera dels Estats Units.


Basil Bazarov no és sinó Basil Zaharoff, un traficant d’armes sense escrúpols que durant la Primera Guerra Mundial feu una fortuna a costa de vendre armes a tots dos bàndols. És inevitable pensar en Juan March, contrabandista mallorquí de dubtosa reputació, tot que i el règim franquista el reconvertí en una persona honesta.


Finalment es signa un armistici i després la pau, tot i que no sabem en quines condicions. En el període de les Set Boles de Cristall el General Tapioca ha recuperat el poder i el General Alcázar s’exilia a Europa on sobreviu com a llançador de punyals sota el nom artístic de Ramon Zarate. Aquesta nova personalitat no és més que una tapadora per continuar conspirant per recuperar el poder, tal i com aconseguirà al final de l’Stoc de Coc.


Sembla però que el poder i el General Alcazar no  són bons amics, per que a finals dels setanta, en la darrera aventura closa de Tintín, Tapioca torna a dirigir el país, aquest cop amb l’assessorament del règim borduri de Pleksi Glaç. El Coronel Esponja (Sponz) ha esdevingut Conseller Tècnic del General Tapioca per reorganitzar la Policia de l’Estat de Sant Theodoros. La utilització de mitjans policíacs brutals i la desinformació institucional a través dels mitjans de comunicació esdevenen  els principals mitjans per mantenir el règim dictatorial.


S’observa una certa prosperitat brasiliana al centre de la ciutat, rebatejada com Tapiocalis (exemple clar de cabdillisme i megalomanía), mentre que als suburbis han augmentat les desigualtats. Segurament l’explotació econòmica del petroli del Gran Chapo només afavoreix uns pocs. És la modernització a costa de la misèria característica de Llatinoamèrica durant la segona meitat del segle XX, que renega de la cultura indígena i com Tornasol exclama converteix en borratxos els arumbayas, destruint les seves tradicions i el seu entorn. Davant d’aquesta realitat els Pícaros, comandats pel General Alcazar, intenten una revolta que en certs aspectes recorda la guerrilla castrista i la Revolució Cubana (1959) però que a la pràctica s’apropa més a la pel·lícula Bananas de Woody Allen. El General Alcazar compta en l’objectiu de deposar Tapioca i rebatejar la capital com Alcazarópolis amb la col·laboració dels Estats Units.  Finalment, quan Tintín, el capità Haddock i el professor Tornasol ajuden al triomf de la revolta, a canvi de que no es vessi sang, la situació no millora gaire: es canvien els dirigents que es preocupen més pels propis interessos que per la misèria del poble que continua essent la mateixa. Endebades Alcázar i Tapioca són generals (segurament van coincidir a l’acadèmia militar) i ambdós comparteixen les mateixes idees sobre bastants aspectes, com l’ús de la violència i el poder. Per desgràcia Sant Theodoros sembla un país eternament comdemnat a la marginació política, la manca de democràcia i l’explotació estrangera amb la col·laboració de l’élite dirigent.  




Epíleg: el futur dels móns imaginaris al segle XXI
Tintín i el capità Haddock es mostren cansats d’aventures al final de Los Pícaros però tot i que intentaren encetar un nou projecte amb l’Art Alfa molts creuen que Tintín va morir amb Hergé, el 1983. Hergé no va permetre mai que ningú dibuixes Tintín, el capità Haddock i el professor Tornasol. Els seus col·laboradors l’ajudaven realitzant croquis, perspectives, fons, vehicles i personatges secundaris. Tintín era en part el mateix Hergé, la seva creació, i considerava que cap altre podria donar-li vida com ell. A pesar de la darrera voluntat d’Hergé, totalment legítima, és interessant reflexionar on estaria avui Tintín si pogués viure noves aventures?. Faria com Blake i Mortimer, que han retornat al passat a una suposada època daurada, o continuaria avançant en el temps, tal i com sempre havien fet i tornaria al Khemed per ajudar als seus amics àrabs davant de l’enèsima vegada que els interessos petrolers portaven una nova guerra a la regió?.


O estaria a Sant Theodoros on els enfrontaments entre els corruptes Tapioca i Alcazar han portat el país a una ruïna que obligava a milers de santheodoronians a emigrar tot buscant un nou horitzó?.


A Bordúria fa anys que el règim de Pleksi Glaç ha caigut davant de la mirada complaguda d’Occident, però el país esta controlat per màfies que es nodreixen dels cossos de l’antic règim. Els rumors comenten que el coronel Sponz, antic cap de la Policia Secreta bordúria, ha canviat d’identitat i ara és un ric empresari de passat fosc.


No volem imaginar que Sildàvia i Bordúria es veiessin involucrades en una guerra fratricida. Ni Hergé ni Tintín haurien tolerat mai una tragèdia com la dels Balcans. Sildàvia hores d’ara intenta formar part d’un projecte més gran, sense rumb  i bastant desdibuixat.  Es tracta d’aconseguir una Europa Unida on tothom tingui un lloc sense oblidar el passat i les arrels,  però amb una visió de futur àmplia i solidària. Tintín n’és un ferm defensor, però es tracta d’un projecte encara utòpic, sense possibilitat de fer front a guerres com les del Khemed o la injustícia social a Sant Theodoros.


Tintín i el capità estan arreu, en els móns imaginaris i reals contra de la injustícia, com quan el capità (i el seu gran cor) cedeix els seus camps a uns gitanos per que s’instal·lin en comptes de fer-ho en un abocador on tradicionalment els situa la societat. Tintín i el capità també estan per la pau (als Pícaros Tintín exhibeix un adhesiu pacifista), contra totes les guerres (n’han vist masses) i contra la destrucció de la natura. Si més no viuen en el cor d’aquells a qui les seves aventures van ensenyar valors com la lluita contra la injustícia, la defensa de la natura, dels dèbils, els drets humans i l’amistat.

Sant Joan Despí, Abril de 2004 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada