dilluns, 9 de desembre de 2013

L’Exposició Universal de 1888 de Barcelona




 El 20 de maig de 1888 s’inaugurava a Barcelona una Exposició Universal que duraria fins la clausura el 9 de desembre del mateix any. L’Exposició Universal de 1888 va transformar els esquemes urbans de la ciutat de Barcelona i va aportar un gran nombre de nous edificis. A més, va suposar el principi de la projecció internacional de Barcelona com a ciutat dinàmica en la xarxa de capitals europees.

Cal recórrer a la iconografia del 92, per fer-nos una idea, encara que només aproximada, del que devia suposar per als barcelonins del segle XIX la gran remodelació urbanística de l’Exposició Universal de 1888. Hi va haver un abans i un després a la ciutat de Barcelona l’any 1992, igual que va haver un abans i un després de la ciutat de Barcelona de 1888. Els Jocs Olímpics van ser el projecte humà responsable de transformar la morfologia urbana que havia tingut Barcelona fins aleshores: l’adaptació olímpica de Montjuïc amb el Palau Sant Jordi, l’establiment de les rondes, la construcció del passeig marítim i la remodelació del port, etc. Una profunda metamorfosi, conseqüència d’un estat d’ànim de la població barcelonina va donar un aspecte profundament contemporani i innovador a la ciutat que es desvetllava entusiasmada durant els primers anys de la recuperada democràcia.


Les exposicions universals van sorgir com a excusa per potenciar l’urbanisme en un moment de gran auge demogràfic en el qual les ciutats necessitaven créixer. Les exposicions universals van representar per als estats europeus també un gran aparell de propaganda que els servia per centrar en una ciutat la idiosincràsia de tota una nació. Durant aproximadament sis mesos, una capital atreia sobre el seu eix de gravetat una gran òrbita de disciplines: un immens aparador per a l’art, la indústria i el comerç a escala mundial. Per això aquestes ciutats escollides, gairebé sempre capitals de país, rebien quantioses aportacions econòmiques i ajudes a nivell estatal. Els precedents de l’Exposició Universal de Barcelona, van ser el Londres del Crystal Palace (1856), Viena (1871), Filadèlfia (1875) i París (1878).


El cas de Barcelona és significatiu, perquè sense ser cap capital d’estat va tenir els mecanismes necessaris per desenvolupar amb èxit una gran Exposició Universal. Ara bé, apropar-se a la realitat del projecte implica desemmascarar alguns mites i afrontar algunes veritats incòmodes. Precisament com que no es tractava d’una capital d’estat, Barcelona no va gaudir de cap finançament o ajut econòmic del Govern Espanyol, a diferència de les grans sumes de diner públic que es van invertir a altres ciutats en les seves exposicions universals. L’únic apadrinament estatal que va rebre Barcelona va ser la promoció o propaganda exterior per part de les institucions més representatives. Per aquest motiu, les possibilitats de la ciutat comtal van ser les d’una exposició menor i d’iniciativa privada, com algunes altres exposicions de caràcter regional, per exemple la de Bordeus, el 1882. I això no és tot. A més de l’escassa contribució dels poders polítics i econòmics estatals, els preparatius de l’Exposició van tenir diversos contratemps que van posar seriosament en perill la puntualitat de la inauguració. A la dècada dels 60 del segle XIX i hi havia hagut una crisi en el sector de la construcció que va tenir rèpliques als anys 80. A això s’hi ha de sumar una vaga general que va tenir lloc el desembre de 1887, la lentitud del Ministeri de Guerra en cedir els terrenys de l’antiga Ciutadella, actes de boicot, les dificultats d’importació d’alguns materials... tot això considerant que Elies Rogent va ser nomenat director d’obres, el 21 de maig de 1887, exactament un any abans de la inauguració. Això va abocar al vertigen la celeritat de les obres.


S’ha de dir que, malgrat l’exigència d’agilitat i rapidesa en les construccions, molts dels edificis es van dissenyar amb la voluntat de permanència un cop s’hagués acabat l’exposició. Alguns, però, van ser enderrocats després de l’exposició, principalment perquè ocupaven un espai que estava destinat a altres usos, com per exemple el Palau de les Ciències i el Palau d’Agricultura.

En línies generals, l’exposició va servir per culminar aquells projectes que s’estaven portant a terme al llarg de la segona meitat del segle XIX, com ara, la construcció de l’Eixampla de Cerdà, el proveïment d’aigua a la ciutat, l’electrificació de tota la Rambla o la construcció de línies del tramvia. Tot això amb els nous instruments tècnics de l’època. Barcelona, com el gran nucli industrial de l’estat espanyol va fonamentar les noves construccions amb el nou material que sintetitzava l’esperit de la revolució industrial: el ferro.


Els edificis i les obres més importants que va aportar l’Exposició Universal de 1888 van ser, principalment: la demolició de la Ciutadella Militar i la seva substitució per una zona de jardins que conformaran la base de l’actual Parc de la Ciutadella, amb una espectacular cascada, i el Parc Zoològic; la construcció de l’arc de Triomf, el Passeig de Colom presidit per el monument a Colom al capdavall de la Rambla; el Cafè-Restaurant (reconvertit posteriorment en museu de Zoologia); l’Hotel Internacional de Domènech i Montaner situat al mateix passeig; i el Pavelló d’Indústries Marítimes, El Palau d’Agricultura i els de Ciències i Belles Arts.



Lamentablement unes de les conclusions que podem extreure de l’Exposició Universal de 1888, o de l’Exposició Universal de 1929, o dels Jocs Olímpics de 1992 (sense incloure en bunyol del Fòrum de les cultures 2004), és que Barcelona és una ciutat que al no disposar de la capitalitat d’un estat ha necessitat en massa ocasions celebrar esdeveniments que servissin com a pretext per aconseguir dotar-se de les infraestructures que ha necessitat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada