dimecres, 25 de desembre de 2013

Francesc Macià. 25 de desembre de 1933. Mor un home, neix un símbol


Francesc Macià (1859-1933) va ser un militar que va esdevenir un líder independentista, amb una vida plena d'emotivitat política, a la que hi va arribar tard, que el va portar a proclamar l'efímera República Catalana i a ser el primer president de la Generalitat durant la Segona República i a restablir l'autogovern de Catalunya. Exiliat, combatent, resistent, va protagonitzar els Fets de Prat de Molló (1926) contra la dictadura de Miguel Primo de Rivera que van internacionalitzar la causa catalana. El militar, el líder, l'heroi en vida, fa 80 anys es va convertir en símbol quan va morir el 25 de desembre de 1933. Un patriotisme gairebé místic, una total puresa moral, una bona voluntat social ingenua feien de Macià una figura carismática i familiar a la vegada, la veu de l”avi” com era conegut. 

En la seva cambra, resistia a la mort. Hi lluitava. No volia morir. Mancava tanta feina...! No volia morir. Ni ho creia. Va ser més tard, això. Però així que ho va comprendre, va acceptar-la, la mort. Amb naturalitat, amb coratge, com tots els actes de la seva vida” . Amb aquestes paraules Joan Alavedra, secretari personal de Francesc Macià, va radiar la mort del president en la seva secció “El fet del dia”, de Ràdio Barcelona, el dia de Nadal de 1935 quan just se'n complien dos anys. L'Avi Macià va ser el darrer heroi romàntic de la política catalana. 


Fins i tot, la seva mort, el 25 de desembre de 1933, ara fa 80 anys, va mostrar un dol social insòlit en una època que vivia frenètica l'arribada de la República, que a les eleccions estatals del mateix noviembre de 1933 havien vist triomfar les dretes. La preparació dels funerals va ser també un xoc polític entre l'Església catòlica i el govern de la Generalitat, responsable legal de les exèquies. La força de la personalitat de Macià mostrada durant la seva vida també es va poder veure en la magnitud del seu enterrament, que les cròniques de l'època defineixen com a colpidor i inèdit. Milers de persones desfilaren per la capella ardent instal·lada al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. El dia 27 de desembre fou l'enterrament. Va constituir una extraordinària manifestació de dol, com mai no s'havia vist a Catalunya (i que es repetiría en l’enterrament de Durruti). Malgrat les decepcions polítiques d'una República jove, Macià va deixar la vida com un heroi per convertir-se en símbol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada