La Torre de Cal Felip, la visita que no farem en el 48 Open House Barcelona

Enguany Sant Joan Despí és la ciutat convidada en el 48 Open House Barcelona. Cal felicitar-se per aquesta iniciativa i aprofitar l’ocasió de visitar alguns dels edificis més emblemàtics de Sant Joan i estar-ne orgullosos. Entre els edificis que es podran visitar hi ha la Ciutat Esportiva Joan Gamper. Si algú accedeix caminant des del camí del Mig podrà comprovar que al costat un altre element patrimonial molt important, de fet l’edifici més antic de Sant Joan Despí (els documents la citen ja l’any 1134), s’està degradant a gran velocitat: la Torre de Cal Felip. Fins i tot podria entrar, perquè la tanca que l'envolta està trencada i s'observa com s'ha saquejat el ferro i altres elements metàl·lics per vendre'ls com a ferralla. Per arrencar aquests metalls s'han fet malbé les estructures de l'edifici. 

Per desgràcia la torre de Cal Felip, declarada BCIN des del 2001, i actualment propietat del Futbol Club Barcelona (si més no el FCB la va adquirir per disposar dels metres d’edificabilitat necessaris pel projecte de la Ciutat Esportiva), està abandonada i s'està deteriorant. La desídia és total i des de la construcció de la Ciutat Esportiva Joan Gamper la torre ha perdut els merlets i s'està malmetent ràpidament. Esperem que no passi com amb altres elements patrimonials de Sant Joan Despí i es malmeti definitivament. Perquè ser més que un Club no és només sobresortir a nivell esportiu, o tacar-se la samarreta amb el nom d’una dictadura feudal integrista que fomenta el gihadisme. Ser més que un Club hauria de significar també recolzar la cultura i millorar el país. 

21 d'octubre de 2015

Avui per fi hem arribat al 21 d’octubre de 2015, la data en que des d’un llunyà 1985 es va fer viatjar cap el futur un Marty McFly dins d’un DeLorean. Ja és 21 d’octubre de 2015 i ni els cotxes volen ni tenim patins però cada cop la realitat virtual sembla més present i les modes a vegades són tan excèntriques com les que planteja la pel·lícula. El futur ja està aquí i comença a ser Història…

Notas al pie de Gaza, de Joe Sacco

A Notas al pie de Gaza, una novel·la gràfica de 2009, Joe Sacco (Malta, 1960), realitza un documentadíssim reportatge sobre una història antiga gairebé oblidada. Rafah , una ciutat perduda a la Franja de Gaza, a la frontera amb Egipte, és un lloc en mal estat, en repetides ocasions arrasada per bulldozers i sempre ha estat considerat un lloc tristament emblemàtic dels més ferotges conflictes del món contemporani. 

El 1956 es va produir un incident sagnant ocorregut durant el qual els soldats israelians van matar a cent onze palestins. Va ser una massacre a sang freda o terrible error ? El dramàtic episodi, es va oblidar als marges de la història, com una nota a peu de pàgina que Joe Sacco intenta aclarir. És significatiu és tan difícil arribar a una veritat compartida d'aquest conflicte de dècades de durada En un intent de donar llum sobre el que va passar llavors, Joe Sacco es submergeix en la vida quotidiana de Rafah i la propera ciutat de Khan Younis , el descobriment del passat i el present de Gaza. Suspès durant més de cinquanta anys d'història, la mort, les mentides, els mites i la violència, en aquest informe de recerca mostra la cada vegada més estreta successió de guerres, ens fa escoltar les veus dels refugiats, els supervivents, els nens, les vídues ... per tocar el cor de la tragèdia d'aquest país.

Igual que en "Palestina " i " Gorazde " , el tipus original del periodisme dibuixat per Joe Sacco és capaç de tornar un horitzó disputat en tots els seus detalls en transformar un conflicte complex i ple de puzles en una immediata i comprensible història malgrat la seva densitat (386 pàgines, farcides d’informació). El seu dibuix (que recorda al de Robert Crumb, malgrat que no és una simple còpia del pare del còmic underground), molt realista i excel·lentment documentat és una eina valuosa. Només utilitza la tinta negra, i la trama. Els color negre és omnipresent. Tot és real, tot és detall, només el propi Joe Sacco (que fent metacòmic narra la seva recerca) és una caricatura. Una lectura dura però necessària per entendre una barbàrie ininteligible. 

Una escletxa de llum, d'Andrea Camilleri

En la última novel·la d’Andrea Camilleri protagonitzada pel comissari Montalbano, aquest s’enfronta a un triple cas. L’illa de Lampedusa torna a ser escenari d’un dramàtic desembarcament d’immigrants. La situació és tan greu que el ministre de l’Interior ha decidit visitar personalment el lloc i de passada ho aprofita per fer una parada a Vigata. Però el comissari Montalbano no està disposat a participar en un acte institucional que fa ferum de campanya. Tal com pertoca al seu caràcter, troba la manera de fugir d’estudi i es refugia en una nova galeria d’art, on coincideix, gens casualment, amb l’esplèndida propietària. Però, mal que li pesi, aviat ha de tornar a la feina. L’acabalat propietari d’un supermercat ha presentat una denúncia per robatori i violació. Sembla que el cas es resoldrà aviat, però les dones sempre l’hi compliquen tot. I encara més quan entren tres tunisians en escena, aparentment involucrats en el tràfic d’armes. Això fa que el cas hagi de passar a mans d’antiterrorisme, però... quan s’és vist que en Montalbano deixi córrer una investigació un cop l’ha ensumada? 

Però aquest és un llibre que tracta sobretot sobre la solitud, Montalvano es fa vell i cada cop es sent més sol (pagina 24): 

“…li costava acceptar que hauria de dormir sol. 

Hauria volgut tenir la Lívia al costat, i si la Lívia no podía ser, doncs qualsevol senyora que fes patxoca ja li hauria anant bé. 

I el més curiós d’aquest desig era que no tenia res de sexual, ell n’hauria tingut prou sentint l’escalfor d’un altre cos al costat del seu. Li va venir al cap el títol d’una pel·lícula italiana que expressava exactament el seu neguit: Només volia dormir a sobre seu.” 

I al final la novel·la és una de les més amargues que ha protagonitzat el comissari sicilià, però com tots els llibres de Camilleri és molt recomanable.

Déjà vu: el cartell estelar del concert de la Mercè i Star Wars

El cartell del concert d'enguany de les Festes de la Mercè a la Antiga Fàbrica Damm, és una mica espacial i recorda la carlinga del Falcó Mil·lenari. No és estrany, si s'ha d'anar a l'Antiga Fàbrica de l'Estrella el millor és fer-ho en una nau estelar...

Déjà vu

William Wallace

El matí del 23 d'agost de 1305 començava a gestar-se el mite de Braveheart que ha arribat fins els nostres dies. El centre de Londres se submergia en una festa més ostentosa del normal. El rei Eduard I havia promès als seus súbdits un gran espectacle, una execució pública. Sobre el paper, la invitació no era res excepcional en una societat en què la llei estava sotmesa als capricis més brutals dels poderosos. 

Però aquella execució s'havia anunciat com a especial. La víctima era Sir William Wallace, un home que la propaganda anglesa havia dibuixat com un ésser mancat de compassió, més cruel que Herodes i més boig que Neró. Però sobretot, un traïdor del rei, i com a tal, digne del pitjor càstig. Els londinencs bé tenien dret a veure morir un traïdor. Aquell dia de fa 710 anys, Londres executava un heroi escocès, cavaller i guerrer de la Primera Guerra d'Independència (1296-1328), que va esclafar els anglesos a la batalla del Pont de Stirling l'11 de setembre de 1297, durant la resistència escocesa a la ocupació que pretenia perpetrar Londres. De fet, Wallace no havia acceptat el tractat de submissió a Anglaterra firmat pels nobles escocesos pocs mesos abans, i per comptes de retirar-se, va assaltar unes quantes fortaleses angleses i va iniciar la batalla, durant la qual va matar el comandant anglès, el va escorxar i se'n va fer un cinturó. Amb la pell sobrant, encara es va poder fer una funda per a l'espasa. 

Wallace no va poder defensar-se en el judici a què vint dies abans de la seva execució l'havia sotmès Londres després que els nobles escocesos el traïssin i l'entreguessin al rei Eduard I prop de Glassgow. Acusat de traïció, tot i que mai no havia jurat lleialtat a la corona d'Anglaterra, el 23 d'agost de 1305 William Wallace va ser despullat i arrossegat brutalment per un cavall per diversos carrers de la ciutat, fins que el van penjar prop del Mercat de Smithfield. Després el seu cos va ser esquarterat en quatre parts i els seus membres es van exhibir per separats en diverses localitats. El seu cap va quedar clavat en una pica i exhibit al Pont de Londres. El mite de William Wallace encara viu a Escòcia. 

El Braveheart escocès, com retrata la pel·lícula que duu aquest nom, amb molt pocs recursos va aconseguir el suport dels plebeus escocesos per guanyar un imponent exèrcit opressor que volia exterminar una nació. I la resistència escocesa va permetre una gran victòria el 1314, quan els exèrcits del rei Robert I aconseguien una victòria a la batalla de Bannockburn que va consolidar Escòcia com a nació independent fins a la signatura de l'acta d'Unió el 1707.