Bojos...

Hi ha gent que realment està boja...

Tornem-hi: el canvi d'hora

Tornem-hi amb el canvi d'hora. Una altra setmana que començarem descol·locats, per sort a canvi de l'hora que ens treuen avui tornem a tenir unes tardes més llargues. 

Josep Moragues, l'heroi maltractat

Avui es compleixen 300 anys de la mort i ultratge del General Moragues. Josep Moragues (Sant Hilari Sacalm, 1669 -Barcelona, 1715) va ser un dels militars més destacats dels catalans en la guerra de Successió. General de batalla i comandant dels Pirineus, va destacar en la lluita contra els borbònics en diversos indrets del territori català. Josep Moragues i Mas va néixer el 1669 a la masia que la seva família tenia a Joanet, avui al terme de Sant Hilari Sacalm. El primer quart de segle de la seva vida el va passar al camp, dedicat a tenir cura de les terres heretades del seu pare, pagès terratinent. El seu matrimoni amb Cecília de Regàs el va emparentar amb l’aristocràcia rural d’una Catalunya que Moragues ben aviat va passar a defensar des dels camps de batalla. 

Primer es va enrolar a la companyia de miquelets de la vegueria de Vic per lluitar, en l’últim trienni de la Guerra dels Nou Anys, contra la invasió borbònica. Després va formar part de la colla de patriotes vigatans que, el 1705, es van alçar en armes contra el virrei borbònic Francisco de Velasco, que perseguia gent de la comarca arran d’un conflicte local que s’havia produït a Manlleu l’any anterior. L’encesa rebel•lió osonenca contra el poder borbònic va ser una de les causes propiciatòries del Tractat de Gènova entre Catalunya i Anglaterra, pel qual els catalans entràvem a la Guerra de Successió en el bàndol aliat, defensor de la dinastia austriacista. Sense experiència ni formació militar, però amb vocació patriòtica i esperit combatiu, aquell mateix any Moragues va dirigir les tropes vigatanes que van derrotar els destacaments borbònics i van permetre l’entrada triomfal a Barcelona de l’arxiduc Carles III. Nomenat coronel de cavalleria per la Casa d’Àustria i després de lluitar amb el seu regiment al front de l’Empordà, Moragues va assolir el grau de general de batalla i va ser destinat a la fortalesa de Castellciutat, a tocar de la Seu d’Urgell. Del 1707 al 1713 va liderar la defensa de la frontera del nord, des d’on va haver d’oposar molta resistència per fer front a uns atacs francesos que sovintejaven intentant penetrar a territori català. Mentrestant, la seva primera esposa havia mort i el general s’havia casat en segones núpcies amb Magdalena de Giralt, senyora de Bressui i noble del Pallars. 

El 28 de setembre del 1713 Moragues va decidir la capitulació de la fortalesa de Castellciutat. Uns mesos abans, la signatura de la Pau d’Utrecht entre Holanda i Anglaterra havia posat fi al conflicte bèl•lic europeu i havia deixat Catalunya òrfena del bàndol aliat. Consumada la traïció dels anglesos, que el 1705 a Gènova, quan Catalunya va entrar en guerra, s’havien compromès a mantenir la pervivència de l’Estat català, el país fou ocupat per les forces espanyoles i franceses. Lliurada la fortalesa de Castellciutat, el general es va refugiar a Sort, on la seva esposa tenia la casa pairal. Malgrat que al pacte de capitulació havia inclòs que no seria represaliat per les forces borbòniques, les tropes de Felip V no van respectar-ho. La notícia que alguns dels seus homes estaven sent humiliats i no se’ls deixava entrar a Barcelona, va generar en Moragues forces renovades per tornar al front de guerra. Inicialment va contactar amb les tropes catalanes que encara resistien al Pallars i a la Cerdanya, així com amb el governador de Cardona, Manuel Desvalls, que li va subministrar armes i municions i el va posar a les ordres del seu germà, Antoni Desvalls, marquès del Poal i comandant en cap de totes les tropes catalanes fora de Barcelona. 

Després d’intentar sense èxit la recuperació de la fortalesa de Castellciutat amb un destacament de fusellers, Moragues va veure com la seva família era segrestada a la presa de Sort per part de les tropes espanyoles. Lluitador incansable, per no perdre tot allò que era seu, fos la família o el país, ell mateix va liderar l’operació de rescat enviant uns quants homes de la seva confiança a Balaguer. Recuperada una certa tranquil•litat per a la seva família al castell de Cardona, Moragues es va abocar amb cos i ànima a la guerra de guerrilles, assaltant, a comarques com el Berguedà, la Garrotxa i Osona, els combois que duien queviures a les tropes felipistes que assetjaven Barcelona. Lluitant per la llibertat del seu país des d’un paper de guerriller insòlit en un militar d’alta graduació, i sense manies a l’hora d’obeir ordres de militars de jerarquia inferior a la seva, Moragues va escriure un brillantíssim epíleg a la seva trajectòria com a combatent. Tant fou així que, després de la capitulació de Barcelona l’11 de setembre del 1714, un dels objectius de les forces borbòniques liderades a la ciutat pel duc de Berwick va ser la captura i l’escarni de Josep Moragues, que s’havia ben guanyat el qualificatiu de “Diable de les Guilleries”. 

Després de refugiar-se un temps a Cardona amb la seva família, de renunciar a marxar a Viena a un exili al qual es van avenir trenta mil catalans, i de deixar-se convèncer pel seu cunyat Jacint i fer marxa enrere quan ja estava decidit a fugir a França per la vall Ferrera, Moragues va ser capturat a Barcelona per les tropes borbòniques el 21 de març del 1715. Amagat a la cova dels Argenters, a la falda de Montjuïc i a tocar del mar, esperava l’embarcació que l’havia de dur amb altres oficials a Mallorca, encara en mans austriacistes. 

El fet que algú es referís a Moragues com “el general” hauria estat, amb la possible col·laboració d’algun traïdor, el detonant d’una captura que les forces espanyoles buscaven amb fruïció. Volien Moragues, combatent incansable i català que no va abaixar el cap ni després de la derrota, per humiliar-lo públicament i atemorir així tots els qui s’atrevissin a oposar-se al nou ordre polític. Acabada la guerra, va ser capturat i condemnat a mort. El 27 de març de 1715, va ser arrossegat viu pels carrers de Barcelona, decapitat i esquarterat. El cap del general Moragues es va exposar en públic en una gàbia al Portal de Mar, fins que les súpliques de la seva vídua, Magdalena de Geralt, van aconseguir que el retiressin, l’any 1727. 

El general Moragues és un símbol de la defensa dels drets i llibertats de Catalunya fins les últimes conseqüències i un símbol del tipus de règim que va ser el regnat de Felip V. Abolides i ultratjades les constitucions de Catalunya el govern absolutista del Borbó es basà en una brutal repressió. Ni amb els morts van mostrar misericordia. Un descendent seu encara és el cap d’estat del Regne d’Espanya.

http://elborncentrecultural.barcelona.cat/ca/node/170

Any Nou

Rasputín

Rasputin no és tan sols el nom d’una cançó arxipopular de Boney M. o el malnom donat a tot polític en actiu amb fama de maquiavèl·lic. La marca d’origen correspon a un personatge tèrbol que no hauria tingut cap paper històric si la Rússia del principi del segle XX hagués estat mínimament homologable a la França o a la Gran Bretanya d’aleshores. Rússia va entrar al 1900 sotmesa a la monarquia tsarista, que dominava una societat gairebé feudal, amb una majoria de la població que patia unes condicions de vida misèrrimes i uns nivells educatius escandalosos.

Grigori Jefimovitx Rasputin va néixer en un petit poble de Sibèria, Pokrovskoje, sembla que el 1869, tot i que en alguna biografia se situa el seu naixement en el 1872. Els seus primers  anys i la joventut es van escolar en l’ambient rural. Es va casar jove i va tenir quatre fills. Però la feina al camp no era el que més el seduïa i un bon dia va abandonar la família, va ingresar en un monestir i es va dedicar a fabricar la seva biografia com a monjo taumaturg. Tenia carisma i capacitat per seduir els interlocutors. Ho sabia i se n’aprofitava. Alguns pagesos li duien parents malalts perquè els curés i ell feia veure que se’n sortia. Rasputin era intuïtiu. Així que va poder, es va traslladar a Sant Petersburg, la capital imperial. Era el 1903. Allí es va fer popular entre algunes persones curtes de gambals, entre elles el confessor de palau.

Aviat arribaria la seva hora. Va ser el 1905, just l’any dramàtic en què Rússia va perdre la guerra amb el Japó i el règim va haver d’afrontar una revolució democràtica que va ser ofegada amb sang. És també quan el tsarevitx va caure greument malalt. Una hemorràgia fruit de la seva hemofília el va posar durant alguns dies prop de la mort. Davant la desesperació dels tsars, un dignatari religiós va presentar Rasputin a l’emperadriu, una persona molt vulnerable emocionalment. Sembla que l’encant del monjo va impressionar la tsarina i va tranquil·litzar Alexis, a qui el nouvingut va sotmetre a un tractament de pocions que van contribuir a la millora del príncep o simplement hi van coincidir. A partir d’aquell moment, l’starets (santó), com era anomenat, va convertir-se en un visitant habitual de palau, per a desesperació de cortesans i de dirigents governamentals. No solament per la seva mala educació, ni perquè la higiene no fos un tret particular seu, sinó perquè va esdevenir un personatge influent. A més, les contínues crisis del jove hereu, que només s’asserenava en companyia de Grigori, van fer que la família imperial el protegís.

La influència de Rasputin va augmentar i la seva opinió era tinguda en compte a l’hora de nomenar i canviar ministres. Una xarxa d’amiguisme es va conformar al seu voltant. En un tema va demostrar sagacitat: la seva oposició a l’entrada de l’Imperi en cap conflicte armat. Potser la seva opinió va ajudar a evitar la intervenció de Rússia en la Guerra dels Balcans, el 1913. Quan va esclatar la Guerra de 1914, va comprendre que l’entrada al conflicte seria fatal per a la monarquia. Llavors tenia ja massa enemics i el tsar l’havia allunyat durant algun temps de la capital.

Quan la revolució era més que una amenaça, va caure víctima d’un complot. Desfer-se de Rasputín no va ser una tasca fàcil per als seus enemics, que en tenia molts. Sembla que al llarg de la seva etapa d’influència a la cort es va escapar de diversos complots.

El que finalment posaria fi a la seva vida es va produir la nit del 28 de desembre de 1916. Un grup de nobles, amb un cosí germà del tsar entre ells, Dmitri, un diputat conservador de nom Puritxkevitx, i el príncep Iussupov el van atreure a la casa d’aquest últim amb el propòsit d’emmetzinar-lo. Volien matar el monjo perquè estaven convençuts que la seva influencia era un descrèdit per a la dinastia. La víctima, molt desconfiada, parla molt bé en el seu dietari del jove príncep, per qui tenia una certa predilecció.

L’home era de naturalesa forta i va poder integrar al seu organisme tota mena de plats i de pastissos enverinats. A mesura que la nit avançava, la víctima ni s’immutava i l’amo de la casa no sabia què fer. Li van engegar un tret al cor i ja semblava mort quan, davant l’astorament dels implicats, Rasputin va córrer cap a la sortida. El van neutralitzar a cops i amb més trets, que van alertar la policia. L’etapa final del trajecte vital de Rasputin va ser el riu Neva. L’autòpsia va dictaminar que havia mort ofegat: un cop al riu, encara bracejava.

La pertinença dels responsables a l’aristocràcia els va protegir d’un càstig fort. La tsarina va exigir mà dura, però en aquells moments Rússia vivia ja l’avantsala d’una revolució que esclataria al febrer.

Rasputin és una metàfora del caràcter completament obsolet del tsarisme. Quan una cort ha de recórrer a un personatge que diu que fa miracles, vol dir que està en franca decadència. Rasputin tenia una intel·ligència natural, a banda de capacitats sexuals, diuen, impressionants, però només podia tenir èxit en un context de deteriorament. L’únic intent de reforma els darrers anys el va fer Stolypin, que cercava una via prussiana: l’aliança de velles i noves classes dirigents a través d’una reforma agrària que creés una classe de propietaris, però que va fracassar.

La treva de Nadal de 1914

Durant els dies de Nadal de 1914, enmig de l’horror de la Gran Guerra que va enfrontar dos amplis blocs de països: les potències centrals d'una banda i els aliats d'una altra, es va produir un episodi de pau entre tota la barbàrie. 

Al front occidental, a prop de la ciutat de Ypres (Bèlgica), s’enfrontaven les tropes britàniques contra les de l'imperi alemany. El 24 de desembre els soldats germànics van començar a decorar les seves trinxeres i, fidels a la tradició, van cantar nadales, en concret la cançó 'Stille Nacht' (Santa Nit). Els anglesos van sentir els càntics des de les seves pròximes trinxeres i van respondre amb més nadales en la seva llengua materna. Soldats d'ambdós bàndols es van intercanviar felicitacions de Nadal a crits, que van donar pas a les anomenades visites al terreny neutre. El camp de batalla es va transformar en un camp de futbol. 

A més, la treva va servir per recuperar els cadàvers dels morts per la guerra. Els antics adversaris es van saludar, es van intercanviar regals (com whisky i cigars) i inclús van celebrar cerimònies fúnebres conjuntes. En un enterrament en zona neutral, britànics i alemanys van llegir units un fragment del Salm 23: "El Senyor és el meu pastor, res em falta. Sobre verds prats em fa reposar, em condueix per aigües tranquil·les...".

I així, la Nit de Nadal va fer callar el rugit de les armes. En molts sectors del front la guerra només va durar aquella nit, però en algunes àrees es va allargar fins Any Nou i inclús fins el mes de febrer. Els nivells superiors d'ambdós exèrcits es van oposar a aquesta treva, que no van poder evitar, i en els anys següents van ordenar bombardejar durant la vigília de la festa, així com rotacions perquè no es familiaritzessin combatents dels dos bàndols. L'horror va durar quatre anys més.

Sembla ser que aquest episodi demostrava la manca de rancúnia existent entre molts soldats de primera línia, i que un cops passats els primers dies d’eufòria es van veure atrapats en una maquinària de mort accionada des de dalt [i].

---

[i] STEVENSON, David (2014): 1914-1918, Historia de la Primera Guerra Mundial, Barcelona, editorial Debate, pàgines 155-156

Bon i galàctic Nadal