Tillieux

Maurice Tillieux (1922-1978) va ser un dibuixant i guionista de còmics belga, un dels  representants de l’escola de Marcinelle i de la revista Spirou.

En la seva joventut va intentar ser capità de vaixell, però la Segona Guerra Mundial va desfer lles seves ambicions, llavors es va orientar cap a la novel·la policíaca i va escriure Le navire qui tue ses capitaines. A partir de 1944 comença a dibuixar regularment, i al 1947 començarà una llarga col·laboració a Heroic Albums, on crearà, entre d’altres a Fèlix. En 1955 va crear Marc Jaguar, i en 1956 Gil Jourdan (Gil Pupil·la en català) per la revista Spirou.

Tilliex va assajar diversos grafismes incloent el realisme però finalment adoptà un traç semirrealista, proper a Franquin que privilegia la legibilitat. L’ambientació i l’atmosfera dels barris populars, un dibuix del que es desprèn autèntic calor humà, els detalls, la perfecció en el treball dels cotxes, l’humor... són característiques de la seva obra.

A partir de 1966 va prioritzar la seva faceta de guionista per altres dibuixants de la revista Spirou. Tif et Tondu, dibuixat per Will, Natacha, dibuixada per François Walthery o YokoTsuno, dibuixada per Roger Leloup.

Va morir en un accident de cotxe l’1 de gener de 1978. Una pèrdua irreemplaçable d’un dels millors i més dinàmics autors de còmic europeu. 

Fabià Estapé

Avui llegia al setmanari El Temps (núm. 1442) el darrer article de Fabià Estapé, recentment desaparegut. El curriculum de Fabià Estapé és impressionant, economista i professor universitari (va introduir les idees de Joseph Schumpeter i John Kenneth Galbraith), degà de la Universitat de Barcelona, col·laborador de Laureano López Rodó en el Plan de Desarrollo entre el 1972 i 1974, i malgrat aquest fet militant de CCOO i del PSUC.

Els articles de El Temps, sota el títol “Estapé respon” són autèntiques perles de coneixement molt necessàries en un moment com l’actual en que la deriva neoliberal ha portat a l’economia mundial a una reestructuració que ratlla el caos. En el darrer paràgraf a la pregunta sobre si es produirà una recuperació definitiva Estapé contestava:

“Encara haurem d’esperar una mica més. Hi ha molts territoris de l’estat que són a anys llum de la recuperació, i si sobreviuen és gràcies als calés d’uns altres territoris. Ja m’enteneu. Ara, en qualsevol ca, la senyora Merkel ja comunicarà a Rajoy què ha de fer aquests anys vinents. I a partir d’aquí, ja ho veurem”.

En poques línies, de forma clara i pedagògica com sempre, Estapé ho torna a dir tot: els problemes de desequilibri territorial, el dèficit fiscal de Catalunya, la submissió de les polítiques internes a les directrius europees. Descansi en pau una veu tan necessària.

Dickens fa dos-cents anys

El somni de Dickens, Robert Williams Buss

Avui Charles Dickens hauria fet dos-cents anys si no hagués mort el 1870. Entremig va desenvolupar una obra interessantíssima amb novel·les tan remarcables com Oliver Twist, David Copperfield, Temps difícils, Història de dos ciutats o Cançó de Nadal. Els seus llibres reflexen amb molt detall l’Anglaterra victoriana i són un testimoni fidel de l’època que va viure, amb les grandeses de l’Imperi Britànic però amb la deshumanització i dificultats que va comportar la crua imposició de la Revolució Industrial i d’un canvi social imposat sense miraments i mesura. En les seves obres Dickens sempre donarà veu als més desfavorits, a les classes baixes, les que queden al marge de la societat però que són la seva base.

En un dia com avui, el millor homenatge que li puc fer és tornar a alguna de les seves creacions, malgrat que sigui la menys dickensiana de totes: revisitaré la Història de dos ciutats.

Novel·la negra

Aquesta setmana es celebra  la BCNegra, la Setmana de la Novel·la Negra a Barcelona. És un esdeveniment que serveix per homenatjar a Vázquez Montalban, creador de Carvalho, una de les meves primeres aproximacions al gènere, i la porta que em va permetre accedir a un dels meus autors actuals preferits, Andrea Camilleri i el seu comissari Montalbano. 

La novel·la negra no deixa de ser un fenomen curiós, seguit per molts lectors entre els quals em trobo, pacífics i segurament ansiosos d’una vida tranquil·la que ens submergim durant unes pàgines entre pistes, assassinats, robatoris i tots tipus de crim. Iniciat de forma magistral per Arthur Conan Doyle, pare (penedit) de Sherlock Holmes, i consolidat magistralment per Agatha Christie mare de Miss Marple i Hercules Poirot, actualment aquest gènere gaudeix d’una excel·lent salut, amb el boom de la  novel·la negra nòrdica, sobretot amb la saga Millenium, tot i que la novel·la negra mediterrània també obté un reconegut prestigi. 

Il·lustració de Fernando Vicente

 Però què és el que fa que aquest gènere tingui tant èxit?. És possible que malgrat que no ens agradaria viure els problemes i crims que narren aquests llibres si que ens reconforta la idea de seguretat que es conclou quan es resolen els misteris que es plantegen. D’altra banda les investigacions i les enquestes que es realitzen són una prova per al nostre enginy, igual que els mots encreuats, les endevinalles o altres jocs mentals dels que hi ha molts afeccionats. No ens agraden els problemes, però si ens agraden les solucions, i no hi ha solució sense problemes.

Antoni Tàpies

El dia 6 de febrer s'ha apagat el geni d'Antoni Tàpies. Descansi en pau

Vaig conèixer la notícia després d'una interessant conferència sobre "L'obra mestra desconeguda" a càrrec de Laura Borràs. Recordant la seva obra he trobat aquesta entrevista en la que afirmava: “Todavía no he pintado la obra que ando buscando”, que m’ha fet recordar Frenhofer, l’Art i el procés de la Creació. 

http://www.publico.es/culturas/312572/tapies-todavia-no-he-pintado-la-obra-que-ando-buscando

Víkings i Inuits

Albert Sánchez Piñol escrivia  un interessant article sobre la desaparició dels víkings de Groenlàndia. L’any 982 Eric el Roig va reclutar colons entre els víkings sota la promesa d’una terra verda per establir-se a Grenlàndia. Poques campanyes de màrqueting són tan sospitoses com aquesta però mig segle després 6000 víkings poblaven dues valls de Grenlàndia. L’economia depenia del comerç amb la metròpoli. Els groenlandesos exportaven pell i ivori dels cetacis, com la banya del narval (els famosos unicorns medievals). Unes dècades després van topar amb un altre poble: els inuits, més coneguts com esquimals, que van arribar a Groenlàndia des del nord. La cultura del trineu contra la del carro, la cultura del gos contra la del xai. I alguna cosa no va anar bé. Però les dos cultures no van conviure en igualtat, els víkings van considerar inferiors als inuits, però el 1408 els víkings van desaparèixer de Groenlàndia.

 Ruïnes de l'església vikinga de Hvalsey, en l'assentament est

Els historiadors han especulat amb moltes causes: una epidèmia, una catàstrofe naval que matés la majoria dels homes (els homes sortien a caçar la foca comunitàriament), un canvi que va refredar encara més Groenlàndia (entre el segle XIV i el segle XIX es va produir la Petita Edat de Gel), o un enfrontament armat amb els esquimals. Probablement va ser una suma de factors.

Certament però, els víkings van desaparèixer de Groenlàndia i els esquimals no, quan en principi tot jugava a favor dels nòrdics. Els víkings anomenaven els esquimals escraelings, literalment homes lletjos.  Militarment els víkings tenien un avantatge tecnològic que els feia sentir segurs i superiors: les armes de ferro. Els víkings dedicaven als esquimals un menyspreu absolut. Presoners d’un conservadorisme cultural extrem no van ser capaços d’adaptar l’arquitectura, l’alimentació, la relació amb la natura dels esquimals, molt més adequades a l’entorn àrtic. Amb l’arribada de la Petita Edat del Gel la temperatura va baixar i els mars nòrdics es van omplir de gel que va bloquejar les rutes comercials. I els víkings depenien del mar. Fins el  1721 no va tornar una expedició buscant el contacte amb els antics establiments de Groenlàndia. A l’interior d’una vella casa van descobrir un cadàver congelat, probablement l’últim víking de Groenlàndia. L’home jeia amb l’esquena contra la paret, mirant amb horror la porta amb un punyal a la mà.

Inuits 

Jared M. Diamond sosté en el llibre Col·lapse: perquè unes societats perviuen i unes altres desapareixen, que els víkings van ser incapaços d’adaptar-se al medi mentre que els esquimals si ho van fer. Els víkings, per exemple, es van negar a menjar la carn de foca, molt abundant i no van abandonar el consum de llet i carn de vacu que requeria gran quantitat de pastures que amb la baixada de temperatures van desaparèixer. Aquesta negativa a l’adaptació contrasta amb l’actitud de Roald Amundsen, que segles després va basar l’èxit en les seves expedicions polars en l’aprenentatge de les tècniques esquimals, mentre que alguns dels seus competidors, com Scott van confiar en excés en els avantatges de la tecnificació occidental. No sempre allò que sembla superior és més eficaç. 

Una nova Gioconda

Una recent restauració de una pintura del Museu del Prado, ha permès comprovar que es tractava de una còpia bessona de la Gioconda, que va sortir del taller de Leonardo, alhora que el quadre original (1503-1506). La pintura del Prado, acabada de restaurar llueix com una peça interessantíssima. L’absència de l’sfumato la fa més nítida que l’original, però també menys naturalista. 

La Rèplica del Prado (restaurada)

No es tracta però d’una obra del mateix Leonardo, sinó que probablement és obra de l’aprenent i presumpte company de Leonardo, Francesco Melzi.

La pintura procedeix de la col·lecció reial i apareix esmentada per primera vegada  a principis del segle XVII. Es va considerar una còpia flamenca, perquè es va identificar com a roure la fusta del quadre. Anys més tard es descobrir que la fusta era noguera i ca passar a considerar-se italiana.

El Museu del Prado era conscient de posseir una còpia de la Gioconda que es diferenciava d’aquesta en tres aspectes fonamentals. En primer lloc la tècnica: no estava feta mitjançant el cèlebre sfumato, inventat per Da Vinci, que consistia a afegir subtils capes de pintura fins a difuminar els contorns per a crear una atmosfera més densa. En segon lloc les celles, sigui culpa de l’sfumato o no la Mona Lisa no té celles i la que hi ha al Prado sí. I en tercer lloc per l’absència de paisatge: la dona de somriure estrany que penjava a Madrid era un retrat sobre fons negre. Després que els infrarojos revelessin que hi havia una capa afegida, unes mostres van permetre descobrir el paisatge, idèntic al de la pintura del Louvre,  i la restauració ha retirat la capa de pintura negra afegida fa dos-cents anys, quan als retrats era freqüent utilitzar un fons negre. Curiosa i diferent forma d’interpretar el valor de les pintures anteriors i de l’obra i voluntat de l’artista, que els permetia modificar l’essència del quadre sense gaire miraments, 

L'original (Louvre) i la rèplica (El Prado)

La rèplica del Prado abans i després de la restauració

http://cultura.elpais.com/cultura/2012/02/01/actualidad/1328094691_560118.html#comparador