23 F, el triomf de la "democràcia"?

Diuen que tots els que van viure el 23 de febrer de 1981 no han oblidat on estaven aquell dia. Jo només tenia cinc anys però recordo que a casa es respirava una atmosfera estranya: tothom estava pendent de la televisió i la radio i no ho entenia, per que la programació no semblava molt divertida als ulls d’un nen. Jugava a la catifa del menjador i no entenia què passava. Va ser un moment crític, la història del país es va abocar al precipici durant unes hores i per tant és difícil que oblidem aquell moment. Però al marge del record d’on erem podem assegurar que sabem què va passar?

L’any 1981 el país era molt diferent: un cafè costava 20 pessetes (no hi cap sou que en aquest període s’hagi multiplicat per deu), i el govern era exercit per Adolfo Suárez, el Dellarovere espanyol, sorgit del franquisme de carrera amb l’encàrrec de protagonitzar el paper de convers a la democràcia, que va interpretar tan bé el seu paper fins arribar a creure-se’l. En un clima polític altament inestable, amb una UCD contrària a Suárez, un PSOE dedicat a una oposició duríssima i una ultradretà extremadament nostàlgica, el gener de 1981, Suárez va dimitir.  Un mes més tard el 23 de febrer, mentre es votava l’elecció del nou president del Govern, Leopoldo Calvo Sotelo, el tinent coronel de la Guardia Civil Antonio Tejero va intentar un cop d’Estat militar amb l’objectiu de destruir la democràcia. El capità general de València, Milans del Bosch va treure l’exèrcit al carrer. La versió oficial assegura que la intervenció del rei Joan Carles a favor de la Constitució i la fidelitat de la resta de capitans generals feren fracassar el cop d’estat. Però fins a quin punt aquesta història que ens han edulcorat és certa? Fa pocs dies els Serveis Secrets Alemanys desclassificaven papers de l’ambaixada alemanya que afirmen que el Rei Joan Carles mostrava simpaties pels participants en el cop. I és cert que després del cop d’estat les forces nacionalistes espanyoles van arribar a uns acords contraris al reconeixement de la plurinacional de l’estat diluint les diferències nacionals en un estat autonòmic on la recepta del “cafè per a tots” minimitzava la diferència catalana i basca. I la monarquia, hereva directa del règim franquista es va consolidar amb una pàtina democràtica després del 23 de febrer. És per això que a vegades trobo que algunes que no s’ha explicat tot sobre aquesta data i que l’olor de socarrim és massa intensa. El propi cop de Tejero, un personatge especialment curiós pel seu extremisme era una garantia de fracàs, un fracàs però de vital importància ja que la transició va canviar el rumb de forma considerable.

Malgrat el judici celebrat contra els participants reconeguts en el cop tinc la impressió que encara no ha vist la llum tota la veritat sobre el tema i que encara hi ha més ombres que llums sobre aquest moment tan important de la història recent de la nostra “democràcia”. 

Còmic impressionista

Valerian i Laureline viatgen al passat i amplien la perspectiva d'un conegut quadre de Renoir

El passat des del present

Escrivia George Orwell a 1984: 

Qui controla el passat controla el futur, qui controla el present controla el futur

El misteri de la Tracció 22

L’editorial NetCom2 ha publicat el primer episodi de Las investigaciones de Margot, El misterio de la Tracción 22, amb guió d’Olivier Marin i dibuixos del mateix Marin i Émilio Van Der Zuiden.

Margot treballa com a becària en una revista d’automòbils. En un univers masculí intenta fer-se forat com periodista malgrat les burles dels seus companys. Amb l’ocasió del vint-i-cinquè aniversari de la Tracció davantera de Citroën, aconsegueix finalment el primer encàrrec per investigar el model 22 CV. El 22 CV és un model presentat per Citroën el 1934, audaç, innovador, potent, preciós, amb un motor V8 idèntic al dels cotxes americans, i ho tenia tot per convertir-se en el rei de les carreteres, però per fer front a les dificultats financeres André Citroën es va veure obligat a vendre l’empresa a Michelin, el major creditor. La producció del 22 CV es va detenir i les peces específiques del model es van destruir. Segons la llegenda es van construir de 6 a 20 peces.

Una excel·lent notícia per la recuperació de la línia clara. El guió és àgil i divertit mentre que el dibuix recorda a les Pin-up de Berthet, en el que destaquen els Citroën i Margot, amb un guarda-roba immens i més corbes que les carreteres i els automòbils.

Homenatge a La Marga Groga de E.P. Jacobs

http://oliviermarin.blogspot.com/
http://emiliovanderz.blogspot.com.es/2011/11/no-me-digas.html

Star Wars I. La amenaza fantasma, en 3D

George Lucas ha aprofitat la irrupció del 3D per reestrenar La amenaza fantasma, el primer episodi de la nova trilogia de la saga d’Star Wars. La pel·lícula s’ha actualitzat al 3D i ha canviat el personatge de Yoda, però per la resta queda igual. Hem d’agrair aquesta nova oportunitat de gaudir de l’espectacle a la gran pantalla i de que noves generacions es puguin apropar a l’univers d’Star Wars tal com cal.

Rodada fa deu anys la revisió actual en 3D és més fàcil de veure que altres pel·lícules en 3D rodades en aquest format. Crec que això es déu a que les pel·lícules en 3D abusen de plànols que cerquen llançar la projecció fora de la pantalla per arribar a l’espectador, mentre que l’Amenaza fantasma, que no es va rodar en 3D no adopta aquesta molesta mania.

Només el pòster promocional de l’edició en 3D em planteja algunes objeccions. És al meu parer un pòster inferior al pòster de l’edició original en 2D (pintat en comptes de fotografiat). El protagonista central de la imatge és Darth Maul, un dels malvats més convincents de la saga (i per cert més desaprofitat) flanquejat per imatges més petites de Obi Wan i el renovat mestre Yoda. He trobat a faltar altres personatges vitals en l’episodi: al jove Anakyn, la Reina Midala, Jar Jar Binks, però sobretot al Mestre Jedi Qui Gon, el cavaller Jedi més creïble entre tos els que han empunyat un sabre làser. 

Pòster original de l'episodi I

El general Batet

Avui es compleixen setanta-cinc anys de l’assassinat del General Batet, a mans de la rebel·lió franquista per la ferma oposició contra aquesta.

Domènec Batet i Mestres (Tarragona 1972-Burgos 1937) fou un militar català, que es va caracteritzar per la defensa de la legitimitat democràtica al llarg de la seva trajectòria professional.

Durant els anys 20 va ser molt crític amb els militars africanistes com Franco o Millan Astray, als que en l’informe que va redactar com a jutge instructor de l’”Expedient Picasso” acusava de dubtosa valentia en la guerra del Marroc, i de mal govern amb els seus soldats. Batet va escriure que el tan lloat valor dels oficials dels Regulars s’inspirava en l’alcohol, la cocaïna i la morfina, i que les seves característiques principals eren la jactància i la pretensió. Més concretament parlava del “teatral y payaso Millán Astray, que tiembla cuando oye el ruido de las balas y rehúye su puesto” [1]. Aquestes crítiques no s’oblidaran mai i segons Hilari Raguer, autor de El General Batet. Franco contra Batet: Crònica d’una venjança, Franco les tindrà molt presents en la sentència de mort que li aplicarà l’any 1937. L’any 1926 Batet fou un del militars implicats en la Santjoanada [2], l’intent militar de derrocar el Dictador Miguel Primo de Rivera.

Un cop proclamada la Segona República va ser nomenat Capità General de Catalunya (1931-1935), càrrec en el que va mostrar absolut respecte a la recent creada Generalitat de Catalunya i des del que va aturar la Revolta de Companys l’octubre de 1934. Batet, amb una mostra de prudència que contrasta amb la brutalitat de Franco a Astúries va terminar amb l’aixecament amb un nombre de víctimes molt menor. Els canons emplaçats a la Plaça de Sant Jaume van disparar, per exemple, càrrega buida [3]. Davant la impossibilitat de triomf de la revolta Batet va negociar la rendició de la Generalitat al cap de només deu hores de la proclamació de l’Estat Català. Va acordar amb Companys els termes de la rendició. El general Batet va ordenar que s’obrissin les portes de la Generalitat i que els mossos sortissin amb els braços en alt. Companys va replicar que això seria perillós, ja que a fora esperava una excitada multitud i que un noi havia estat ferit quan enarborava la bandera blanca sobre el palau de la Generalitat. El general va donar llavors unes altres ordres. Les portes s’obririen i ell enviaria un representant per a que acceptés la rendició. D’aquesta manera es va permetre a la Generalitat rendir-se de forma digna i sense que hi hagués més vessament de sang [4]. El general Batet va emprar el sentit comú i la moderació per a retornar l’autoritat al govern central. Va ordenar als seus homes que fossin “sords, muts i cecs” davant de qualsevol provocació [5]. La dreta en general, i Franco en particular, no van perdonar mai Batet per no haver escarmentat els catalans amb un bany de sang.

Artilleria a la Plaça de Sant Jaume durant els Fets d'Octubre

Quan va esclatar el cop d’estat del 36 Batet estava destinat a Burgos com a Cap de la Sisena Divisió Militar. Quan es va negar a participar en l’alçament el van arrestar. Mola va impedir que l’executessin, en record a la seva llarga amistat, però Franco va intervenir en el seu judici posterior per assegurar-se que el condemnessin a mort i l’executessin [6].

Com avui escriu el seu besnét, Francesc Carbó Seriñana, en una carta publicada al diari Ara i al diari de Tarragona, és de justícia recordar-lo. “... en una època en què els valors de la honradesa i la lleialtat són difícils de mantenir, el general Batet constitueix un referent d’indubtable interès...”

Enllaços d’interès

http://elpais.com/diario/1994/10/01/opinion/780966010_850215.html

http://www.wenceslaoroces.org/arc/laso/articulos/atal/fvsb.htm
http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/01/25/catalunya/1327523592_565447.html
http://www.diaridetarragona.com/tarragona/065076/general/fusilo/franco

http://www.mhcat.net/serveis/activitats_culturals/activitats_culturals_actuals/2012/acte_en_reconeixement_de_la_figura_del_general_domenec_batet
http://www.elpuntavui.cat/ma/article/3-politica/17-politica/508844-rehabilitant-batet.html

---

[1] PRESTON, Paul (2006): Botxins i repressors. Els crims de Franco i dels franquistes, pàgina 125

[2] TAMAMES,Ramón (2005): Ni Mussolini ni Franco: la dictadura de Primo de Rivera y su tiempo, pàgines 371-373

[3] BEEVOR, Antony (2005): La Guerra Civil Española, página 45

[4] JACKSON, Gabriel (1965): La República Española y la Guerra Civil, página 148

[5] PRESTON, Paul (2008): La Guerra Civil Española, página 89

[6] PRESTON, Paul (2011): L’Holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després, pàgina 348, i RAGUER, Hilari (1997): El General Batet. Franco contra Batet: Crònica d’una venjança, pàgines 216-286

Amb l'aigua al coll

No sempre dos i dos son quatre i així m’ha semblat en el darrer llibre que he llegit d’Andrea Camilleri, protagonitzat per Salvo Montalbano. És tracta de la novel·la “Amb l’aigua al coll”, traduïda en castellà com “Por la boca muere el pez”, mentre que en l’original italià el títol és “Acqua in bocca”, els traductors aquí han interpretat el títol més que traduir-lo directament. És tracta d’un llibret molt curt, de només noranta-nou pàgines, massa curt i amb un preu poc raonable. Al final del llibre s'incluoen set pàgines de l'editor on es narra la gènesi de la història. 

En aquest cas que Andrea Camilleri ha escrit en col·laboració amb Carlo Lucarelli Salvo Montalbano comparteix investigació amb Grazia Nero, inspectora en cap de Bolonya. Escrita en forma de cartes, retalls de diari, informes, fotografies... els dos investigadors s’intercanvien informació per tal de resoldre el cas. No és el primer cop que Camilleri utilitza aquest recurs poc narratiu però molt dinàmic, “La concessió del telèfon” o “La desaparició de Pato” són un bon exemple.

Malgrat que el llibre arrenca de forma interessant el final és precipitat i no m’ha semblat creïble. En la cohabitació amb la inspectora Nero, Montalbano perd una part de la seva identitat, tot i que la lectura del llibre m’ha servit per interessar-me en aquest nou personatge, del que espero poder llegir alguna novel·la. Però com he apuntat al principi el resultat és menys engrescador que el que hom espera i més que sumar els dos protagonistes es resten i s'anul·len en part. 

Un exemplar de Betta Splendens

http://alombradelcrim.blogspot.com/2011/10/amb-laigua-al-coll-dandrea-camilleri-i.html