divendres, 5 d’agost del 2011

Els dolents de les pel·lícules

Així és la punteria dels dolents en les pel·lícules, per no parlar de que triguem per rematar a l'heroi, amb el temps calculat perquè aquest es pugui refer...


dilluns, 18 de juliol del 2011

Guerra Civil

Fa setanta-cinc anys que uns traidors, que havien de servir a l'Estat, es van rebel·lar contra aquest iniciant una guerra de tres anys i gairebé quaranta anys de cruel dictadura. Això m'ha fet recordar unes paraules del pilot i escriptor Antoine Saint-Exupérie (que va ser testimoni de la Guerra Civil Espanyola) que deia que "Una guerra civil no és una guerra, sinó una malaltia. L’enemic és interior. Lluita un gairebé contra si mateix". Massa vegades a la vida ens posicionem en contra del que nosaltres som i perseguim en els altres els propis defectes.

dilluns, 4 de juliol del 2011

La recerca de la felicitat

Avui 4 de juliol fa dos-cents trenta-cinc anys de la proclamació de la Independència dels EUA, a Filadelfia. La proclamació de la Independència dels EAU és un dels textos legals més bonics, ja que es fonamenta en el dret de tots els homes a la recerca de la felicitat. Eren els anys de la Il·lustració, quan el món era nou i es creia que només podia millorar sota les Llums de la Raó.


Considerem com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests drets hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan s’esdevingui que una forma de govern es faci destructora d’aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva seguretat i felicitat [...].

Aquesta ha estat la paciència llargament demostrada per les colònies i aquesta és avui la necessitat que els obliga a modificar el seu antic sistema de govern [...].


dissabte, 2 de juliol del 2011

Torna el Tour

Avui ha començat el Tour i he recordat un fragment del meravellós llibre de Philippe Delerm: El primer glop de cervessa i altres petits plaers de la vida...



El Tour de França és l'estiu. L'estiu que no pot pas acabar, la calor meridiana de juliol. A les cases s’abaixen les persianes,  la vida esdevé més lenta, balla la pols en els rajos de sol. Recloure's a casa quan el cel brilla tan blau ja sembla discutible.  Ara bé, emperesir-se davant d’un televisor quan els boscos són profunds, quan l'aigua promet la frescor, la llum! Malgrat això és lícit si és per veure el Tour de França. Es tracta d’un ritu respectable, que escapa del “farniente”  estiuenc, de la  mol·lície vegetativa. D'altra banda  no mirem pas el Tour de França. Es miren els Tours de França. Sí, en cada imatge del pilot llançat sobre les carreteres d’Auvergne o de Bigorre s'inscriuen en filigrana  tots els pilots del passat. Sota els maillots fluorescents es veuen tots els antics maillots de llana - el groc d’Anquetil, rubricat amb el nom de la firma comercial Helyett; el blau-blanc-vermell de Roger Rivière, amb les mànigues tan curtes; el violat i groc de Raymond Poulidor, Mercier-BP-Hutchinson. A través de les rodes lenticulars, s'endevinen els tubulars creuats sobre les espatlles de Lapébie o de René Vietto. S’esbossa el codolar solitari de Forclaz damunt del superpoblat asfalt d’Alpe d’Huez.
Sempre hi ha algú que diu:
-A  mi el que m’agrada del Tour són els paisatges!
De fet, es travessa una França febril, festiva, en què el país s'arrenglera al llarg de les planes, de les ciutats i dels ports de muntanya.  L’osmosis entre els homes i el paisatge es produeix enmig d’un fervor de  bon nen, de vegades desbordat per  quatre poca-soltes exaltats.  Però sobre un fons del  Galibier pedregós, del Tourmalet boirós, una mica de disbauxa gabatxa no fa més que subratllar la dimensió mítica dels herois.  
Menys decisives, les etapes planeres també són seguides. El sentiment de veure passar el Tour hi és més recollit, més compacte, i dóna valor al desplegament de la caravana publicitària. Poc importen els canvis a la classificació general. És la idea el que compta: combregar per un instant amb tota la França del sol i de la sega. Sobre la pantalla de televisió els estius s’assemblen i els atacs els més vius tenen un regust de menta amb aigua.
Lance Armstrong al Mont Ventoux


Le Tour de France, c'est l'été. L'été qui ne peut pas finir, la chaleur méridienne de juillet. Dans les maisons on tire les persiennes, la vie devient plus lente, la poussière danse dans les rais de soleil. Se tenir à l'enclos quand le ciel est si bleu semble déjà discutable. Mais s'avachir devant un poste de télévision quand les forêts sont profondes, quand l'eau promet la fraîcheur, la lumière! Pourtant on a le droit, si c'est pour regarder le Tour de France. Il s'agit là d'un rite respectable, qui échappe au farniente bestial, à la mollesse végétative. D'ailleurs on ne regarde pas le Tour de France. On regarde les Tours de France. Oui, dans chaque image du peloton lancé sur les routes d'Auvergne ou de Bigorre s'inscrivent en filigrane tous les pelotons du passé. Sous les maillots fluo, phosphorescents, on voit tous les anciens maillots de laine - le jaune d'Anquetil, tout juste paraphé d'une broderie Helyett; le bleu-blanc-rouge de Roger Rivière, avec ses manches si courtes; le violine et jaune de Raymond Poulidor, Mercier-BP-Hutchinson. À travers les roues lenticulaires, on devine les boyaux croisés sur les épaules de Lapébie ou de René Vietto. La caillasse solitaire de La Forclaz s'ébauche sur le bitume surpeuplé de l'Alpe-d'Huez.
Il y a toujours quelqu'un pour dire:
- Moi, ce que j'aime dans le Tour, c'est les paysages!
De fait, on traverse une France surchauffée, festive, dont le peuple s'égrène au fil des plaines, des villes et des cols. L'osmose entre les hommes et le décor se fait dans une ferveur bon enfant, quelquefois débordée par des hurluberlus surexcités. Mais sur fond de Galibier pierreux, de Tourmalet brumeux, un peu de paillardise franchouillarde ne fait que souligner la dimension mythique des héros.
Moins décisives, les étapes de plat sont tout aussi suivies. Le sentiment de voir passer le Tour y est plus ramassé, plus compact, et donne son prix au déploiement de la caravane publicitaire. Peu importent les bouleversements au classement général. C'est l'idée qui compte: communier un instant avec toute la France du soleil et des moissons. Sur l'écran du téléviseur, les étés se ressemblent, et les attaques les plus vives ont goût de menthe à l'eau.

Delerm, Philippe. La première gorgée de bière. Paris: Gallimard, 1997, pages 39-41.

http://litterature-fle.wikispaces.com/Delerm+-+Le+Tour+de+France

dimarts, 14 de juny del 2011

Antonio López, escultor, segons Miguel Delibes

En este texto inédito de Miguel Delibes, el autor de Los santos inocentes y premio Cervantes en 1993 exhibe desde su tradicional, recia y callada forma de estar en la vida y en la literatura, una admiración sin condiciones hacia la persona y la obra de Antonio López. Cuando faltan apenas dos semanas para que la Fundación Thyssen abra sus puertas a la antológica del pertinaz retratista de la Gran Vía madrileña, esta inclasificable pieza literaria de amistad y de tributo adquiere, de la mano de Delibes, valor de legado. Todo, o casi, está implícito en ella: el descubrimiento de la pintura de Antonio López en la Fundación March "en años políticamente tristes", aquel almuerzo juntos en El Caballo de Troya de Valladolid, la sincera rendición del escritor ante "la modestia machadiana" del aliño indumentario del pintor, y aquella tarde, en la casa de Miguel Delibes en Valladolid, en que el artista le midió la cabeza para una de las tres esculturas que tenía en mente: Delibes-Tàpies-Ferlosio. Un canto a la amistad. El texto formará parte del libro Antonio López. Pintura y escultura, que la editorial TF publicará en julio.
Deslumbrado por la magia del pincel de Antonio López, fui de los primeros en acercarme a su obra. ¿Para qué? ¿Y quién lo sabe? Yo buscaba algo, una muestra, una aproximación a su genio. Después aspiré a un recuerdo. En mi expectativa ávida, llegué a proponerle: "Lo que tú quieras, Antonio. Una interrogación, mis iniciales firmadas por ti. Algo". Él sonreía, los ojos bajos, con su bonhomía habitual, esa sonrisa flébil de hombre cuya naturaleza no le permite complacer a tanta gente. Mas el talento pictórico de Antonio era tan excelso y natural que atraía al más profano. Yo sabía que me leía, me decía que gustaba de mis escritos, pero esto nada tenía que ver con mi deseo.
Lo vi, lo visité, volví a verlo, a hablarle, él en Madrid, yo en Valladolid, pero el tiempo pasaba sin que nuestras relaciones progresaran. Transcurrieron más de tres décadas con infrecuentes encuentros, al cabo de las cuales fue Antonio López el que llegó a mí a través de un amigo común. ¡Cuánto habíamos envejecido! Antonio Piedra portaba la gran noticia:
"A Antonio López le gustaría hacer tu cabeza en bronce", me dijo.
Sentí un pequeño mareo, no me lo creí. No era posible que Antonio necesitase algo mío. Me emocioné, pero tanto insistió que acabé admitiéndolo, confundido. ¿Habría alguna otra cosa que pudiera desear más en el mundo? Se inició entre nosotros un trato más frecuente y familiar. Antonio López y yo nos veíamos y charlábamos. Antonio me observaba. Yo observaba a Antonio. Me cautivaba la naturalidad de su ofrecimiento, su absoluta espontaneidad sin asomo de esnobismo. Como si me pidiera un favor. Su manera de manifestarse estaba a mil leguas de la autosuficiencia, y seguía trabajando a su manera, pausada, sin prisas, nunca movido por una ambición pecuniaria.
¿Qué admirar más en Antonio? ¿Su persona o su obra? Su bondad, la modestia machadiana de su aliño indumentario, su humildad creadora, su absorbente profesionalidad, el afán de apartarse, de desplazar sobre otros su valía.
"Mi tío Antonio, el de Tomelloso, ese sí que sabe".
Tenía esta obsesión. Los elogios dedicados a él los aplicaba a su tío, con quien de niño mezcló los primeros colores. Él era solamente un copiador, un aprendiz. No era tarea fácil sacarle de su juicio. Él pintaba, sí, pero el genio era su tío. Y su tío, el de Tomelloso, era realmente un talento natural, pero Antonio era el maestro.
Yo había tenido la primera noticia de Antonio en la Fundación Juan March, en años políticamente tristes. La March llevaba la batuta de la cultura y el que quería saber por dónde iban los tiros en arte debía vivir conectado a ella. Allí vi su primera obra en blanco y negro y me dije: "Si la Fundación lo instala aquí, es que es ya un artista consumado". Aún era un chico, pero sus dibujos en blanco y negro, acogedores, domésticos (¡ay aquel dormitorio en desorden de la casa de sus padres, tan auténtico, tan vivo!), me entusiasmaron. Sus grabados no estaban expuestos, pero la gente visitaba la Fundación impaciente, anticipándose a la primera muestra.
Luego, su carrera meteórica: el color. Aquella encrucijada de la Gran Vía madrileña en cuya elaboración trabajaba únicamente dos o tres minutos cada mañana durante unos pocos días, para respetar los matices de la luz. El cine: la película El sol del membrillo, de una meticulosidad prodigiosa, explicada por él mismo en una documentada lección. La escultura, la tercera dimensión, el paso decisivo, que inició con los Reyes de España en el Patio Herreriano de Valladolid. El tiempo solo conseguía ir perfilando su genialidad, cuyos ecos llegaron pronto a los portavoces de París y Nueva York. El realismo de Antonio se erigía en modelo plástico del momento. Decididamente la maestría de Antonio López había salvado las últimas fronteras.
Al llegar la primavera me avisó: venía a Valladolid, a verme. Comimos juntos en El Caballo de Troya con María Moreno, su mujer, tocada también por la magia de la pintura. Antonio habló con su encogimiento habitual de su decisión de hacer mi cabeza en bronce, de su ilusión, de los pasos dados hasta el momento. Volvimos a separarnos, mas en un corto plazo volvió por Valladolid -yo ya estaba demasiado viejo- a tomar los puntos de mi cráneo, a medirme. Fue una operación silenciosa, a pesar de los espectadores, tanto que se hubiera sentido volar una mosca. Yo me sentía conmovido ante el interés de Antonio. Hablar en ese momento me hubiese parecido una profanación. No he vuelto a verlo.
Meses después encontré a Antonio Piedra, el amigo común, en la calle, en Valladolid. Y tomé la decisión de sonsacarle a cualquier precio. No podía vivir en silencio su empeño. Di un rodeo y le pregunté si había visto al gran hombre:
-Claro, a eso iba.
-Y dime ¿trabaja?
Se entabló de pronto un forcejeo entre mi ávida curiosidad y la educada reserva de Piedra. Yo aspiraba a una sola palabra, pero definitiva. Antonio, en cambio, había decidido callar, esperar a que fueran la obra y el autor quienes hablaran en su momento. No me atrevía a atacar de frente y apelé a artimañas pueriles:
-¿Me parezco?
-Eso es secundario.
-Ya lo sé, pero en Antonio quizá no.
Antonio Piedra sonreía, consciente de mi decepción. Le pregunté cuándo podría ver "mi cabeza"; no podía soportar la espera.
-Antonio quiere llevarla a Valladolid en octubre, el día de tu homenaje, y presentarla a los hispanistas asistentes al tiempo que tus obras completas.
-Pero yo no puedo esperar hasta octubre, Antonio -dije.
-Tú verás, pero ese es el proyecto.
Se cerraba; no soltaba prenda; se mantenía en sus trece. Yo me mostraba torpe en mis pretensiones de hacerle hablar. Olvidando que me hubiera conformado con cualquier cosa, ataqué de nuevo:
-Pero, por favor, Antonio, ¿es un trabajo importante?
-De Antonio López, ¿qué más quieres? Con eso está dicho todo.
-Y ¿está logrado?
Antonio, al hablar del otro Antonio, mantenía una actitud reverencial, de respeto. Emitió un levísimo cloqueo y se diría, por sus ademanes y la exageración de su rostro, por la manera de abrir la boca, un poco exagerada, que iba a pronunciar un largo discurso, pero dijo simplemente:

diumenge, 5 de juny del 2011

Interpretant la Història

Aquesta darrera setmana la Real Academia de la Historia (RAH) ens ha obsequiat amb la magna obra Diccionario Biográfico Español. En algunes de les entrades, com la de Francisco Franco que segons el Diccionario va ser autoritari però no totalitari,  l’obra dista molt de ser imparcial. Imparcialitats com aquesta són intolerables des d’una institució que amb aquest despropòsit ha perdut la credibilitat que li caldria i que d’altra banda ja no era molt gran.


La lamentable apologia m’ha recordat una anècdota sobre la desapareguda URSS que Tony Judt explicava en el seu llibre Postguerra. Un oient trucava a Radio Armènia i preguntava: És possible predir el futur? i rebia aquesta resposta: Sí, no hi ha cap problema. Sabem exactament com serà el futur, el nostre problema és el passat, que sempre està canviant. Tota una lliçó sobre les interpretacions de la Història.

La Història no és una disciplina exacte, i una de les seves riqueses rau en la varietat d’interpretacions que resulten del seu estudi. Precisament la discussió permanent és un dels motors de la comprensió del passat. El problema sorgeix quan la llibertat d’interpretacions s’utilitza com a coartada per justificar atrocitats injustificables a partir de un revisionisme basat en la tergiversació i la mentida.