Jack l'Esbudellador

Vinyeta de From Hell, d'Alan Moore i Eddie Campbell

"No desistiré de la meva tasca de d'esbudellar meuques. I seguiré fins que m'enxampin. El meu darrer treball va sortit perfecte. La senyora no va poder ni cridar. Com em podran enxampar ara? M'encanta la meva feina i vull tornar a començar. Aviat tindrà notícies dels meus jocs entremaliats. En el meu darrer treball vaig recollir una mica de substància vermella en una ampolla de cervesa de gengibre per escriure, però s'ha espessit i no la puc utilitzar. Espero que la tinta vermella faci la mateixa feina, ha, ha. 

En el proper treball que fai li tallaré les orelles de la senyora i les enviaré a la policia només per divertir-me, què els hi sembla? Guardeu-vos aquesta carta fins que faci un altre treball i llavors publiqueu-la tal com raja. El meu ganivet és tan bonic i esmolat que, si es presenta una oportunitat, vull posar-me a treballar de seguida. Bona Sort.

Seu sincerament, Jack The Ripper". 

Aquesta va ser la carta de presentació de qui va ser de ben segur és l'assassí en sèrie més famós de la història. El seu nom és Jack el desbudellador. Se l'acusa de cinc assassinats que es van perpetrar entre 31 d'agost i el 9 de novembre de 1888, ara fa 125 anys. Cinc - Mary Ann Nichols "Polly", Annie Chapman, Elizabeth Stride, Catherine Eddowes i Mary Jane Kelly-, meuques del barri de Whitechapel, van ser brutalment assassinades i parcialment esquarterades. 

A na Polly li va tallar la tràquea, l'esòfag i la medul·la espinal amb una perfecció quirúrgica. El cadàver d'Annie Chapman va aparèixer sense úter, sense part de la vagina i sense un tros de la bufeta. El cos de Catherine Eddowes va ser descobert per la policia degollat, sense ni orelles, ni ovaris ni un ronyó. 

I el més bèstia de tots, l'assassinat de Mary Jane Kelly va ser trossejada amb una delicadesa quirúrgica. Li va extirpar els pits, el nas i les orelles. El cadàver restava aquell 9 de novembre de 1888 immòbil, amb el ventre obert i els budells repartits per l'habitació sinistre del número 13 del carrer Miller's Court.

Kelly, jove i guapa, va ser el darrer crim imputat al misteriós assassí. Va deixar de matar i l'enigma continua, 125 anys després, amb tota la seva intensitat. Centenars de teories han convertit Jack The Ripper el membre de la casa reial britànica, el príncep Albert Víctor, l'escriptor Lewis Carrol, un sabater, un carnisser, un advocat, fins i tot, una dona a la darrera teoria -creada per un matemàtic uruguaià- que el veritable assassí fou Stephen Herbert Appleford, un cirurgià del London Whitechapel Hospital. Jack el d'esbudellador ha deixat la fase del misteri per, 125 anys després, esdevenir en mite. L'assassí en sèrie més famós i mediàtic de la història.

skynet

I have a dream

Avui fa cinquanta anys:

A vosaltres, avui us dic, amics meus, que malgrat les dificultats i les frustracions d’aquest moment, jo encara tinc un somni. És un somni profundament arrelat en el somni americà.

Tinc el somni que un dia aquesta nació s’alçarà i experimentarà el veritable significat del seu credo: "Creiem que aquestes veritats són evidents per si mateixes: que tots els homes són creats iguals."

Tinc el somni que un dia, en els turons vermells de Geòrgia, els fills dels antics esclaus i els fills dels antics propietaris d’esclaus seran capaços d’asseure’s plegats a la taula de la germanor.

Tinc el somni que un dia, fins i tot l’estat de Mississipí, un estat desert, recremat per l’escalfor de la injustícia i l’opressió, es transformarà en un oasi de llibertat i justícia.

Tinc el somni que els meus quatre fills un dia viuran en una nació en què no seran jutjats  pel color de la seva pell sinó per la naturalesa del seu caràcter.

Tinc un somni avui.

Tinc el somni que un dia l’estat d’Alabama, que ara té un governador que deixa caure dels seus llavis paraules d’interposició i d’invalidació, es transformarà en una situació en què els nens negres i les nenes negres podran agafar-se les mans amb nens blancs i nenes blanques i caminar junts com a germanes i germans.

Tinc un somni avui.

Tinc el somni que un dia cada vall serà enlairada, cada turó i cada muntanya seran aplanats, els llocs escarpats seran allisats, i els llocs tortuosos seran adreçats, i es manifestarà la glòria del Senyor, i tota carn ho podrà veure.

,,

Les sivelles ibèriques de placa rectangular al nordest peninsular. Nova proposta tipològica

Les sivelles ibèriques de cinturó, o fermalls, de placa rectangular constituïen, sens dubte, un element de prestigi dins de la indumentària ibèrica. També eren una de les millors mostres de l’orfebreria ibèrica, ja que s’acostumaven a decorar amb motius molt variats, algunes fins i tot amb adomassats de plata i or. Morfològicament es caracteritzen per la placa rectangular, amb dues escotadures laterals i un garfi. La seva distribució abasta el món ibèric i celtibèric. Nosaltres ens centrarem en els exemples del nordest i llevant peninsular. 

Aquestes sivelles són característiques del període ibèric ple (segles IV-III aC), tot i que trobem alguns exemplard durant el segle V aC  i la seva difusió arriba fins el període ibèric tardà. Abasten tot el territori de cultura ibèrica i també la Celtiberia.

L’escultura ens ha proporcionat representacions molt clares d’aquestes sivelles de placa rectangular: varis guerrers de Porcuna (Jaen); el tors de guerrer d’Elx (Alacant) i la flautista o auletris de Osuna (Sevilla). 

Tipològicament classificades per Juan Cabré en els anys trenta del segle passat encara no s’ha actualitzat aquesta proposta d’ordenació. Voldriem, des de la nostra contribució, presentar una nova tipologia que completi els tipus definits per Pere Bosch Gimpera o Juan Cabré ja que en els darrers anys n’han aparegut de nous, com la placa rectangular amb tres garfis.

La nostra proposta tipològica respecta en part la nomenclatura establerta per Bosch Gimpera, que atribuïa la lletra C a les sivelles de tipus ibèric o de placa rectangular. Després de la lletra C seguiran dues xifres de dos nombres cadascuna. La primera parella de nombres es correspondrà amb caràcters formals de la peça, referint-se el primer nombre a la placa i el segon als garfis. La segona parella de nombres es fixarà en els elements decoratius, el primer número analitzarà la tècnica decorativa mentre que el segon ens indicarà quins elements es representen. 

Fronts oberts, de Pau Vidal

A Fronts oberts, Pau Vidal repren les peripècies de Miquel Camiller, ja refet de les peripècies d’Aigua bruta. El filòleg obsessiu continua domiciliat a la Plaça del Diamant amb la sa padrina mallorquina, però ha canviat la feina a l’Acadèmia d’Estudis Catalans per l’ensenyament que ell creu plàcid a l’Escola de Policia de Catalunya. Amb l’ajut però d’un eficient gos policia, el Neeskens, en Miquel Camiller ben aviat es veurà investigant l’assassinat d’un doctorant en Psicologia descobert al País Valencià i que l’acostaran al gris i sòrdid ambient dels departaments universitaris i li permetran introduir nous personatges.

Amb el mateix sentit de l’humor que emprava a Aigua bruta l’autor passa comptes amb tot allò que creu que s’ho mereix, i l’acostuma a encertar. Pau Vidal llueix un impressionant domini de la llengua que mostra en les traduccions al català que fa de l’obra d’Andrea Camilleri (per això Miquel Camiller rep el nom de l’escriptor italià, igual que el comissari Montalbano ho fa de Manuel Vázquez Montalban). A Fronts oberts ha realitzat una novel·la que es llegeix amb tanta facilitat com entusiasme. Una lectura molt recomanable. Esperem que no sigui la última. 

Humor Star Wars

La pensió Eva, d'Andrea Camilleri

La pensió Eva és una breu novel·la d’Andrea Camilleri, ambientada en la Sicília de finals dels anys trenta i principis dels quaranta, entre el feixisme i la Segona Guerra Mundial. A la pensió Eva viuen dones d’ofici, substituïdes cada quinze dies per una remesa. Per a Nenè, el protagonista, i els seus amics les noies de la pensió suposaran una finestra al món, i l’inici en els seus misteris.

Per les estances de la pensió i per les pàgines del llibre transiten múltiples personatges amb petites històries, d’amor, de mort, que es reconeixen amb les històries altres vegades narrades per Andrea Camilleri. Malgrat que el marc en el que es situa la novel·la, la prostitució, és delicat, Andrea Camilleri el tracta amb molt respecte vers les noies, propi d’una sexualitat un mica diferent de l’actual, on els prostíbuls estaven igual d’estigmatitzats però més normalitzats que no pas ara.