L'escriptor
italià Andrea Camilleri ha mort aquest dimecres a Roma als 93 anys. Feia més de
tres setmanes que estava ingressat en un hospital de la capital italiana a
causa d'una aturada cardíaca. Ha estat personalment un dels autors que més m’han
fet gaudir de la literatura. Camilleri va néixer a Porto Empedocle l'any 1925,
una petita ciutat al sud-oest de Sicília que l'any 2003 va adoptar com a segon
nom Vigata, en homenatge la ciutat fictícia imaginada per l'autor en les
novel·les de Montalbano. Va ser (junt amb Petros Markaris i Vázquez Montalbán) un dels màxims exponents de la novel·la negra
mediterrània i europea, i un dels autors de més èxit a Itàlia.
Guionista,
director de teatre i televisió i novel·lista, Camilleri va ser el creador del
comissari Salvo Montablano (el va anomenar així per la seva amistat amb
l'escriptor barceloní Manuel Vázquez Montalbán). Camilleri ha estat un dels
escriptors més prolífics de la literatura contemporània, i sens dubte el més traduït
de la novel·la negra de la segona meitat del segle XX, a l’altura de Simenon o
d’Agatha Christie. Montalbano va protagonitzar una trentena de novel·les. Es
caracteritza per una manera gens ortodoxa de resoldre els casos i com a
conseqüència sempre té seriosos problemes amb el seu superior. En les seves
investigacions l’acompanyen l’inspector Fazio, el sotscomissari Augello, els
agents Gallo i Galuzzo, la seva novia Lívia i en persona personalment l’inefable
Catarella. El personatge es va popularitzar encara més gràcies a una adaptació
televisiva de la RAI, que es va començar a emetre el 1999. Camilleri va enviar
fa uns anys a la seva editorial italiana, Sellerio, un "últim
Montalbano". No volia de cap manera que es fessin seqüeles de la sèrie i
va donar instruccions perquè se'n fes una publicació pòstuma.
Montalbano té els
mateixos trets que el seu creador i ha anat evolucionant amb ell, és un
comissari molt humà i proper. En les seves investigacions, els dolents no ho
són per naturalesa, sinó per les estructures que faciliten que es cometin
delictes. El personatge va envellint amb el pas dels anys, de la mateixa manera
que el seu propi creador. Ha estat un escriptor molt compromès socialment i ha
tractat sobre temes com ara la corrupció, la màfia o els refugiats, a més
d'haver participat en nombrosos actes públics contra l'extrema dreta fins l’últim
moment.
La seva carrera,
però, va començar amb el gènere històric. Amb El curs de les coses, escrita el 1968 i publicada deu anys més
tard, va inaugurar una sèrie de novel·les històriques situades a Vigata de
finals del segle XIX i principis del XX. La
concessió del telèfon (1998) va ser el primer llibre de Camilleri que vaig
tenir la sort de llegir. Així mateix, també ha indagat en la Itàlia feixista
amb títols com La captura de Macalé
(2003), Privat de títol (2005) i La pensió d'Eva (2007). De igual manera
que la sèrie de Montalbano és un continu, les novel·les històriques ambientades
en la fictícia Vigata també formen una sèrie coherent protagonitzada per la
pròpia Sicília, sempre present en l’obra de Camilleri.
El 2013 Andrea
Camilleri va ser distingit amb el premi Pepe Carvalho en el marc del Festival
de Novel·la Negra de Barcelona, BCNegra. Amb Catalunya, Camilleri va mantenir
una relació estreta gràcies a l'amistat amb Montalbán. Al principi, la seva
visió de Barcelona estava mediada per Montalbán, però després, quan va veure
que aquí hi havia la sensibilitat per respectar el dialecte en les traduccions
de les seves novel·les al català, va valorar molt positivament aquest treball. Una
de les particularitats de Camilleri era l'ús del dialecte sicilià en les seves
novel·les. Camilleri no només ha donat al sicilià modern presència literària,
sinó que ha portat a la literatura de masses la diglòssia que es produeix a
Sicília. Els llibres en català de Camilleri són extraordinaris gràcies a la
feina de Pau Vidal, que no solament s’ha inventat la manera de parlar en català
de tota aquesta colla de sicilians (cosa que les adaptacions en altres llengües
no fan), sinó que ofereix propostes sobre la llengua literària. Així, per
exemple, fa un ús barrejat, exquisit, clàssic, dels pretèrits perfets catalans,
el simple i el perifràstic. I fins i tot s’atreví a homenatjar-lo en les
investigacions del filòleg Miquel Camiller que dissortadament només ens han
proporcionat dues entregues.
Tal i com Pau
Vidal considera amb la mort de Camilleri
s'apaga "l'últim gran narrador del segle XX", un escriptor amb una
capacitat "magnètica" d'explicar històries. Per mi ha estat un
referent, les seves històries m’han fet gaudir molt de la lectura, i sempre
guardaré com un tresor Un mes amb Montalbano, el llibre que em va dedicar durant la seva visita a
Barcelona per recollir el premi Pepe Carvalho. Descansi en Pau. Gràcies per les
teves històries.
