El 25 de juny de 1982
es va estrenar Blade Runner, pel·lícula
dirigida per Ridley Scott a partir de la novel·la de ciència ficció Somien els androides amb ovelles
cibernètiques de Philip K. Dick. Segons el meu parer poques vegades una
pel·lícula supera tant l’obra literària en la que es basa d’una forma tant gran
com aquesta: la novel·la és un bon llibre, però la pel·lícula és genial.
.jpg)
Protagonitzada per Harrison Ford, Sean Young i Rutge Hauer narra en un futur cada cop més proper el dilema d’uns androides que es neguen a la desaparició i la persecució policíaca d’un Blade Runner encarregat de posar fora de circulació les unitats que s’escapen fora de control. Una música increïble a càrrec de Vangelis, uns efectes i un treball d’ambientació perfecte, l’atmosfera fosca del futur, la trama que en certs aspectes recorda als grans clàssics del cinema negre, fan de Blade Runner un clàssic modern. Però per sobre de tot Blade Runner ens fa pensar sobre la vida, la mort i la pròpia humanitat. Per això en el seu moment no va ser un èxit comercial, i per això amb els anys s’ha convertit en una pel·lícula de culte. El fet que algunes parts de la pel·lícula no acabin de quedar clares encara ha contribuït més a aquesta popularitat.
I ens ha deixat un dels monòlegs més poètics de la història del cinema:
"Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus més enllà d'Orió. He vist rajos C brillar en l'obscuritat prop de les portes de Tanhauser. Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja. És hora de morir."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada