Canons o mantega

Canons o mantega és el nom que rep una teoria simplificada de la despesa nacional bruta que estipula que qualsevol país ha d’escollir entre dues opcions a l’utilitzar els recursos: pot optar per bens civils o militars o per una combinació dels dos. La corba resultant d’aquesta elecció és l’exemple típic de frontera de possibilitat de producció, que mostra el cost de l’oportunitat com a conseqüència del fet de produir més canons suposa reduir la producció de mantega i a la inversa.

Presupost militar de l'Estat Espanyol l'any 2011. Font: Justícia i Pau

Paul A. Samuelson va ser l’economista que va desenvolupar amb més intensitat la teoria dels canons o la mantega a partir de la interpretació de l’escassetat. Per plantejar l’existència dels recursos escassos amb usos alternatius Samuelson posa l’exemple d’un país que ha d’escollir entre fabricar canons (despesa militar) o mantega (despesa civil). En època de guerra probablement tots els recursos es destinen a fabricar canons (a costa de fabricar menys mantega). En època de pau és probable que succeeixi el contrari. Amb això es posa de manifest les renúncies dels països en funció de les orientacions de la seva política.

John Hearthfiel, Hurrah, s'ha acabat la mantega! (fotomuntatge, 1935)

L’Alemanya de Hitler és un clar exemple de la política de canons. Des de l’arribada al poder de Hitler la despesa militar es va multiplicar, preparant-se per una nova guerra mundial, que d’altra banda es justificava des de la perspectiva de l’escassetat de recursos que obligava a la recerca de l’”Espai vital”. La mantega que no produïa Alemanya pretenia arrabassar-la a la força dels canons a aquells que no havien dedicat tant esforç a la despesa militar.

El col·lapse de la URSS que es va produir a finals dels anys vuitanta del segle XX és entre d’altres conseqüència d’una menor productivitat del sistema soviètic, que en el context de Guerra Freda va optar per igualar la producció armamentística del bloc occidental (els canons) a costa de reduir la producció de bens de consum (mantega) que van repercutir en el benestar d’una població cada cop més sacrificada per poder seguir a l’alçada del rival, i que al final es va cansar de sustentar aquest sistema. La URSS va mantenir el pols als EUA com a superpotència militar a costa de sumir el seu poble en nivells de vida de països subdesenvolupats.

Corea del Nord és un dels exemples més descarnats de renúncia productiva: el poble coreà mor de gana mentre que la dictadura que el domina inverteix en armament nuclear.

Actualment en el món occidental hi ha diferents maneres de regular la relació entre la despesa militar i civil. És evident que els EUA destinen una part major als canons que no pas Europa, i això es reflecteix en un nivell d’estat del benestar inferior a l’europeu. Malgrat això cal preguntar-se fins a quin punt, en un món inestable com l’actual, la menor despesa militar europea és possible gràcies a la despesa dels Estats Units. 

Desconectados, de Calo

He llegit Desconectados de Calo, un còmic en principi lleuger que es llegeix molt ràpid però que dona molt per pensar. Perquè malgrat un traç simple i agradable (que pot recordar vagament el llapis de Chaland) al fons de les històries hi ha una interessant reflexió sobre les relacions i sobre la indiferència.

Desconectados s’ha publicat per Ediciones Diabolo, i està format per dues històries independents. La primera, que dona títol a l’àlbum, Desconectados, reflexa les noves relacions en l’era digital, el sexe a través d’internet, les mentides, i la solitud interna que a vegades acompanya a les relacions estables. Calo visualitza brillantment la incomunicació en l'era de la comunicació, que a vegades facilita la llunyania del que és proper, i proporciona la impressió que les distàncies s'escurcen amb aquells que estan a la xarxa. 

La segona història és Rehacer mi vida, una animada tragedia, i com el mateix Calo explica al seu blog és una “tonterieta” més antiga que l’autor ha rescatat, protagonitzada per un antiheroi que acaba de naufragar en una relació i que navega a la deriva autocompadint-se sense gaire criteri. Potser començarà demà.

El Titanic

El diumenge 14 d’abril de 1912, en el cinquè dia de navegació a través de l’Atlàntic el Titanic, capitanejat per Edward J. Smith, navegava a tota velocitat. Es tractava de la travessia inaugural, havia partit de Southampton i el destí era Nova York.  El Titanic era propietat de la companyia White Star, i les seves mides eren colossals, destinades a batre records: una eslora de 269 metres, un pes de 46.000 tones, disposava de capacitat per transportar a 2500 passatgers i 860 tripulants, desplaçant-se a una velocitat de 23 nusos (42,5 quilòmetres per hora). Era el segon vaixell de la classe Olympic: els altres dos van ser l’Olympic i el Britannic (que originalment s’havia de dir Gigantic).

Construït a les drassanes Harland and Wolf de Belfast en només dos anys, amb el treball de més de 3000 treballadors, no s’havia estalviat en luxe i sumptuositat. El Titanic era el símbol d’una societat, la industrial, que acabava de sortir de la primera gran crisi econòmica (la de finals del segle XIX) i igual que les potències europees va naufragar per l’excés de confiança en les pròpies possibilitats. Igual que els propietaris del Titanic creien que era insubmergible les potències europees es creien invencibles i van sofrir la derrota de la Gran Guerra (1914-1918).

La nit del 14 d’abril, a les 23:00, a l’alçada de Terranova, en mig d’una calma absoluta i una nit espectacularment estelada el Titanic va xocar pel costat d’estribord contra un iceberg que no fou visible a temps per evitar-lo plenament. L'impacte va obrir una bretxa de seixanta metres en el casc del vaixell. La notícia va estendre el pànic: havia succeït el que era impensable, el Titanic no podia enfonsar-se. Sense bots per tothom, en un mar glaçat moltes persones van morir. Els afortunats van ser rescatats pel Carpathia, que arriba a la zona del desastre a les 04:00, pujant a bord als supervivents. L’oceà va engolir el Titanic a les 02:20 del dia 15 d’abril. Ara l’enorme transatlàntic roman al fons marí a uns 3 quilòmetres de profunditat, partit en dos amb la proa i la popa descansant separades entre sí per 600 metres.

La xifra de passatgers i supervivents varia segons les fonts. Una de les més acceptades comptabilitza 2228 persones a bord (lluny de la capacitat total del vaixell, 3547), 1343 passatgers i 885 tripulants. Van morir 1523 persones, es van salvar 705, d’elles només 210 membres de la tripulació, el que indica que aquesta va restar fins l’últim moment salvant el passatge. La mortalitat més alta es va produir entre els passatgers de tercera classe (un 75% aproximadament). A la primera classe es van salvar el 60% dels viatgers, tot i que només el 31% dels homes (el 94% de les dones i els nens). En tercera classe es van salvar un 57% de les dones i els nens i només un 14% dels homes. No es pot negar que en línies generals va regnar la cavallerositat: en total es van salvar el 74’35% de les dones i només el 20’27% dels homes. Sens dubte el fet que la normativa marítima no obligués a portar bots salvavides per la totalitat de la tripulació i el passatge !?!? van contribuir a tan elevat nombre de víctimes. A partir de la tragèdia del Titanic es van canviar les normes i els vaixells disposen de tantes places als bots com persones hi viatgen.

El drama es va emportar el vaixell més gran construït fins al moment, centenars de vides i ens va deixar un nom per adjectivar la catàstrofe i la certesa que cap certesa pot ser mai prou segura. 

14 d'abril, proclamació de la Segona República

Robert Doisneau

El 14 d'abril de 1912, avui fa cent anys neixia a Gentilly el fotògraf Robert Doisneau (14 d'abril de 1912-1 d'abril de 1994). Va començar com a fotògraf treballant per la publicitat de Renault, però aviat es va fer famós per les seves instantànies de París.  Seves són algunes de les fotografies més populars del segle XX.

Baisier de l'Hotel de la Ville, París, 1950

Les mans de Picasso, 1952

Le Corbusier al seu despatx, 1945

Dejeuneur sur l'herbe, 1936 (anunci de Renault)

http://www.robert-doisneau.com/fr/portfolio/

Falcó mil·lenari

Hi ha llocs que permeten viatjar, la pregunta és: el van dissenyar a propòsit?

Arquitectura comunista a l'antiga Iugoslàvia