El Titanic

El diumenge 14 d’abril de 1912, en el cinquè dia de navegació a través de l’Atlàntic el Titanic, capitanejat per Edward J. Smith, navegava a tota velocitat. Es tractava de la travessia inaugural, havia partit de Southampton i el destí era Nova York.  El Titanic era propietat de la companyia White Star, i les seves mides eren colossals, destinades a batre records: una eslora de 269 metres, un pes de 46.000 tones, disposava de capacitat per transportar a 2500 passatgers i 860 tripulants, desplaçant-se a una velocitat de 23 nusos (42,5 quilòmetres per hora). Era el segon vaixell de la classe Olympic: els altres dos van ser l’Olympic i el Britannic (que originalment s’havia de dir Gigantic).

Construït a les drassanes Harland and Wolf de Belfast en només dos anys, amb el treball de més de 3000 treballadors, no s’havia estalviat en luxe i sumptuositat. El Titanic era el símbol d’una societat, la industrial, que acabava de sortir de la primera gran crisi econòmica (la de finals del segle XIX) i igual que les potències europees va naufragar per l’excés de confiança en les pròpies possibilitats. Igual que els propietaris del Titanic creien que era insubmergible les potències europees es creien invencibles i van sofrir la derrota de la Gran Guerra (1914-1918).

La nit del 14 d’abril, a les 23:00, a l’alçada de Terranova, en mig d’una calma absoluta i una nit espectacularment estelada el Titanic va xocar pel costat d’estribord contra un iceberg que no fou visible a temps per evitar-lo plenament. L'impacte va obrir una bretxa de seixanta metres en el casc del vaixell. La notícia va estendre el pànic: havia succeït el que era impensable, el Titanic no podia enfonsar-se. Sense bots per tothom, en un mar glaçat moltes persones van morir. Els afortunats van ser rescatats pel Carpathia, que arriba a la zona del desastre a les 04:00, pujant a bord als supervivents. L’oceà va engolir el Titanic a les 02:20 del dia 15 d’abril. Ara l’enorme transatlàntic roman al fons marí a uns 3 quilòmetres de profunditat, partit en dos amb la proa i la popa descansant separades entre sí per 600 metres.

La xifra de passatgers i supervivents varia segons les fonts. Una de les més acceptades comptabilitza 2228 persones a bord (lluny de la capacitat total del vaixell, 3547), 1343 passatgers i 885 tripulants. Van morir 1523 persones, es van salvar 705, d’elles només 210 membres de la tripulació, el que indica que aquesta va restar fins l’últim moment salvant el passatge. La mortalitat més alta es va produir entre els passatgers de tercera classe (un 75% aproximadament). A la primera classe es van salvar el 60% dels viatgers, tot i que només el 31% dels homes (el 94% de les dones i els nens). En tercera classe es van salvar un 57% de les dones i els nens i només un 14% dels homes. No es pot negar que en línies generals va regnar la cavallerositat: en total es van salvar el 74’35% de les dones i només el 20’27% dels homes. Sens dubte el fet que la normativa marítima no obligués a portar bots salvavides per la totalitat de la tripulació i el passatge !?!? van contribuir a tan elevat nombre de víctimes. A partir de la tragèdia del Titanic es van canviar les normes i els vaixells disposen de tantes places als bots com persones hi viatgen.

El drama es va emportar el vaixell més gran construït fins al moment, centenars de vides i ens va deixar un nom per adjectivar la catàstrofe i la certesa que cap certesa pot ser mai prou segura.