Gernika fa setanta-cinc anys

El dia 26 d’abril l’aviació combinada italiana i alemanya arrasa Gernika. L’ús dels bombardejos indiscriminats contra la població civil ja s’havia utilitzat a la campanya del nord, en més ciutats com Durango. El bombardeig de Gernika és un fet de poca transcendència militar, però amb una gran importància ideològica. Gernika és el símbol de l’autonomia dels bascos, allí creix el roure que representa les llibertats comuns.

Mola, el General encarregat de la campanya del Nord disposava de la cobertura aèria de la Legió Còndor alemanya, comandada pel tinent coronel Wolfram Von Richthofen, cosí del Baró Roig. Von Richthofen, que dirigirà més tard la invasió nazi de Polònia, utilitzà la Legió Còndor per assajar les tècniques del bombardeig en picat i el bombardeig de saturació, que s’incorporarà posteriorment a la Blitzkrieg durant la Segona Guerra Mundial. Von Richthofen era un comandant professional exigent i metòdic que estava fermament convençut de la utilització del terror. Va aconsellar a Mola: “No és irracional cap mesura capaç de destruir la moral de l’enemic i és preferible fer-ho ràpidament”. Aquella mateixa nit, el 25 d’abril, Mola va llençar la següent advertència al poble basc: “Franco está a punto de asestar un golpe poderoso contra el que toda resistencia es inútil. ¡Vascos! Rendíos ahora y ahorraréis el sacrificio de vuestras vidas”. A primeres hores de la tarda al dia següent, dia de mercat  la Legió Còndor va atacar Gernika. El temps era bo i la visibilitat era excel·lent. Els Savoia-79 i Heinkel-111 van metrallar i bombardejar per sorpresa, davant del terror de la població. Després va arribar una onada de Junkers-52. Gernika està indefensa i no està en la línia de avenç cap a Bilbao. En el poble no va quedar pedra sobre pedra i més d’un centenar de persones van morir en el vil atac. Diversos centenars resulten ferits. La ciutat es convertirà en el símbol mundial de les atrocitats de la guerra. 

Tan brutal va ser el resultat de l’impune ataca aeri d’un nucli urbà sense defenses que els protagonistes ho negaran. Les dimensions de l’atrocitat comesa es van intentar pal·liar amb propaganda franquista que negava tota responsabilitat en el succés. Així ho recull Paul Preston en La Guerra Civil Española (pàgines 185 i següents). El 28 d’abril de 1937 es publicava al diari The Times la crònica del periodista George Steer.

Gernika, la ciutat més antiga del poble basc i el centre de la seva tradició cultural, ha quedat completament destruïda per una incursió aèria rebel. El bombardeig d’aquesta ciutat oberta, situada a una gran distància del front, va durar exactament tres hores i quart, durant les quals una poderosa flota aèria composada per tres tipus d’aparells alemanys, bombarders Junker i Heinkel i caces Heinkel, descarregà de forma ininterrompuda bombes de fins mil lliures de pes i, segons es calcula, més de tres mil projectils incendiaris d’alumini de dos lliures de pes cadascun. Els caces, mentrestant, efectuaven passades en vol rasant sobre el centre de la ciutat i metrallaven a la població civil que cercaven refugi.

Quan la periodista nord-americana Virginia Cowles va visitar Gernika aquestes van ser les seves impressions:

Quan vam arribar a Gernika només vam trobar un caos de bigues de fusta i totxos, com si es tractes de les excavacions d’una antiga civilització. Amb prou feines es veien tres o quatre persones pels carrers. Un vell remenava les ruïnes. Acompanyada per Rosalles [encarregat de la premsa franquista], el meu oficial d’escolta, em vaig apropar i li vaig preguntar si havia estat en la ciutat quan va ser destruïda. Va assentir amb el cap i, al preguntar-li que havia succeït va aixecar els braços  i ens va explicar que el cel estava negre d’avions: “Avions –va dir- italians i alemanys”. Rosalles estava atònit. “Gernika va ser incendiada”, li va contradir amb vehemència. Però el vell es va mantenir en la seva postura, i va insistir que després de quatre hores de bombardeig quedava molt poc que incendiar. Rosalles em va portar a part: “Es un rojo”, em va explicar indignat. Un parell de dies més tard, xerràvem ab uns oficials de l’estat major. Rosalles els va explicar el nostre viatge al llarg de la costa i va comentar l’incident de Guernika. “La ciutat estava plena de rojos –va dir- Volien fer-nos creure que va ser bombardejada, i no incendiada”. L’oficial més alt va replicar: “Doncs clar que va ser bombardejada i la vam bombardejar i la vam bombardejar, i bé, per què no?”. Rosalles el mirava amb la boca oberta, i quan tornàvem en el cotxe em va dir: “Crec que jo no escriuria sobre aquest tema, si estigues en el seu lloc”.

Els franquistes intentaran endebades convèncer a la premsa internacional que han estat els republicans en retirada els que han dinamitat el poble, i els alemanys afirmaren no saber-ne res. Però els testimonis són incontestables. Gernika es converteix en un cementiri de civils, en un crit descarnat que Picasso traslladarà al llenç, i també en una arma diplomàtica de la República, en un símbol de la resistència. Però també és un exemple del que els succeirà als que s’oposin a Franco.