Fa trenta anys, el 2 d’abril de 1982, el món es va sobresaltar amb l’inici
d’una guerra sobre la sobirania d’unes illes perdudes a l’Atlàntic Sud, de les
que només els argentins, que les anomenen Malvines i els britànics, que les
anomenen Falkland, coneixien l’existència.
El govern dictatorial de l’Argentina va utilitzar la guerra per distreure
l’atenció sobre la terrible repressió que havia realitzat contra la pròpia
Argentina i la situació de crisi econòmica en la que es trobava el país. Es va
tractar de l’última carta d’un govern cada cop més dèbil que va aplicar la
vella estratègia de cercar un enemic comú per unir les divisions interiors. L'èxit en la guerra va ser clau en la reelecció de Margaret Thatcher com a primera ministre del Regne Unit.
Va ser una guerra curta i estranya: quan encara el marc estratègic era la
Guerra Freda es van enfrontar dos teòrics aliats del bloc occidental. Les
diferències entre els adversaris eren notables. El bàndol argentí, pitjor
preparat, disposava de l’avantatge de la proximitat a l’escenari bèl·lic,
mentre que el bàndol britànic, millor equipat, es trobava a 12.000 quilòmetres
de les illes Malvines. La sorpresa inicial va afavorir els èxits argentins,
però quan el Regne Unit va aconseguir mobilitzar les seves tropes i fer-les
arribar a l’Atlàntic Sud el conflicte es va decidir ràpidament i les illes Malvines,
les illes Georgies del Sud i les illes Sandwich del Sud van tornar a mans
britàniques.
La guerra va finalitzar el 14 de juny, amb 645 argentins morts, més d’un
miler de ferits, al voltant de deu mil presoners i 253 britànics morts i més de
set-cents ferits. No hi ha xifres oficials però es calcula que 272
ex-combatents argentins i 266 britànics s’han suïcidat després de la guerra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada