Barcelona 92

La batalla de l'Ebre

La Batalla de l’Ebre va començar  la nit del dia 25 de juliol de 1938, quan les forces integrants de l’Exèrcit de l’Ebre del tinent coronel Modesto van creuar el riu trencant les línies defensives del Cos d’Exèrcit Marroquí del general Yagüe. Les terres del Matarranya, la Ribera d'Ebre, el Baix Ebre i la Terra Alta van trobar la acumulació més gran de forces combatents de la història de Catalunya, que va acabar ma la sang de centenars de milers de persones. L'Ebre tornà a convertir-se en una línea de foc contínua, com ja ho havia sigut en altres tantes batalles de guerres del passat.

La batalla es va fer per la necessitat imperiosa, per part del govern de la República, per alleugerir la pressió que l'Exèrcit Nacional estava fent en el front valencià. I, a més, per raons internacionals, am les tensions creades a Europa per la intenció d’expansió territorial del règim nazi, es van veure obligats a fer una operació que retornés la República a una posició favorable en les relacions internacionals.

Machu Picchu

El 24 de juliol de 1911 l’arqueòleg nord-americà Hiram Bingham va descobrir Machu Picchu, en una vessant sobre el riu Urumba, envoltat d’impressionants muntanyes. Devia ser impressionant arribar i veure el que cap altre occidental havia vist abans.

Segons les darreres investigacions Machu Picchu era propietat reial de l’emperador Pachacutec. Les terrasses i els edificis s’alternen. El cim del promontori va ser aplanat per fer una plaça al voltant de la qual es van aixecar diversos grans edificis. Les cases s’estenen en la vessant del promontori sobre dotzenes de terrasses. Al menys deu aflorament de pedra amb relleus, les deus i els santuaris en el camí inca que porta fins a Machu Picchu indica que tenia més d’una funció religiosa. 

Hiram Bingham

El desastre d'Annual

El 22 de juliol de 1921 es va produir el Desastre d’Annual. La Primera Guerra Mundial havia marcat un parèntesi de la qüestió africana, però el 1919 França reinicia l’ocupació del protectorat amb l’amenaça d’ocupar la zona espanyola. Espanya reacciona enviant tropes. En el Marroc sorgirà un moviment nacionalista revolucionari contrari als colonitzadors.

El General Berenguer comença l’ocupació del territori, front unes tribus cada vegada més bel·ligerants i amb un exèrcit mal equipat en un terreny abrupte. L’exèrcit espanyol estava format per soldats regulars (tropes indígenes), soldats de reemplaçament i membres de la Legió (fundada per Millan Astray,  Sanjurjo i Franco).

En l’estiu de 1921 el General  Silvestre, home impulsiu i amic personal del rei, encarregat del sector oriental del Marroc, organitza una acció mal planificada des de Melilla que permetrà al líder guerriller, Abd-el Krim, atacar el 22 de juliol la posició espanyola en Annual amb el resultat de més de 14.000 morts.


Conseqüències d'Annual


Annual va ser un cop molt dur per a l'exèrcit i el govern. Amb la impopularitat de la guerra marroquina, vista per l'opinió pública com una sangria inútil i caríssima, reclamava la responsabilitat de la derrota. El General Picasso serà l'encarregat d'elaborar un expedient governatiu que aclarís les responsabilitats d'Annual. Aquest militar trobarà moltes dificultats durant la investigació per provar la negligència per part de Berenguer, el govern i el propi rei. El PSOE i els republicans es beneficiaran de les crítiques. Indalecio Prieto va aconseguir gran renom amb els seus dicursos a les Corts el 1922. 


Annual va provocar dos moviments oposats: per una banda, l'exèrcit, que exigia un canvi en el timó polític, un augment dels pressupostos militars per poder respondre i venjar la humiliació. Per una altra banda, l'opinió pública, amb una posició d'indignació i d'oposició a la guerra reclamant responsabilitats. La negativa del govern d'augmentar les despeses militars provocaran que els militars africanisters recolzin el cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera. 

. 

Adolfo Bueso, un anarquista contemporani als fets va recollir en les seves memòries les seves impressions sobre els fets, ben allunyades de la visió oficial del Desastre:

 (...) Empleado en la Comandancia estaba entonces Abd el-Krim, moro notable de la cabila de Alhucemas, hombre que había estudiado en Madrid la carrera de Derecho con muy buenas notas y que se había hecho la ilusión de la posible convivencia entre moros y españoles. Hasta él llegaron, naturalmente, las quejas de sus compatriotas a causa de los atropellos de los oficiales españoles. Para ver de poner remedio se presentó al general Silvestre reclamando que impusiera prudencia a sus subordinados. Nunca lo hubiera hecho. El general le contestó groseramente, le insultó, y como el moro protestara, acabó abofeteándole. Abd el-Krim enarboló su bastón, pero no pudo apalearle porque se le echaron encima unos oficiales, que le expulsaron de la habitación a patadas.

Así empezó la catástrofe.

Abd el-Krim no volvió a la Comandancia. Se retiró a su aduar, cerca de Alhucemas, y se dedicó pacientemente a recorrer el Rif. Estudió detenidamente el sistema de posiciones de las tropas de ocupación, dándose cuenta de lo vulnerables que serían en caso de ataque, La mayoría de estas posiciones eran destacamentos de unos cien hombres, encerrados en un cuadrilátero, un parapeto de piedra y una alambrada de espino, pero sin comunicación directa con las otras posiciones. Había también otras posiciones de más importancia, como Ras Medua, Monte Arruuit, El Zaio y Annual, pero el aislamiento era el mismo. Por la noche, cuando se cerraban las alambradas, quedaban perfectamente libres los caminos y barrancos. Además, casi en ninguna de estas posiciones había agua potable, que era preciso ir a buscar, a veces a varios kilómetros, y transportarla a lomo de mulos.
Abd el-Krim sabía bien qué ocurría en tales posiciones. La mayoría de la oficialidad solía estar en Melilla y los que quedaban se pasaban la noche bebiendo y jugando. Como es natural, el ejemplo era seguido por sargentos, cabos y soldados.
Con estos conocimientos preparó una sublevación. No como las habidas en 1909 o 1911, es decir, "para hacer un poquito de guerra", como decían los rifeños, sino dispuesto a dar un serio disgusto a los generales. Él y sus emisarios prepararon las cosas a lo largo del límite de la ocupación en aquella zona, es decir, bordeando el rio Ker, desde Alhucemas hasta el curso del río Mulaya, fronterizo con Argelia. Esta táctica tenía por objeto alejar el grueso de las tropas españolas lo más posible de la costa y de los centros de avituallamiento.
Y empezaron los ataques aislados a posiciones de avanzada. Sin apretar mucho, pero casi continuos. El mando en Melilla no se alarmó. El alto comisario, residente en Tetuán, preguntó a Silvestre sobre la gravedad de los ataques. El general contestó que no era cosa de importancia, y que si los ataques seguían efectuaría una expedición punitiva que acabaría con los díscolos en pocos días. El alto comisario le aconsejó mucha prudencia, pues el ambiente político era malo en España y una campaña militar sería mal vista, Silvestre no contestó al alto comisario y se puso en relación directa con el rey. El soberano, por su parte, nada indicó a sus ministros.

Como las agresiones seguían, y cada vez, más frecuencia, Silvestre remitió un telegrama cifrado al rey, pidiendo permiso para atacar a los rifeños. El rey contestó: "De frente, marchen los valientes. ¡Viva España!
Silvestre sabía que Abd el-Krim andaba por su cabila, ya sublevada, y quiso acabar con él. Para ello organizó a toda prisa una columna con una división de infantería, tres baterías de artillería ligera y un escuadrón de caballería, como exploradores.
La columna se puso en marcha de madrugada con el buen mejor humor. El general iba a la cabeza, montando un caballo blanco. Los soldados no sabían, naturalmente, adónde iban ni a qué. Avanzaron todo el día sin encontrar resistencia. Se cañoneaban los aduares antes de llegar a los mismos, pero no se veía un solo moro por parte alguna. Esta anormalidad no preocupó al mando. Llegaron cerca de los poblados de la cabila de Alhucemas al anochecer. Se dio orden de acampar en unos montículos, no sin antes haber lanzado un centenar de obuses a los aduares cercanos.
Las tropas se dispusieron dormir bajo las estrellas, sin tiendas ni impedimenta, los macutos vacíos y cien balas en las cartucheras. Todo parecía un paseo militar...
Pero a la una de la noche, como un alud, se precipitaron sobre la columna centenares de moros armados de fusiles o gumías en mano. Lo hicieron según su costumbre favorita: dando grandes gritos guturales, que impresionaban enormemente a los pobres soldados, despertados tan bruscamente.
El desconcierto fue general. Nadie sabía qué hacer. Los moros estaban por todas partes, disparando a quemarropa o hundiendo sus gumías en las gargantas que encontraban a su paso. Nunca se ha publicado el número de bajas de aquella noche horrible. Debieron ser millares. Los que pudieron escapar a la masacre no pararon hasta Melilla, donde dieron la alarma. El general Silvestre desapareció y nunca más se supo cuál fue su suerte.
Grandes hogueras aparecieron en los picos de las montañas. Era la señal convenida. Las posiciones de avanzada fueron atacadas y tomadas una tras otra. (...).
El derrumbamiento de la Comandancia de Melilla fue completo. En pocos días los moros ocuparon toda la zona, llegando hasta muy cerca de Melilla. Si no entraron en la plaza fue, sin duda, porque Abd el-Krim tuvo miedo de la conducta de los moros respecto a la población civil. El éxito de la campaña le había endiosado y ya publicaba partes de guerra encabezados así:" Cuartel General de la República del Rif".
En Madrid todo el mundo andaba de cabeza. Se mandaron tropas a Melilla desde Málaga y Almería, las plazas más cercanas. Pero el desembarco era difícil y en seguida se vio que la desorganizacion mas tremenda reinaba en el ejército.

Mientras los sitiados (...) se preparaban a rendirse, porque no les llegaban alimentos y refuerzos. Los moros llegaron a cortarles el agua. Fue el fin. Se pactó la rendición. Tampoco nunca se ha sabido en qué condiciones. Los jefes y oficiales, con el general Navarro a la cabeza, fueron hechos prisioneros, pero la mayoría de los soldados fueron asesinados y sus cadáveres quedaron pudriéndose al sol durante muchas semanas.
Para salvar las vidas, ya que no el honor, de los generales y oficiales, se entablaron negociaciones por intermedio de Francia a fin de rescatar los prisioneros, efectuando un intercambio. Pero Abd el-Krim exigió además ocho millones de pesetas, que le fueron entregadas. Por entonces se aseguró que Alfonso XIII, al enterarse del precio del rescate, comentó:" Qué cara cuesta la carne de gallina". También se dijo que todos los prisioneros habían sido violados por los moros.
Con todo el material de guerra tomado a las tropas españolas y los ocho millones del rescate, Abd el-Krim organizó un verdadero ejército que tuvo en jaque a España durante años. No se le pudo vencer más que con la ayuda de Francia, la cual intervino para que la rebelión tomase cuerpo en Argelia y en el resto de Marruecos. El balance oficial del desastre de la Comandancia de Melilla (llamado popularmente Desastre de Annual) fue de 22.000 muertos, pero todo el mundo estaba plenamente convencido de que eran el doble.

En España pronto se supieron muchos detalles que no había publicado la prensa. Los periódicos de izquierda empezaron a hablar de exigir responsabilidades. El general Berenguer, alto comisario residente en Tetuán, confesó que todo se había llevado a cabo sin su conocimiento.
En el Congreso de los Diputados, republicanos, socialistas y elementos de la oposición plantearon la cuestión, dando lugar a sesiones movidísimas. Se llegó a acusar veladamente al propio rey. No hubo más remedio que acordar la formación de un expediente el coronel Picasso. Este hombre se trasladó a Melilla con sus auxiliares y empezó en seguida la investigación. A las pocas semanas empezaron a circular rumores de que el expediente contenía tremendas responsabilidades, empezando por el rey, siguiendo por muchos generales, banqueros y políticos. Si el expediente llegaba al Parlamento, la monarquía corría grave peligro.
Y entonces fue cuando surgió el golpe de estado de Primo de Rivera. Ello significaba para Alfonso XIII jugarse la última carta. Se la jugó, y aunque al principio parecía que había ganado la partida, lo cierto es que la perdió.(...)

BUESO, Adolfo (1976): Recuerdos de un cenetista (1909-1931) pàgines197-201

Biblioteques

Ceràmica: Argiles, Idea i creació

Al museu de Ceràmica de Barcelona hi ha una exposició titulada Argiles, Idea i creació, ideada per Gerard Moliné, amb interessants obres. Aquestes són algunes

Quino

Homenatge de Milo Manara a Klimt

Homenatge de Milo Manara a Gustav Klimt, recreat mentre pintava Danae.

Smoke on the water

http://www.youtube.com/watch?v=arpZ3fCwDEw

Les Navas de Tolosa, 16 de juliol de 1212

La batalla de Las Navas de Tolosa (16 de juliol de l'any 1212), anomenada també batalla d'al-'Uqab o batalla d'al-Ikab o La Batalla en les cròniques de l'època, fou una batalla decisiva dins el conflicte de la Reconquesta perquè és el punt en què l'hegemonia musulmana dóna pas a l'hegemonia dels regnes cristians. Segons els autors musulmans la batalla es va lliurar dimarts 15 de sàfar del 609 que correspon al 17 de juliol  del 1212.

La batalla de Las Navas de Tolosa fou el resultat de la Croada que van organitzar el rei Alfons VIII de Castella, l’arquebisbe de Toledo, Don Rodrigo Jiménez de Rada, i el papa Innocenci III quan es van assabentar que l'exèrcit berber organitzat pels almohades i els reis taifes havia desembarcat a la península ibèrca i es dirigia a la conquesta i extermini dels regnes cristians que avançaven al centre de la península, on els castellans havien estat derrotats a la Batalla d’Alarcos, i a l'est, amb la conquesta aragonesa d’Aldamus i Castellfabib. 

Gustav Klimt, 150 anys

Gustav Klimt (Viena 1862-1918) va ser un pintor i artista gràfic austríac i el primer president de la Sezession vienesa. Va començar la seva carrera triomfant coma pintor de sumptuoses combinacions decoratives seguint la tradició pomposa de Makart, de qui Klimt va completar la decoració de les escales del Museu d’Història de l’Art de Viena després de la mort del primer el 1884. Va treballar en aquest i en altres projectes am la col·laboració del seu germà Ernst (1864-1942) i de Frank Matsch, que havien estudiat junts a Kungstgewerbeschule (Escola d’arts aplicades) de Viena. Malgrat el seu èxit acadèmic oficial, Klimt es va sentir atret per l’art avantguardista i va estar influenciat per l’impressionisme, el simbolisme i l’Art Nouveau. El seu descontentament amb les actituds conservadores de l’Associació d’Artistes Vienesos el va dur a presentar la dimissió juntament amb un grup d’amics el 1897 i a formar la seva pròpia organització, la Sezession, de la qual va ser elegit president. El paper de Klimt com a capdavanter de l’avantguarda es va veure confirmat quan les seves pintures murals al·legòriques per a la Universitat de Viena (1900-1903) van despertar una gran hostilitat, i van ser qualificades d’absurdes i pornogràfiques. Klimt va abandonar l’obra el 1905 i les pintures van ser destruïdes per un incendi el 1945. Tot i que va deixar de rebre encàrrecs oficials després d’aquest fet, va continuar rebent moltes comandes de clients privats, com a retratista i com a pintor de temes mitològics i al·legòrics. Va ser molt sensible a la bellesa femenina (era molt faldiller), i tant en els retrats com en els quadres temàtics accentua l’atractiu i misteri de la feminitat. En són exemples remarcables del magnífic retrat de cos sencer d’Emile Flöge (la seva cunyada i amant) que es troba al Museu Històric de la Ciutat de Viena (1902), i Judith I (Viena, Östeirrichische Galerie, 1901), una de les imatges arquetípiques de la femme fatale.

No va ser la seva tècnica pictòrica, sempre matisada per d’un relatiu classicisme, el que sona a provocació, sinó els temes tabú que tracta: noies despullades entre esquelets, la sexualitat en totes les seves variants, des de la parella a l’embarassada, des de lesbianes a dones masturbant-se... Els nazis cremaran algunes de les seves obres, considerades immorals.

En els seus quadres domina el concepte ornamental, en un viatge a Ràvena havia descobert el mosaics bizantins, i el cos nu només s’entreveu. El seu món de fantasia, en el que el sexe i la mort es barregen estretament, reflexa la decadència de la societat vienesa, mentre que el traç lliure i decidit de les seves línies anuncia ja l’art modern.

El més característic de les figures dels quadres de Klimt és el fet que són representacions més o menys naturalista, però amb un fons o una roba adornats amb dissenys decoratius que recorden papallones o cues de paó, tot creant un estil extremadament específic i d’una sensualitat exuberant. La seva obra va tenir una notable influència en Kokoscha i Schiele. 

El puente de los asesinos, Arturo Pérez Reverte

Nàpols, Roma, Milà són els escenaris de la darrera aventura publicada del capità Alatriste. Acompanyat d’Iñigo Balboa, Alatriste rep l’ordre d’intervenir en una conxorxa cabdal per la corona espanyola: un cop de mà a Venècia per assassinar al Dogo durant la missa del gall i imposar un govern favorable a la cort del rei catòlic en l’estat venecià. Alatriste estarà acompanyat dels seus camarades, Sebastian Copons i el perillós moro Gurriato, entre d’altres. També reapareixerà la figura de Gualterio Malatesta, cada cop més assentat en la figura de l’alter ego d’Alatriste. La missió és difícil, arriscada i plena de sorpreses, gairebé suïcida, però no del tot impossible. 

El llibre, sense ser el millor de la col·lecció no la desmereix i es llegeix amb interès i és molt entretingut.

Autos locos

L'illot de Perejil

L'arqueologia segons Forges

Super 8, retorn a la infància

Cartell de Super 8, que ret homenatge als treballs de Drew Struzan

A finals dels anys 70 dos genis americans van reinventar la manera de veure cinema. George Lucas va crear Star Wars i el seu amic Steven Spielberg pel·lícules com Encontres a la Tercera Fase, ET l’extraterrestre, Tiburón... Ja als vuitanta combinarien els esforços per realitzar les Aventures d’Indiana Jones, i pel camí van deixar un bon reguitzell de pel·lícules, que no sempre dirigien però en les que sempre s’intuïa la seva influència com El secret de la piràmide, Willow, Els Goonies o Retorn al futur. Les característiques d’aquesta renovada manera d’entendre el cinema era diversió, confiança, entreteniment i sobretot la sensació positiva que et queda després de veure-les.

Ahir vaig veure a Cinema a la fresca la pel·lícula Super 8 (2011), dirigida per J.J. Abrams (el responsable de la sèrie Lost) i produïda per Steven Spielberg: bon argument, ben protagonitzada, perfectament ambientada en l’any 1979, ingènuament sorprenent...  I em va encantar recuperar aquella sensació positiva de les antigues pel·lícules de Lucas i Spielberg.  Al veure-la em va semblar per un moment que tornava a ser aquell nen que veia pel·lícules i que volia tenir una bicicleta de BMX amb la que córrer amb els meus amics i viure aventures d’estiu. Durant 114 minuts vaig retornar a la infàcia, i em va agradar. 

Opie

 Imitant a Julian Opie: http://www.julianopie.com/

Algèria, 5 de juliol de 1962

Avui fa exactament 50 anys que Algèria es va declarar independent, després de vuit anys d’una llarga, cruenta i dolorosa guerra amb França. Més d’un segle abans, el 9 de juny de 1830, França havia ocupat el país i els colonitzadors s’hi van quedar amb les millors terres de conreu. Algèria tenia una integració més gran a la metròpolis que les altres colònies africanes i una forta colònia d'immigrants (un milió d'europeus davant nous milions de musulmans). 

La política francesa va ser, de 1954 a 1962, de lluita militar contra la guerrilla del Front d’Alliberament Nacional (FLN, fundat el 1947) d’Ahmed Ben Bella, que integrava els demòcrates de F. Abbas , els islàmics i els comunistes units per la creació d’un Estat algerià.

La independència d’Algèria va ser fruit d’una llarga guerra, mai reconeguda ni declarada oficialment, però d’una crueltat extrema, amb mig milió de morts. Per això va provocar un debat profund en la societat francesa.

El 13 de maig de 1958 es va desfermar un intent d’insurrecció dels militars francesos a Algèria, a causa de la incapacitat de l’exèrcit regular de fer front a la guerra de guerrilles. De Gaulle, amb un notable pragmatisme polític, va considerar inevitable la independència. Per això, el 1959 va reconèixer el dret a l’autodeterminació dels algerians.

Pels acords d’Evian (març de 1962) França va reconèixer l’Estat d’Algèria. 

4 de juliol

Parets blanques per les camises negres: La Casa del Fascio (Como) de Giuseppe Terragni

La Casa del Fascio (1936) de Como és l'edifici més famós de Giuseppe Terrani (1904-1943). Es tracta d'una construcció cúbica de 33,20 metres de secció longitudinal i una alçada de 16,60 metres. 

L’edifici actualment provoca consens i és problemàtic a la vegada. El consens es produeix perquè tothom considera que es tracta d’un manifest de la modernitat, però a la vegada és una obra que es jutjada des del bé i el mal que s’extrapola a la funció amb la que va ser creat l’edifici: hostatjar la seu del Partit Feixista. Giuseppe Terragni va ser un arquitecte genial del racionalisme italià, però va construir la seva obra mestra al servei del Partit Feixista.

L’arquitecte no només va posar un projecte genial per la Casa del Fascio, de fet ho va fer transformant completament els plans previs del partit que havien previst un Palazzo Comunale en estil llombard amb pati i teulada de teules. Els primers projectes de Terragni respectaven aquests requisits constructius, però el resultat final és completament diferent. El paral·lelepípede regular que és la Casa del Fascio envolta un pati cobert per vidre. Les façanes es trenquen i s’obren  a balcons i amplies finestres.

La Casa del Fascio és una fusió entre el monumentalisme clàssic amb l’abstracció moderna. El llenguatge formal de Terragni és extremadament precís, aposta per la transparència i en l’entorn tradicional de Como, realment impregna una força calculada. L’edifici, enfrontat a l’absís de la Catedral de Como reflexa en part l’oposició de la nova religió feixista a la institució catòlica. 

La superfície avui buida de la façana sud-est s’utilitzava com a tanca publicitària. 

Les setze portes de dues fulles de vidre automàtiques posaven en escena la sortida sincronitzada de la guàrdia feixista. Ideològicament la transparència de l’edifici intentava simbolitzar “la casa de vidre” amb la que Mussolini volia comparar l’estat feixista [1]. L’esquelet estructural simbolitza la transparència feixista i l’accessibilitat pública. Però l’edifici també posseeix una qualitat irreal i intemporal que recorda a les pintures de Giorgio de Chirico.

La Casa del Fascio és la construcció més coneguda de Terragni, d’una obra escassa de vint-i-quatre edificis concentrats sobretot a Como i rodalies. Entre aquests destaquen l’edifici residencial Novocomun (1927-1929) on ja estan presents totes les característiques de la seva arquitectura: formes pures, volums buits o imbricats, sostrets o superposats, colors i materials que subratllen la composició. Feixista convençut Terragni va ser enviat al front rus l’any 1941. Repatriat l’any 1943 abatut per una greu depressió va morir sobtadament el juny del mateix any.

En l’obra de Terragni l’arquitectura es veu com un “somni de la raó”. L’any 1941 escrivia “L’arquitectura, índex de la civilització , s’aixeca en la seva netedat, la seva elementalitat,  la seva perfecció, en la mesura en que és l’expressió d’un poble que escull, observa i jutja aquests resultats, els quals elaborats i meditats, expressen els valors espirituals de tots el pobles”[2].

---

[1] Hendrik NEUBAUER i Kunibert WACHTEN (editors) (2010): Urbanismo y arquitectura. El siglo XX, pàgines 172-173

[2] Jean-Paul Midant (director) (2004): Diccionario Akal de la Arquitectura del siglo XX, págines 895-896

L'estocada de Nevers, Arturo Pérez Reverte

Pues sucede que paso por la puerta de un cine y miro el cartel. Anda tú, me digo. Una de espadachines. Y además francesa, que las hacen estupendas, y son ahora al buen cine histórico y de aventuras europeo lo que Hollywood era a mediados de siglo. Total, que miro las carteleras y el titulo. ¡En guardia!, se llama. Hay algo más pequeño escrito debajo, entre paréntesis, pero estoy lejos y no alcanzo a leerlo bien. Así que me acerco, y mientras lo hago compruebo que los actores son Daniel Auteuil, aquel formidable Enrique el Bearnés de La reina Margot, y Vincent Pérez, el caballero de La Móle que se liga a Margarita de Valois en esa misma película, y que también hace, por cierto, del Cristian rival de Depardieu en Cyrano. Ésta no sé de qué va, me digo. Eso de En garde! no me suena en gabacho para nada: ni a película, ni a novela. Pero da igual. Tiene buena pinta, y se me hace la boca agua. Lo mismo encima la peli es de Chereau, o de Tavernier, y me compro una bolsa de palomitas y me pongo hasta arriba de estocadas. Seguro que al menos éstos no tienen la intención de contármelo todo sobre su madre.

Entonces llego por fin más cerca del cartel, y miro los fotogramas de la película y compruebo, algo mosqueado, que me traen un aire familiar. Y luego alcanzo lo que pone entre paréntesis debajo de ¡En guardia! y entonces sí que me quedo patedefuá. Le Bossu, leo, mirando hacia arriba con la boca abierta y cara de lelo. Le Bossu, tal cual, en francés. Y al que no parle, que le den. Eso es lo que se habrán dicho los distribuidores españoles, capaces de todo menos de llamar a una cosa por su buen y viejo nombre de toda la vida. Qué más da. Al fin y al cabo la historia original sólo es un puñetero libro. Aunque, conociendo como conozco en persona a algunos distribuidores locales de cinematógrafo, dudo que muchos hayan oído hablar nunca de la historia original. Ni de ésa ni de ninguna otra que venga en letra impresa. Así que, bueno. Allí, en la puerta del cine, reacciono y alzo un puño indignado clamando al cielo. Después blasfemo en arameo. Imbéciles, farfullo. Hay que ser imbéciles y cantamañanas para estrenar en España El Jorobado, y no llamarlo por su nombre.

Cualquier lector de pata negra sabe a qué me refiero. O cualquier cinéfilo que recuerde a Pierre Blanchard, a Jorge Negrete o a Jean Marais —mi favorito era este último— interpretando en la pantalla al intrépido Enrique de Lagardére, el Parisién, el antiguo alumno de los maestros de armas Cocardasse y Passepoil oculto bajo la deforme apariencia de El Jorobado, el espadachín que rescata del pasado la famosa estocada de Felipe de Nevers —«yo soy, yo soy»—, su amigo de una trágica noche en los fosos del castillo de Caylus, para proteger a la huérfana Aurora de las maquinaciones del malvado Gonzaga. Cualquier lector que haya disfrutado con el soberbio folletín de Paul Feval —hay una edición estupenda en la editorial Anaya— no puede menos que sentirse personal y directamente agraviado al descubrir, bajo el camuflaje del título ¡En guardia!, una de las raras y felices conexiones que a veces se dan entre cine y literatura, donde obra literaria y resultado cinematográfico se encuentran a la altura una de otra. Donde el espectador o el lector avisados pueden buscar el complemento en el libro o en la pantalla, enriqueciendo así más su percepción de la historia que leen, o que escuchan y miran. Es una lástima que la estupidez, la ignorancia, la moda, la dictadura del mercado norteamericano, facilitada por una Administración española analfabeta y servil, hagan imposible todo eso. Si la historia original es un libro —dicen aquí— por famoso que sea, no merece la pena indicar el título. A fin de cuentas los libros no los lee nadie; así que mejor un titulo de acción. Algo espectacular, que suene a Hollywood. Y eso de El Jorobado suena fatal. Un jorobado no tiene cuerpo danone, ni se viste de rapero. Además, la palabra joroba es políticamente incorrecta, en estos tiempos de gente guapa. A ver qué quinceañero irá al cine si le hablas de tipos encogidos y de pepinillos en vinagre. Si fuera de terror, todavía. Pero ni siquiera salen Freddy Krüger o el muñequito Chucky. Así que no jorobes: el subtítulo en francés, para que no se entienda. Y en cuanto al Lagardére ese, puede irse dando con un canto en los dientes. Porque, en vez de ¡En guardia!, podíamos haberla titulado Estocator IV.

Arturo Pérez Reverte, 20 de juny  de 1999

Arribar al cel, la Torre de Babel

La Torre de Babel és una construcció de tipus ziggurat que és esmentada en la Bíblia. En l'episodi de Babel es mostra una visió molt temorosa de la religió i també del progrés de les civilitzacions veïnes. 

Com altres passatges de la Bíblia és possible que hi hagi algun fonament verídic darrera del mite que es narra. Es creu que era el temple d’Etemenanki, una de les ciutat més impressionants de Babilònia. Segons es narra en el capítol 11 del Gènesi, els homes pretenien, amb la construcció d' aquesta torre, arribar a el cel. Yahvé, per a evitar l’èxit de l’empresa (que s’oposava al seu propòsit que la humanitat s’estengués per tota la superfície de la Terra, es multipliqués en ella i la sotmetés), va fer que els constructors comencessin a parlar diferents llengües, per lo que va provocar la confusió i l’ impossibilitat d’acabar l’obra.

En tota la terra es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes paraules. Els homes van emigrar des de l'orient, trobaren una plana al país de Xinar i la van poblar. Llavors parlaren entre ells de fer maons i coure'ls al forn. Així començaren a fer servir maons en lloc de pedra, i asfalt en lloc de morter. Després van dir: Vinga, edifiquem-nos una ciutat i una torre que arribi fins al cel; així ens farem un nom i no ens dispersarem per tota la terra.  El Senyor va baixar per veure la ciutat i la torre que construïen els homes,  i es digué: «Tots formen un sol poble i parlen una sola llengua. Si aquesta és la primera obra que emprenen, des d'ara cap dels seus projectes no estarà fora del seu abast.  Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no s'entenguin entre ells.»  Així el Senyor els va dispersar des d'aquella regió per tota la terra, i van abandonar la construcció de la ciutat.  Per això aquella ciutat porta el nom de Babel, perquè allà el Senyor va posar la confusió en el llenguatge de tota la terra, i des d'allà el Senyor va dispersar els homes arreu de la terra.

La forma de la torre ha de ser similar a les construccions que encara existeixen en estat ruïnós en Babilònia; la piràmides més antigues d' Egipte presenta vestigis de la mateixa forma. Blocs de maçoneria cúbica, de grandària decreixent, són apilats un sobre un altre. Les torres de Ur i Arach tenien només dues o tres pisos, però la de Birs-Nimrud tenia set sense contar l’alta plataforma en la qual l’estructura havia estat erigida. Cada pis estava pintat d' un color particular d' acord al planeta al que estaven dedicats. Els cantons d' aquestes torres generalment apuntaven als punts cardinals, mentre que a Egipte ho feien els costats. Damunt d 'aquesta construccions havia un santuari, de tal manera que servien de temples i observatoris. L' interior es revestia amb fang assecat al sol, mentre que les parets exteriors es revestien amb maons cuits a foc.

Algunes tauletes  votives del temps de Gudea descriuen a la Torre de Babel (ziggurat del déu Marduk, dintre del conjunt nacional de Babilònia), mostrant tres pisos; una primera plataforma de base quadrada de 100 metres de costat i 35 metres d' alçada; una altra, segona, de 80 metres de costat del quadrat de la seva base i 20 metres d' alçada i una tercera, també cúbica, sobre la qual se situava el santuari, de 65 metres de costat en la base i 7,00 metres d' alçada.

El temple d’Etemenanki

Segons l’historiador grec Herodot el temple de Marduk a Babilonia era “una torre quadrada d’un estadi (164 metres) de llarg i un altre d’ample. Sobre aquesta torre s’elevava una altra, i una altra més sobre aquesta, i així fins vuit torres. La pujada s’efectua envoltant-la per l’exterior”.  

El enredo de la bolsa y la vida, de Eduardo Mendoza

Eduardo Mendoza ha tornat a publicar una novel·la protagonitzada pel boig de la Pepsi Cola, “recuperat” dels seus problemes psiquiàtrics, que torna a les aventures policíaques per tal d’ajudar a un antic company. En aquesta entrega l’acompanyaran una tropa d’estàtues vivents, una jove anomenada “Quesito” i una família xinesa que aportarà un nova visió més oriental de la vida, l’economia i el món.

L’heroi però està cansat i en El enredo de la bolsa y la vida no transmet la guspira d’anteriors entregues, especialment les dos primeres: El misterio de la cripta embrujada i El laberinto de las aceitunas.