La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)

Avui fa cent anys de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, l'intent del regionalisme català de la Lliga per a tornar a governar el país i modernitzar-lo. No va ser una tasca fàcil ja que l'ineficaç estat espanyol de la Restauració no va recolzar la nova administració amb traspassos de competències o ingressos. Però amb gent ben preparada i la voluntat de millora van intentar fer una bona feina. La dictadura de Primo de Rivera acabaria amb ella.

El 6 d’abril de 1914 es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, que unificava sota una única entitat les quatre Diputacions Provincials catalanes. Amb la Mancomunitat Catalunya tornava a disposar d'una unitat administrativa pròpia després de la divisió centralista en províncies de 1833. 

La Mancomunitat responia a una llarga demanda històrica dels catalans, la federació de les quatre diputacions catalanes. Tot i que la seva funció havia de ser purament administrativa, i les seves competències no anaven més enllà de les de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l'estat espanyol de la personalitat i de la unitat de Catalunya des del 1714.

Al llarg d’onze anys van intentar modernitzar el país fins que va ser suprimida el mes de juliol de 1925, sota la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Molts dels seus projectes van quedar guardats en una carpeta. Altres projectes, però, han sobreviscut a dues dictadures i avui són el vaixell insígnia de la cultura, com la xarxa de biblioteques. 

De les Diputacions a la Mancomunitat

La implantació del sufragi universal masculí el 1890 va variar de manera substancial el panorama polític de la Restauració Borbònica. La celebració d'eleccions municipals netes, el 1901, donà com a resultat a Barcelona l'arraconament dels partits dinàstics i el primer esbós d'un sistema de partits específic, amb la Lliga Regionalista i els republicans com a forces hegemòniques. Arran d'aquest triomf electoral, revalidat el 1903, les Diputacions provincials, fins aleshores denostades pels regionalistes, esdevingueren un objectiu a conquerir, com a segona plataforma -després del municipi de Barcelona- per reconstruir la personalitat política de Catalunya.

El 1903, el ministre Antoni Maura va presentar un projecte per a la reforma de l'administració local que parlava de "mancomunitats municipals" per prestar serveis d'interès compartit. El 1904, les diputats de la Lliga van presentar una esmena al projecte Maura que consistia a demanar que el dret a mancomunar-se es fes extensiu a les Diputacions, per impulsar ensenyaments tècnics, agrícoles i comercials, crear biblioteques i museus, conservar monuments, repoblar boscos, de obres públiques de tota mena i constituir ports francs i altres institucions per al foment de l'exportació. L'any de la constitució de Solidaritat Catalana, 1906, es reuní per primera vegada, a Barcelona, l'assemblea general de les Diputacions provincials d'Espanya, a la qual Enric Prat de la Riba presentà un disseny per a les mancomunitats provincials, amb competències en obres públiques i comunicacions, beneficència i ensenyament universitari i transferència dels recursos fiscals necessaris per a fer-hi front. A les eleccions provincials de 10 de març de 1907, el gran triomf de Solidaritat Catalana donà a Prat de la Riba la presidència de la Diputació de Barcelona, que va anar revalidant fins a l'any de la seva mort prematura, el 1917. Una de les primeres decisions de Prat de la Riba fou la creació de l'Institut d'Estudis Catalans, que fou allotjat al mateix Palau de la Generalitat. La nova formulació del projecte Maura, presentat a les Corts el juny de 1907, contenia ja el reconeixement del dret de mancomunació a les províncies. A la tardor de 1911 les quatre Diputacions catalanes es posaren d'acord en les bases de la Mancomunitat, que foren presentades per Prat al president del govern José Canalejas com «la prueba más sólida, más irresistible, de la capacidad de un pueblo para aspirar a las amplias funciones de self-government».

La crisi de Solidaritat el 1908, la Setmana Tràgica, que va fer caure el govern Maura el 1909, i l'assassinat de Canalejas el 1912, entre altres obstacles, retardaren i, finalment, frustraren l'aprovació de la llei de reforma de l'administració local, però des del 1911 el projecte de la Mancomunitat de Catalunya havia quedat desvinculat del conjunt de la reforma. Fou Rovira i Virgili, aquest any, qui digué que el nou organisme no s'hauria de denominar Mancomunitat, mot que considerava un arcaisme castellà, sinó Generalitat, per tota la càrrega de voluntat autonomista que comportava aquesta paraula. Finalment, el govern presidit per Eduardo Dato permeté, amb decret de 12 de desembre de 1913, la mancomunació de diputacions provincials espanyoles per atendre necessitats administratives compartides. La possibilitat, que sols va ser aprofitada per les províncies catalanes -Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona-, va permetre fer aflorar novament l'entitat política de Catalunya dins l'Estat espanyol.

L’organització de la Mancomunitat

L'assemblea formada pels diputats de les quatre províncies -36 per Barcelona i 20 per cadascuna de les altres circumscripcions. A més de l'assemblea i del president, la Mancomunitat constava d'un consell executiu amb vuit consellers, en principi dos per província i, en el seu conjunt, expressius del ventall polític català. 

Encara que l'Estat no transferí a la Mancomunitat altres competències i recursos que els de les Diputacions provincials, el pes relatiu del nou organisme i la cohesió política dels catalanistes al voltant del fort lideratge de Prat de la Riba va permetre una important tasca en àrees com les obres públiques, els serveis d'assistència social i l'educació i la cultura, amb efectes exemplars i duradors.

L'obra de la Mancomunitat

El seu primer president, Enric Prat de la Riba, líder de la Lliga Regionalista, va advocar per recuperar la llengua catalana, l'autonomia econòmica, i crear institucions modernes per a l'educació, la formació intel·lectual, professional i física dels ciutadans. 

Tot i disposar només de 20 milions de pessetes la Mancomunitat va fer una labor considerable. Presidida primer per Prat de la Riba i després per Puig i Cadafalch, tots dos homes de la Lliga, la Mancomunitat va dur a terme una important tasca de creació d'infrastructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència o sanitat. També va emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals introduint millores tecnològiques, de serveis i educatives. Així mateix, va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per a la indústria catalana.

La Mancomunitat va crear o consolidar un conjunt d'institucions culturals i científiques amb la finalitat de donar a la llengua i la cultura catalanes un prestigi cada vegada més gran. Entre aquestes institucions, es troben l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Industrial, l'Escola Superior de Belles Arts, l'Escola Superior d'Alts Estudis Comercials o l'Escola del Treball. Prat va crear, també, l'Escola d'Administració Local, d'on havia de sorgir un cos de funcionaris catalans.

Un dels fets més transcendents de l'obra cultural de la Mancomunitat va ser la protecció decidida de l'obra de Pompeu Fabra, qui va normalitzar la llengua catalana.

A la mort de Prat de la Riba el 1917, la presidència va recaure en la persona de Josep Puig i Cadafalch. El segon president de la Mancomunitat mirà d'estabilitzar l'acció positiva de la institució en un context econòmic i social progressivament enrarit que, finalment, comportà que la Lliga afavorís el cop d'Estat de Primo de Rivera el 1923.

El dictador va destituir Puig i nomenà nou president en la persona del monàrquic Alfons Sala, comte d'Egara, abans de procedir a la supressió de la Mancomunitat el 20 de març de 1925.