Nestor Ivanovich Makhno, banderes negres durant la Revolució Russa

Nestor Ivanovich Makhno (en ucraïnès, Нестор Іванович Махно, 27 d'octubre, 1889 - 25 de juliol, 1934) fou un revolucionari anarquista d'Ucraïna que es va negar a unir-se als bolxevics desprès de la Revolució d'Octubre. Se’l considerava el Pancho Villa de la Revolució Russa. Va naixer el 27 d'octubre del 1889 a una aldea de Gulài-Pole districte d'Alexandrovsk del govern Ekaterinonslar a Ucraïna. 

Makhno procedia d’una família de camperols pobres i el seu pare va morir poc després que ell nasqués, per això va haver de contribuir al manteniment de la seva família (la seva mare i quatre germans molt joves) als 7 anys feia feina de pastor de vaques i ovelles a l'estiu i anava a l'escola local a l'hivern. Després de rebre una petita instrucció, als 12 anys va començar a fer feina com a peó a les granges dels colons alemanys que proliferaven en aquella època a Ucraïna. Des d'aquell moment ja va començar a compartir el seu odi cap a les injustícies comeses pels senyors i patrons amb un grup de peons i camperols. 

Amb 16 anys, participà a la revolució del 1905 i després de contactar amb diferents grups de caire politic s'implica en el moviment llibertari realitzant perilloses missions. Al 1908 les autoritats tsaristes l'empresonen i és condemnat a la forca per estar associat amb anarquistes i per participació en actes terroristes, però degut a la seva joventut la condemna fou commutada per la de presó perpetua. El traslladen a la presó central de Moscou, allà aprofita la seva gran biblioteca i fa amistat amb Archinoff, condemnat a treballs forçats, aquest ajuda a Makhno a instruir-se en varies matèries. Sotmès a un dur règim pel seu esperit rebel i les seves protestes, contreu una afecció pulmonar. Al 1917 és alliberat, amb tots el presos polítics, per la insurrecció del proletariat a Moscou. Quan va tornar a Gulài-Pole, va començar a desplegar una activitat militant incansable. Entre altres coses, ajuda a organitzar l'expropiació de la propietat de capitalistes i terratinents. A l'estiu del 1917, durant el govern del demòcrata Kerensky a Rússia, fou president del soviet local, de la Unió de Camperols regional i de la Unió Professional d'obrers metal·lúrgics i fusters. 

Durant la Guerra Civil els partisans de Makhno van combatre gairebé contra tots: els cosacs, els alemanys, els nacionalistes ucrainians, els senyors de la guerra, els blancs i els rojos. La força del seu exèrcit guerriller residia en la qualitat i rapidesa de la seva cavalleria, en el suport incondicional del camperolat, en el profund coneixement del terreny locali en la fera lleialtat dels seus homes. Sota la bandera negra dels anarquistes Makhno va defensar una revolució camperola sense estat basada en el govern local dels sòviets lliures i autònoms que havien sorgit en el camp durant 1917. Els camperols ucranians l’anomenaven Batko, que significava “pare”. L'exèrcit negre, també va lluitar contra els Blancs (els contra-revolucionaris) i els pogromistes antisemítics. A les àrees on els makhnovistes van expulsar els exèrcits d'oposició, els camperols (i els treballadors) van procurar suprimir el capitalisme i l'estat organitzant i muntant assemblees, comunes i consells lliures. La terra i les fàbriques expropiades van passar a estar sota control dels camperols i els obrers.

De tornada és empresonat pels austríacs, i obté la llibertat gràcies a un jueu de Gulàiaï-Pole que va aconseguir reunir una suma considerable. Ja a la seva regió, organitza amb un treball enèrgic partides de guerrillers voluntaris; l'estratègia és apuntalar una regió alliberada des de la qual estendre la resistència i alhora concretar la revolució sobre bases llibertàries. Les seves millors armes eren la temeritat i mobilitat dels seus esquadrons de cavalleria (més endavant va organitzar a la infanteria en veloços carros de dos cavalls típics de la regió) i, sobretot, la complicitat dels camperols, que ho ocultaven i no informaven sense tenir en compte les represàlies i la crema dels seus llogarets. Redactava manifests sobre la Revolució Social, les comunes lliures i organitzava reunions contínuament. En el cas de Makhno, que havia rebut nombroses ferides a llarg dels anys, el 21 de març rep una bala a l’estomac de l’exèrcit bolxevic, i a primers d'agost el fereixen set vegades, la darrera al coll. A causa de la seriositat de la ferida i tement per la seva vida, el Consell resol el seu trasllat a l'estranger per curar-lo, perquè Ucraïna ja no és segura. 

El 28 d'agost, Makhno, dins un destacament, aconsegueix trencar el setge bolxevic i creuar el Dniester amb un nombre bastant elevat de ferits. Primer de tot, és conduit a Romania, però a causa de l'hostilitat de les autoritats es trasllada a Polònia. Un cop allà l'arresten, és acusat de mantenir activitats antipoloneses a Ucraïna, però el jutgen i queda absolt. Es trasllada a Gdansk on després de ser detingut una altra vegada aconsegueix escapar a París amb l'ajuda dels grups anarquistes locals. A París fa feina de manobre i de fuster. Esporàdicament procurava mantenir certa activitat amb el moviment anarquista a França, però després queia en llargs períodes d'inactivitat. Va intentar escriure tot el que va succeir a Ucraïna, però tan sols va arribar al període del 1918, el seu escrit es va editar després de la seva mort en tres volums. Va morir el 25 de juliol del 1934.