Tot el que la seva ment esquizoide li havia fet patir aquell dia van provocar l’entrada al monestir. No sabia perquè després de quatre anys somrient als executius que pujaven i baixaven en l’exclusiu ascensor que conduïa al despatx del Director General, aquell dia tot va canviar i va deixar de fingir. Al Sotsdirector li va dir que les seves corbates eren horribles, al Director de la secció Internacional que els tirants i el cinturons eren excloents... i així tothom va rebre la seva dosi de veritat. Però potser el que més va sobtar va ser quan va dir al Director General que feia panxa i que el pàdel no li servia de res. L’acomiadament va ser fulminant.
Tres mesos més tard, quan va entrar al monestir i les portes es van tancar al seu darrera va respirar alleujat. Per sort el vell edifici de pedra no tenia ascensor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada