dilluns, 11 d’abril del 2011

Marvels

Acabo de llegir Marvels, un gran còmic, amb dibuixos d’Alex Ross sobre un guió de Kurt Busiek. Es tracta l’obra amb la que es va donar a conèixer Àlex Ross i explica tota la història dels prodigis de Marvel, vista des del punt de vista d’un fotògraf, Phil Sheldon, que contempla les aventures d’aquests herois des dels seu orígens amb la Torxa Humana i Namor, la transformació del Capità Amèrica, els 4 Fantàstics, Iron Man, els Vengadors, els Mutants de la Patrulla-X, fins a l’últim dels grans superherois: Spiderman.

No és una trama original, és un resum de allò que ja havia publicat Marvel, però es narra de forma unitària i amb una coherència al llarg de tot el temps: la relació entre els humans i els prodigis es basa en la necessitat i la desconfiança. Els homes necessiten que els ajudin, però no els agrada acceptar aquesta ajuda, que mostra les mancances pròpies. Malgrat que sabem què passarà la història sembla nova, i lamentes que s’acabi.

En el dibuix, com sempre Alex Ross es mostra magistral, tot i que potser en un estadi una mica per darrera que a Kingdom Come, una obra posterior. És possible que el dibuix hiperrealista de Ross funcioni millor amb l’univers DC, més espectacular i més  majestuós que l’univers Marvel, més real i menys transcendent.

divendres, 1 d’abril del 2011

Les armes

Cada arma que es fabrica, cada vaixell de guerra navegant, cada coet que es dispara significa, finalment, un robatori als qui tenen fam i no són alimentats, els que tenen fred i no vestit. This world in arms is not spending money alone. Aquest món en armes no només està gastant els diners. It is spending the sweat of its laborers, the genius of its scientists, the hopes of its children. Està gastant la suor dels seus treballadors, el geni dels seus científics, les esperances dels seus nens. This is not a way of life at all in any true sense. Això no és una forma de vida en absolut en cap sentit real. Under the cloud of threatening war, it is humanity hanging from a cross of iron. Sota el núvol d'amenaça de guerra, és la humanitat que penja d'una creu de ferro.

Dwight D. Eisenhower , D'un discurs davant la Societat Americana d'Editors de Diaris, 16 abril 1953

Every gun that is made, every warship launched, every rocket fired signifies, in the final sense, a theft from those who hunger and are not fed, those who are cold and not clothed. This world in arms is not spending money alone. It is spending the sweat of its laborers, the genius of its scientists, the hopes of its children. This is not a way of life at all in any true sense. Under the cloud of threatening war, it is humanity hanging from a cross of iron.

dimecres, 16 de març del 2011

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR



A Joana Givanel
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
Es quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
Es quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.


J.V. FOIX (1894-1987)

diumenge, 13 de març del 2011

divendres, 11 de març del 2011

Las alamedas

Una bonica imatge que he trobat per casualitat a la xarxa m'ha fet pensar en unes boniques paraules, pronunciades per Salvador Allende tot just abans de morir. De totes les frases, que són impactants, sempre m'he quedat amb "mucho más temprano que tarde, se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor". En l'últim moment de la seva vida, en el moment que savia que la mort era imminent, el darrer pensament de Salvador Allende va ser un missatge d'esperança, de confiança i d'optimisme en el futur. A vegades quan el torno a escoltar o quan el rellegeixo penso que unes paraules tan maques, que un discurs tan ben trenat no pot ser delt tot improvitzat. No vull dir que ja el tingues escrit, però penso que Allende dies abans del cop d'estat sabia de la possibilitat de l'aixecament i segur que li donava voltes a què podia passar i què calia fer. I no vol que ningú més mori amb ell, li demana al poble de Xile que no el segueixi. Com deia algú un heroi, i un exemple.  




9:10 A.M.
Seguramente ésta será la última oportunidad en que pueda dirigirme a ustedes. La Fuerza Aérea ha bombardeado las torres de Radio Postales y Radio Corporación. Mis palabras no tienen amargura sino decepción Que sean ellas el castigo moral para los que han traicionado el juramento que hicieron: soldados de Chile, comandantes en jefe titulares, el almirante Merino, que se ha autodesignado comandante de la Armada, más el señor Mendoza, general rastrero que sólo ayer manifestara su fidelidad y lealtad al Gobierno, y que también se ha autodenominado Director General de carabineros. Ante estos hechos sólo me cabe decir a los trabajadores: ¡Yo no voy a renunciar! Colocado en un tránsito histórico, pagaré con mi vida la lealtad del pueblo. Y les digo que tengo la certeza de que la semilla que hemos entregado a la conciencia digna de miles y miles de chilenos, no podrá ser segada definitivamente. Tienen la fuerza, podrán avasallarnos, pero no se detienen los procesos sociales ni con el crimen ni con la fuerza. La historia es nuestra y la hacen los pueblos.
Trabajadores de mi Patria: quiero agradecerles la lealtad que siempre tuvieron, la confianza que depositaron en un hombre que sólo fue intérprete de grandes anhelos de justicia, que empeñó su palabra en que respetaría la Constitución y la ley, y así lo hizo. En este momento definitivo, el último en que yo pueda dirigirme a ustedes, quiero que aprovechen la lección: el capital foráneo, el imperialismo, unidos a la reacción, creó el clima para que las Fuerzas Armadas rompieran su tradición, la que les enseñara el general Schneider y reafirmara el comandante Araya, víctimas del mismo sector social que hoy estará en sus casas esperando con mano ajena reconquistar el poder para seguir defendiendo sus granjerías y sus privilegios.
Me dirijo, sobre todo, a la modesta mujer de nuestra tierra, a la campesina que creyó en nosotros, a la abuela que trabajó más, a la madre que supo de nuestra preocupación por los niños. Me dirijo a los profesionales de la Patria, a los profesionales patriotas que siguieron trabajando contra la sedición auspiciada por los colegios profesionales, colegios de clases para defender también las ventajas de una sociedad capitalista de unos pocos.
Me dirijo a la juventud, a aquellos que cantaron y entregaron su alegría y su espíritu de lucha. Me dirijo al hombre de Chile, al obrero, al campesino, al intelectual, a aquellos que serán perseguidos, porque en nuestro país el fascismo ya estuvo hace muchas horas presente; en los atentados terroristas, volando los puentes, cortando las vías férreas, destruyendo lo oleoductos y los gaseoductos, frente al silencio de quienes tenían la obligación de proceder. Estaban comprometidos. La historia los juzgará.
Seguramente Radio Magallanes será acallada y el metal tranquilo de mi voz ya no llegará a ustedes. No importa. La seguirán oyendo. Siempre estaré junto a ustedes. Por lo menos mi recuerdo será el de un hombre digno que fue leal con la Patria.
El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco puede humillarse.
Trabajadores de mi Patria, tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo en el que la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor.
¡Viva Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!
Estas son mis últimas palabras y tengo la certeza de que mi sacrificio no será en vano, tengo la certeza de que, por lo menos, será una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición.

dilluns, 14 de febrer del 2011

Carta desde Israel...

Avui a La Vanguardia es publicava una carta de Yair Lapid, escriptor i periodista israelí sobre la situació a Egipte. M'ha agrada molt aquesta frase:

"Tú sabes que el odio es el mediocre y peligroso consuelo de aquellos que no saben amarse a sí mismos".



Una encertada frase sobre l'amor, definit des de l'amor cap a un mateix, publicada avui, el dia en que l'amor més es mercantilitza.

divendres, 11 de febrer del 2011

El cor per la boca


Quan les forces per lluitar s'han acabat,
quan només hi ha turbulències.
Quan la vida no et somriu en cap mirall,
quan et sents en decadència.

És millor fer un pas enrere per començar
des de zero amb més empenta.
I plorar tot el que s'hagi de plorar,
mudar la pell i escombrar totes les cendres.

Quan el cor surt per la boca
i no hi ha res que et doni cap esperança
fes un crit i busca, en venda i de lloguer,
una il·lusió i fes-ne la mudança.

Quan la lluna et deixa sol patint el dol,
quan t'atrapa la tempesta.
Quan despertes i t'ofega un nus al coll,
quan no importa gens la resta.

És millor fer un salt per veure si hi ha demà
un camí que val la pena.
I oblidar tot el que s'hagi d'oblidar,
i fer l'amor, aquest amor que avui se'ns crema.

Quan el cor surt per la boca
i no hi ha res que et doni cap esperança
fes un crit i busca, en venda i de lloguer,
una il·lusió i fes-ne la mudança.

Dani Flaco

http://www.youtube.com/watch?v=5Y9eFjCo0QY&feature=related