Imitant a Julian Opie: http://www.julianopie.com/
dissabte, 7 de juliol del 2012
dijous, 5 de juliol del 2012
Algèria, 5 de juliol de 1962
Avui fa exactament 50 anys que Algèria es va declarar independent, després de vuit anys d’una llarga, cruenta i dolorosa guerra amb França. Més d’un segle abans, el 9 de juny de 1830, França havia ocupat el país i els colonitzadors s’hi van quedar amb les millors terres de conreu. Algèria tenia una integració més gran a la metròpolis que les altres colònies africanes i una forta colònia d'immigrants (un milió d'europeus davant nous milions de musulmans).
La política francesa
va ser, de 1954 a 1962, de lluita militar contra la guerrilla del Front d’Alliberament
Nacional (FLN, fundat el 1947) d’Ahmed Ben Bella, que integrava els demòcrates
de F. Abbas , els islàmics i els comunistes units per la creació d’un Estat
algerià.
La independència d’Algèria
va ser fruit d’una llarga guerra, mai reconeguda ni declarada oficialment, però
d’una crueltat extrema, amb mig milió de morts. Per això va provocar un debat
profund en la societat francesa.
El 13 de maig de 1958
es va desfermar un intent d’insurrecció dels militars francesos a Algèria, a
causa de la incapacitat de l’exèrcit regular de fer front a la guerra de
guerrilles. De Gaulle, amb un notable pragmatisme polític, va considerar
inevitable la independència. Per això, el 1959 va reconèixer el dret a l’autodeterminació
dels algerians.
Pels acords d’Evian
(març de 1962) França va reconèixer l’Estat d’Algèria.
dimecres, 4 de juliol del 2012
dimarts, 3 de juliol del 2012
Parets blanques per les camises negres: La Casa del Fascio (Como) de Giuseppe Terragni
La Casa del Fascio (1936) de Como és l'edifici més famós de Giuseppe Terrani (1904-1943). Es tracta d'una construcció cúbica de 33,20 metres de secció longitudinal i una alçada de 16,60 metres.
L’edifici actualment
provoca consens i és problemàtic a la vegada. El consens es produeix perquè
tothom considera que es tracta d’un manifest de la modernitat, però a la vegada
és una obra que es jutjada des del bé i el mal que s’extrapola a la funció amb
la que va ser creat l’edifici: hostatjar la seu del Partit Feixista. Giuseppe
Terragni va ser un arquitecte genial del racionalisme italià, però va construir
la seva obra mestra al servei del Partit Feixista.
L’arquitecte no només
va posar un projecte genial per la Casa del Fascio, de fet ho va fer
transformant completament els plans previs del partit que havien previst un
Palazzo Comunale en estil llombard amb pati i teulada de teules. Els primers
projectes de Terragni respectaven aquests requisits constructius, però el
resultat final és completament diferent. El paral·lelepípede regular que és la
Casa del Fascio envolta un pati cobert per vidre. Les façanes es trenquen i
s’obren a balcons i amplies finestres.
La Casa del Fascio és
una fusió entre el monumentalisme clàssic amb l’abstracció moderna. El
llenguatge formal de Terragni és extremadament precís, aposta per la
transparència i en l’entorn tradicional de Como, realment impregna una força
calculada. L’edifici, enfrontat a l’absís de la Catedral de Como reflexa en
part l’oposició de la nova religió feixista a la institució catòlica.
La
superfície avui buida de la façana sud-est s’utilitzava com a tanca
publicitària.
Les setze portes de dues fulles de vidre automàtiques posaven en
escena la sortida sincronitzada de la guàrdia feixista. Ideològicament la
transparència de l’edifici intentava simbolitzar “la casa de vidre” amb la que
Mussolini volia comparar l’estat feixista [1]. L’esquelet estructural
simbolitza la transparència feixista i l’accessibilitat pública. Però l’edifici
també posseeix una qualitat irreal i intemporal que recorda a les pintures de
Giorgio de Chirico.
La Casa del Fascio és
la construcció més coneguda de Terragni, d’una obra escassa de vint-i-quatre
edificis concentrats sobretot a Como i rodalies. Entre aquests destaquen
l’edifici residencial Novocomun (1927-1929) on ja estan presents totes les
característiques de la seva arquitectura: formes pures, volums buits o
imbricats, sostrets o superposats, colors i materials que subratllen la
composició. Feixista convençut Terragni va ser enviat al front rus l’any 1941. Repatriat
l’any 1943 abatut per una greu depressió va morir sobtadament el juny del
mateix any.
En l’obra de Terragni
l’arquitectura es veu com un “somni de la raó”. L’any 1941 escrivia
“L’arquitectura, índex de la civilització , s’aixeca en la seva netedat, la
seva elementalitat, la seva perfecció,
en la mesura en que és l’expressió d’un poble que escull, observa i jutja
aquests resultats, els quals elaborats i meditats, expressen els valors
espirituals de tots el pobles”[2].
dilluns, 2 de juliol del 2012
L'estocada de Nevers, Arturo Pérez Reverte
Pues sucede que paso por la puerta de un cine y miro el cartel. Anda
tú, me digo. Una de espadachines. Y además francesa, que las hacen estupendas,
y son ahora al buen cine histórico y de aventuras europeo lo que Hollywood era
a mediados de siglo. Total, que miro las carteleras y el titulo. ¡En guardia!,
se llama. Hay algo más pequeño escrito debajo, entre paréntesis, pero estoy
lejos y no alcanzo a leerlo bien. Así que me acerco, y mientras lo hago
compruebo que los actores son Daniel Auteuil, aquel formidable Enrique el
Bearnés de La reina Margot, y Vincent Pérez, el caballero de La Móle que se
liga a Margarita de Valois en esa misma película, y que también hace, por
cierto, del Cristian rival de Depardieu en Cyrano. Ésta no sé de qué va, me
digo. Eso de En garde! no me suena en gabacho para nada: ni a película, ni a
novela. Pero da igual. Tiene buena pinta, y se me hace la boca agua. Lo mismo
encima la peli es de Chereau, o de Tavernier, y me compro una bolsa de
palomitas y me pongo hasta arriba de estocadas. Seguro que al menos éstos no
tienen la intención de contármelo todo sobre su madre.
Entonces llego por fin más cerca del cartel, y miro los fotogramas de la película y compruebo, algo mosqueado, que me traen un aire familiar. Y luego alcanzo lo que pone entre paréntesis debajo de ¡En guardia! y entonces sí que me quedo patedefuá. Le Bossu, leo, mirando hacia arriba con la boca abierta y cara de lelo. Le Bossu, tal cual, en francés. Y al que no parle, que le den. Eso es lo que se habrán dicho los distribuidores españoles, capaces de todo menos de llamar a una cosa por su buen y viejo nombre de toda la vida. Qué más da. Al fin y al cabo la historia original sólo es un puñetero libro. Aunque, conociendo como conozco en persona a algunos distribuidores locales de cinematógrafo, dudo que muchos hayan oído hablar nunca de la historia original. Ni de ésa ni de ninguna otra que venga en letra impresa. Así que, bueno. Allí, en la puerta del cine, reacciono y alzo un puño indignado clamando al cielo. Después blasfemo en arameo. Imbéciles, farfullo. Hay que ser imbéciles y cantamañanas para estrenar en España El Jorobado, y no llamarlo por su nombre.
Cualquier lector de pata negra sabe a qué me refiero. O cualquier cinéfilo que recuerde a Pierre Blanchard, a Jorge Negrete o a Jean Marais —mi favorito era este último— interpretando en la pantalla al intrépido Enrique de Lagardére, el Parisién, el antiguo alumno de los maestros de armas Cocardasse y Passepoil oculto bajo la deforme apariencia de El Jorobado, el espadachín que rescata del pasado la famosa estocada de Felipe de Nevers —«yo soy, yo soy»—, su amigo de una trágica noche en los fosos del castillo de Caylus, para proteger a la huérfana Aurora de las maquinaciones del malvado Gonzaga. Cualquier lector que haya disfrutado con el soberbio folletín de Paul Feval —hay una edición estupenda en la editorial Anaya— no puede menos que sentirse personal y directamente agraviado al descubrir, bajo el camuflaje del título ¡En guardia!, una de las raras y felices conexiones que a veces se dan entre cine y literatura, donde obra literaria y resultado cinematográfico se encuentran a la altura una de otra. Donde el espectador o el lector avisados pueden buscar el complemento en el libro o en la pantalla, enriqueciendo así más su percepción de la historia que leen, o que escuchan y miran. Es una lástima que la estupidez, la ignorancia, la moda, la dictadura del mercado norteamericano, facilitada por una Administración española analfabeta y servil, hagan imposible todo eso. Si la historia original es un libro —dicen aquí— por famoso que sea, no merece la pena indicar el título. A fin de cuentas los libros no los lee nadie; así que mejor un titulo de acción. Algo espectacular, que suene a Hollywood. Y eso de El Jorobado suena fatal. Un jorobado no tiene cuerpo danone, ni se viste de rapero. Además, la palabra joroba es políticamente incorrecta, en estos tiempos de gente guapa. A ver qué quinceañero irá al cine si le hablas de tipos encogidos y de pepinillos en vinagre. Si fuera de terror, todavía. Pero ni siquiera salen Freddy Krüger o el muñequito Chucky. Así que no jorobes: el subtítulo en francés, para que no se entienda. Y en cuanto al Lagardére ese, puede irse dando con un canto en los dientes. Porque, en vez de ¡En guardia!, podíamos haberla titulado Estocator IV.
Arturo Pérez Reverte, 20 de juny de 1999
diumenge, 1 de juliol del 2012
Arribar al cel, la Torre de Babel
La Torre de Babel és una construcció de tipus ziggurat que és esmentada en la Bíblia. En l'episodi de Babel es mostra una visió molt temorosa de la religió i també del progrés de les civilitzacions veïnes.
Com altres passatges de la Bíblia és possible
que hi hagi algun fonament verídic darrera del mite que es narra. Es creu que
era el temple d’Etemenanki, una de les ciutat més impressionants de Babilònia.
Segons es narra en el capítol 11 del Gènesi,
els homes pretenien, amb la construcció d' aquesta torre, arribar a el cel.
Yahvé, per a evitar l’èxit de l’empresa (que s’oposava al seu propòsit que la
humanitat s’estengués per tota la superfície de la Terra, es multipliqués en
ella i la sotmetés), va fer que els constructors comencessin a parlar diferents
llengües, per lo que va provocar la confusió i l’ impossibilitat d’acabar
l’obra.
En
tota la terra es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes
paraules. Els homes van emigrar des de l'orient, trobaren una plana al país de
Xinar i la van poblar. Llavors parlaren entre ells de fer maons i coure'ls al
forn. Així començaren a fer servir maons en lloc de pedra, i asfalt en lloc de
morter. Després van dir: Vinga, edifiquem-nos una ciutat i una torre que arribi
fins al cel; així ens farem un nom i no ens dispersarem per tota la terra. El Senyor va baixar per veure la ciutat i la torre que
construïen els homes, i es digué: «Tots formen un
sol poble i parlen una sola llengua. Si aquesta és la primera obra que
emprenen, des d'ara cap dels seus projectes no estarà fora del seu abast. Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no
s'entenguin entre ells.» Així el Senyor els va
dispersar des d'aquella regió per tota la terra, i van abandonar la construcció
de la ciutat. Per això aquella ciutat porta el nom
de Babel, perquè allà el Senyor va posar la confusió en el llenguatge de tota
la terra, i des d'allà el Senyor va dispersar els homes arreu de la terra.
La forma de la torre ha de ser similar a les
construccions que encara existeixen en estat ruïnós en Babilònia; la piràmides
més antigues d' Egipte presenta vestigis de la mateixa forma. Blocs de
maçoneria cúbica, de grandària decreixent, són apilats un sobre un altre. Les
torres de Ur i Arach tenien només dues o tres pisos, però la de Birs-Nimrud
tenia set sense contar l’alta plataforma en la qual l’estructura havia estat
erigida. Cada pis estava pintat d' un color particular d' acord al planeta al
que estaven dedicats. Els cantons d' aquestes torres generalment apuntaven als
punts cardinals, mentre que a Egipte ho feien els costats. Damunt d 'aquesta
construccions havia un santuari, de tal manera que servien de temples i
observatoris. L' interior es revestia amb fang assecat al sol, mentre que les
parets exteriors es revestien amb maons cuits a foc.
Algunes tauletes votives del temps de
Gudea descriuen a la Torre de Babel (ziggurat del déu Marduk, dintre del
conjunt nacional de Babilònia), mostrant tres pisos; una primera plataforma de
base quadrada de 100 metres de costat i 35 metres d' alçada; una altra, segona,
de 80 metres de costat del quadrat de la seva base i 20 metres d' alçada i una
tercera, també cúbica, sobre la qual se situava el santuari, de 65 metres de
costat en la base i 7,00 metres d' alçada.
 |
| El temple d’Etemenanki |
Segons l’historiador grec Herodot el temple de Marduk a
Babilonia era “una torre quadrada d’un
estadi (164 metres )
de llarg i un altre d’ample. Sobre aquesta torre s’elevava una altra, i una
altra més sobre aquesta, i així fins vuit torres. La pujada s’efectua
envoltant-la per l’exterior”.
El enredo de la bolsa y la vida, de Eduardo Mendoza
Eduardo Mendoza ha
tornat a publicar una novel·la protagonitzada pel boig de la Pepsi Cola, “recuperat”
dels seus problemes psiquiàtrics, que torna a les aventures policíaques per tal
d’ajudar a un antic company. En aquesta entrega l’acompanyaran una tropa d’estàtues
vivents, una jove anomenada “Quesito” i una família xinesa que aportarà un nova
visió més oriental de la vida, l’economia i el món.
L’heroi però està
cansat i en El enredo de la bolsa y la
vida no transmet la guspira d’anteriors entregues, especialment les dos
primeres: El misterio de la cripta
embrujada i El laberinto de las
aceitunas.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)