Star Trek, segons Des Taylor

Més dibuixos de Des Taylor, aquest cop sobre la saga d'Star Trek.

Déjà vu: Che Guevara-Mantegna

Avui fa quaranta-sis anys de la mort del Che Guevara a Bolívia. Veient les fotografies del seu cadàver he recordat el Crist d'Andrea Mantegna, un dels primers escorços de la pintura. Sempre m'he preguntat si el fotògraf també tenia aquesta pintura al cap quan va publicar la fotografia. A diferència de Crist, però, a Bolívia ningú apareix plorant el Che, potser per això va morir. 

La fi del món

El Món

Ángeles Santos Torroella, una de les dones que va participar del cercle d'intel·lectuals que volien introduir la modernitat a l'Espanya dels anys 1930, va morir el 3 d'octubre als 101 anys d'edat a la seva casa de Madrid. Sempre l'acompanyarà la llegenda d'haver creat als 17 anys d'edat algunes de les pintures icòniques del moviment expressionista i surrealista de l'època, i d'haver format part del reduït grup de dones, inquietants dones per a l'època, que com Remedios Varo o María Blancard va aventurar-se en el camí de les avantguardes. L'etapa artística més brillant d'Ángeles Santos va resultar ser molt particular, enigmàtica, sorprenent i curta. No arriben a una trentena els quadres que es conserven d'aquella etapa excepcional, que va transcórrer entre els estius de 1928 i 1930. Malgrat la seva joventut, es va comportar amb ple coneixement de les inquietuds estètiques del seu temps, com si carregués una llarga i sòlida experiència. La seva obra més impactant és El Món, un quadre-planeta de gran format, o La Tertúlia, ambdós de un caràcter surrealista i expressionista. Aquestes obres són tremendament inquietants, com sorgides de malsons.

La Tertúlia

La Tierra

A partir de 1935 retorna a la pintura, però amb un estil molt diferent, més edulcorat, gairebé noucentista, completament oposat a les pintures que la van fer famosa.

Autorretrat, 1942

Olimpíades, arquitectura i modernitat: l'Estadi Olímpic de Munich

L’estadi Olímpic de Munic, obra de Günter Behnisch i Frei Otto, va ser la seu dels Jocs Olímpics de Munich de 1972. Va ser realitzat mitjançant un rigorós càlcul matemàtic per determinar la seva estructura i forma. Va ser el resultat d’anys d’investigació d’Otto i es va construir amb poliester cobert de PVC sostingut sobre uns ganxos que es subjectaven amb uns cables d’acer en tensió. Les planxes de plexiglas permeten els pas òptim de la llum.

L’obra de Frei Otto es va convertir en una evolució estètica de la feina de Mies van der Rohe, i de les estructures lleugeres i de fàcil construcció de Fuller. Les construccions lleugeres de Otto s’aconsegueixen amb estructures de membrana i penjants que permeten cobrir grans superfícies amb un mínim esforç. Per Frei Otto el model de l’òptima estructura són les algues silícies, les teles d’aranya i les pompes de sabó, ja que la natura és tremendament estalviadora en materials. Les pompes de sabó, per exemple, reben la seva consistència d’un equilibri de tensions en la seva estructura. En l’estadi olímpic de Munic Otto Frei desenvolupa plenament un sistema que ja havia presentat en el pavelló alemany de l’Exposició Universal de Montreal 1967, com una gran carpa transparent. En aquest pavelló una xarxa de cables d’acer de forma asimètrica donava forma a un “paisatge de teulades”, que en la seva composició lliure amb formes senzilles i comprensibles s’assemblava a les composicions de la natura. L’estadi muniquès copia la idea però a una escala molt més gran.

Malgrat que els Jocs van ser eclipsats per l’assassinat d’uns atletes jueus per terroristes àrabs, l’estadi ofert per Alemanya era molt diferent a l’estadi on es van celebrar els Jocs Olímpics de Berlín l’any 1936, obra de Werner March. L’estadi de Berlín, símbol de l’arquitectura nazi, era pesat i rigorós,  mentre que l’estadi de Munich és lleuger i lliure de formes, rodejat de zones verdes, sinònim d’una arquitectura més democràtica. De fet els Jocs de 1972 havíen de simbolitzar el miracle alemany i l'evolució democràtica que havia experimentat el país després de la fi de la Segona Guerra Mundial. 

L'expedició Malaspina. Llums de mar entre les ombres del segle XVIII

El militar, navegant i científi d’orígen italià Alessandro Malaspina (1754-1810), va protagonitzar un dels viatges d’exploració de finals del segle XVIII més importants, a l’alçada dels de Cook, La Pérouse o Bougainville. Els seus objectius eren preparar una “carta hidrogràfica” del Pacífic en la que s’assenyalessin els rumbs més fàcils i més curts per la navegació, investigar la situació política de l’Amèrica Hispànica, el comerç, els habitants i els productes naturals dels diferents territoris, però també la presència russa al nord de Califòrnia i dels anglesos en el Pacífic i Austràlia. Cal recordar que el 1789 la corona Espanyola encara s'estenia per Europa, Amèrica i Filipines. L’objectiu era informar a la Corona de la conveniència i de l’interès per mantenir la presència a l’Oceà Pacífic: el virrei Amat havia enviat algunes expedicions des del Perú per assolir Tahití anys abans: les expedicions de González (1770); Boenechea, Gallandos i Andia (1772-1773 i 1774). Tanmateix l’interés del viatge és científic, cercant ampliant les col·leccions botàniques, zoològiques i mineralògiques, així com les incipients etnogràfiques.  Sens dubte aquests objectius es van assolir plenament.

Encara que porta el nom de Malaspina va ser una expedició encapçalada pels marins Alejandro Malaspina i José Bustamante. El mariner italià Malaspina li presenta el seu projecte (polític i científic) al monarca espanyol, Carles III. Amb el suport d'Antonio Valdés, ministre de Marina, el projecte és aprovat el 14 d'octubre de 1788.

El rei mana construir a Cadis dues corbetes, anomenades Atrevida i Descubierta, capitanejades per Malaspina i Bustamante. Es seleccionen dos-cents quatre mariners que acompanyaran a dos metges; dos capellans;  el cartògraf Felipe Bauzá; quatre pilots; els pintors José Guío i José del Pozo; els dibuixants Fernando Brambilia, Juan Ravenet i Tomas de Suria; i tres naturalistes: Tadeo Haenke, Luis Née i Antonio Pineda.  El 30 juliol 1789 salpen de Cadis en una travessia que durarà cinc anys.

Parteixen rumb a Montevideo, Buenos Aires fins a la Patagònia travessant el Cap de Hornos per seguir, vorejant el continent americà, cap al Nord. Buscaven el pas entre el Pacífic i l'Atlàntic pel Nord, arribant a Alaska, on cartografien la zona però no troben el pas. 

Creuen el Pacífic fent escala a Guam, bordegen les Marianes i arriben a les Filipines al març de 1792. A Manila els vaixells es separen per estudiar les costes de les illes. Tornen a ajuntar-se per arribar fins a Nova Zelanda i Austràlia (on també cartografien la zona). Aquí es plantegen continuar fins Àfrica, doblant el cap de Bona Esperança i completar la volta al món, o tornar a Amèrica i tornar a casa. Els vents de guerra a Europa amb l’esclat de la Revolució Francesa i les Guerres de la Convenció els fa considerar més prudent tornar creuant el Pacífic fins a Perú i des d'allà a casa.

Arriben a Cadis al març de 1794. L'expedició va ser tot un èxit (s'ha cartografiat territoris desconeguts, realitzat experiments científics, estudiat flora i fauna autòctones i palpat la situació dels  territoris de la Corona).

Seran rebuts com herois. S'elaborarà un informe de l'expedició, Viatge científic-polític al voltant del món, que és presentarà al nou monarca Carles IV. Però barrejar-se en un complot contra Manuel Godoy, el valido i home fort de la Corona de l’inoperant rei, li va procurar la seva desgràcia. El van acusar de revolucionari i conspirador, condemnant-lo a presó per un període de deu anys. Premi injust per qui tan bé havia servit a la Corona.

L'ordre d'arrest contra Malaspina

Després de sortir de la presó el 1802, a canvi de la promesa de no tornar mai més a Espanya, marxà cap a l’exili en la seva Gènova natal, on morirà el 9 d’abril de 1810. Napoleó va voler guanyar-se'l per la seva causa, però el marí va declinar l'oferta. A Bustamante li va anar millor ja que va ser governador de Montevideo.

Com altres figures de final de l’Antic Règim Malaspina es va trobar atrapat en la contradicció que representava renovar el vell sistema polític mitjançant una reforma racional, però evitant traumes revolucionaris. Aquest va ser al final el principal dels seus arguments contra Godoy. Segons el seu amic Valdés, ministre de Marina va ser un “Bon mariner, però molt mal polític” que no va saber navegar bé entre les intrigues de la política capitalina, i que tot i la seva decidida voluntat de mariner va naufragar en les fosques intrigues d’una Cort, l’espanyola de Carles IV i de Godoy, amb moltes més ombres que les Llums que se li suposaven.

Malgrat Manuel Godoy, l'informe no es va destruir i el 1885 va ser publicat per Pedro de Novo i Colson. S'hi detallen cartes nàutiques, informes de mineria, estudis de més de 500 espècies i 14.000 plantes, dibuixos ètnics i paisatges... un dels projectes més importants de tots els temps que quasi cau en l'oblit.

Llibres recomanats:

Emilio SOLER (1999): La aventura de Malaspina. La gran expedición científics del siglo XVIII por las costas de América, las Filipinas y las islas del Pacífico, Ediciones B, Barcelona

Asterix contra les nuclears

Asterix i les nuclears és un còmic dels anys vuitanta, creat per uns activistes alemanys antinuclears que va assolir certa difusió entre els moviments ecologistes, en uns moments on la implantació o no de l’energia nuclear era un focus de debat important.

La idea, semblant a la utilitzada a Tintin en el Salvador. El  parteix d’utilitzar vinyetes dels àlbums d’Asterix hàbilment combinades alterant els diàlegs per explicar una nova història. Juli Cèsar decideix solucionar el problema energètic de l’imperi instal·lant un Casca-Atomos (una central nuclear) al costat de l’aldea gala d’Asterix i Obelix. Immediatament tota l’aldea gala es rebel·larà contra el projecte. El paral·lelisme és evident: Juli Cèsar representa a l’estat que vol desplegar l’energia atòmica mentre que els gals són els activistes antinuclears.

El còmic o fanzine està ben fet, editat en blanc i  negre però amb prou qualitat, i sempre és interessant llegir-lo en un moment com l’actual en el qual el debat energètic i l’energia nuclea continua vigent, ja que mai no s’ha resolt. 

Lampedusa

Trista Unió Europea que només es preocupa dels diners i no de les persones. El que un dia va semblar un projecte engrescador cada dia deixa més clar que només és un projecte econòmic poc viable. Contra les platges de Lampedusa no només naufraguen i morin els somnis de centenars d'africans, també és un signe evident que naufraga una idea d'Europa.