24 d'abril de 1915. Comença el genocidi armeni

La persecució dels armenis es va intensificar durant la Primera Guerra Mundial. Els qui van ajudar voluntàriament l’exèrcit rus contra els turcs es van veure forçats a emigrar quan el govern turc va ordenar la deportació de tots els armenis a Síria i Palestina, però fins i tot els armenis que combatien amb l’exèrcit otomà també van ser deportats. Tots aquests deportats van ser enquadrats en batallons de treball, on es trobaven subjectes al mateix horror de tots els armenis –la mort prematura. De vegades, el mètode d’execució era lent i dolorós, com la mort per gana o els abusos físics. En altres, el mètode era ràpid i brutal, com ara el metrallament. Els turcs no en van deixar cap de viu.

La primera mesura va ser el desarmament dels soldats armenis enrolats dins l’exèrcit turc. Aquests van ser enviats a fer treballs de conservació de camins o de transport i, en el curs de l’any 1915, van ser eliminats per petits grups. Després, els Joves Turcs, a la recerca de proves d’un complot armeni, van procedir a fer detencions que van colpir en primer lloc els notables de Istambul, arrestats el 24 i 25 d’abril. 254 intel·lectuals armenis van ser arrestats a Istambul i van ser deportats a les províncies d’Ayash i Chankiri, on la majoria van ser posteriorment assassinats. Aleshores els armenis gairebé no tenien dirigents. Els otomans van destruir els seus defensors tant militars com socials.

La destrucció de les poblacions armènies es va fer en dues fases successives: de maig a juliol de 1915 en les set províncies –vilaiats– orientals d’Anatòlia: Erzeroum, Van, Bitlis, Diarbékir, Kharpout, Sivas, Trebisonda, on vivien prop d’un milió d’armenis, que eren més o menys a prop del front bèl·lic; després a la fi de 1915, a les altres províncies de l’Imperi allunyades del front —cosa que treu tota versemblança a l’acusació de col·laboració amb l’enemic. A les províncies orientals, l’operació es va desenvolupar arreu de la mateixa manera. A mesura que s’evacuaven les viles, sovint els homes eren afusellats immediatament, i les dones i els infants es veien forçats a caminar distàncies il·limitades cap al sud, on, si sobrevivien a les violacions, eren internades en camps de concentració. En aquells camps, el més terrible de quals, anomenat Deir ez-Zor, es trobava a Síria, els armenis passaven gana, eren colpejats i assassinats per guàrdies despietats. Tanmateix, de vegades els armenis no eren enviats als camps de concentració. A Trebisonda, per exemple, se’ls va fer embarcar i a alta mar van ser llançats per la borda al Mar Negre.Solament alguns milers de persones van sobreviure a aquesta deportació. A les viles, sense testimonis, tots els armenis van ser assassinats, tret d’algunes dones o infants segrestats. Als vilaiats de Bitlis i de Diarbékir, gairebé tots els armenis van ser assassinats in situ.

A la resta de l’Imperi, el programa va prendre les formes d’una deportació, conduïda per ferrocarril sobre una part del recorregut, i de vegades les famílies restaven unides. Els combois de deportats convergien vers Alep, a Síria, o una Direcció General de la Instal·lació de Tribus i Deportats els repartia segons dos eixos: al sud, vers Síria, el Líban i Palestina –una part en sobreviurà; a l’est, al llarg de l’Èufrates, on van ser improvisats camps de concentració. A poc a poc, els deportats van ser empesos vers Deir-es-Zor. Allà, al juliol de 1916, van ser enviats als deserts de Mesopotàmia on van ser assassinats per petits grups o hi van morir de set. Els darrers grups de deportats al llarg de la via fèrria de Bagdad, a Ras-ul-Aïn, a Intilli també van ser anorreats al juliol de 1916.

Solament va sobreviure un terç dels armenis: els que habitaven a Constantinoble i Esmirna, els del vilaiat de Van, salvats per l’avanç de l’exèrcit rus i prop de 100.000 deportats dels camps del sud.

Aquest genocidi és conegut d’ençà de maig de 1915 pels informes de diplomàtics neutrals i de testimonis pertanyents a nombroses missions, escoles i hospitals presents a l’Imperi otomà. La premsa de l’època, especialment als Estats Units i el Canada, es va fer ressò de la indignació aixecada per aquestes revelacions.

El genocidi armeni encara es continuava executant el 1921, quan els kemalistes van ser acusats d’abusar i matar de fam els presoners armenis. Malgrat la seva heroica resistència, aproximadament 1.500.000 armenis van morir en un període de 28 anys. Aquesta xifra no inclou el mig milió o més que es van veure constrets a deixar les seves llars i marxar a l’estranger.

TERNON, Yves (1995): El estado criminal. Los genocidios en el siglo XX, Editorial Península, Barcelona, pàgines 249-250

Una història de Dragons

De llegendes sobre dracs i cavallers n’hi ha moltes i molt variades per tot el món. Escolteu si de cas aquesta versió: 

Els habitants d’un llogarret de la jungla birmana vivien aterrits per un drac sanguinari. Cada any, el drac exigia el sacrifici d’una noia verge del poble i matava humans i bèsties sense pietat. Cada any, un valerós heroi del poble pujava fins al cau del drac, muntanya amunt, per enfrontar-s’hi i matar-lo; però cap d’aquells valents tornava mai a casa. Després de moltes missions fracassades, els veïns van decidir seguir d’aprop el nou candidat per veure què passava. El cau del drac, a on va tenir lloc la batalla, era un lloc sòrdid, però ple de pedres precioses, i el valerós candidat s’hi va enfrontar amb destresa fins a aconseguir decapitar-lo amb l’espasa. Després d’asseure’s triomfant sobre el cadàver, la mirada del jove es va embadalir en les piles d’or, monedes i pedres precioses, i, admirant com admirava aquell enorme tresor als seus peus, li van començar a créixer escames, una cua, unes banyes i una llengua de foc, fins a convertir-se en aquell demoníac drac que tots els habitants del poble temien. 

http://www.naciodigital.cat/opinio/8395/dracs/poder

La identitat secreta de Superman

... és que no s'hauria de jugar amb Batman

Bojos...

Hi ha gent que realment està boja...

Tornem-hi: el canvi d'hora

Tornem-hi amb el canvi d'hora. Una altra setmana que començarem descol·locats, per sort a canvi de l'hora que ens treuen avui tornem a tenir unes tardes més llargues. 

Josep Moragues, l'heroi maltractat

Avui es compleixen 300 anys de la mort i ultratge del General Moragues. Josep Moragues (Sant Hilari Sacalm, 1669 -Barcelona, 1715) va ser un dels militars més destacats dels catalans en la guerra de Successió. General de batalla i comandant dels Pirineus, va destacar en la lluita contra els borbònics en diversos indrets del territori català. Josep Moragues i Mas va néixer el 1669 a la masia que la seva família tenia a Joanet, avui al terme de Sant Hilari Sacalm. El primer quart de segle de la seva vida el va passar al camp, dedicat a tenir cura de les terres heretades del seu pare, pagès terratinent. El seu matrimoni amb Cecília de Regàs el va emparentar amb l’aristocràcia rural d’una Catalunya que Moragues ben aviat va passar a defensar des dels camps de batalla. 

Primer es va enrolar a la companyia de miquelets de la vegueria de Vic per lluitar, en l’últim trienni de la Guerra dels Nou Anys, contra la invasió borbònica. Després va formar part de la colla de patriotes vigatans que, el 1705, es van alçar en armes contra el virrei borbònic Francisco de Velasco, que perseguia gent de la comarca arran d’un conflicte local que s’havia produït a Manlleu l’any anterior. L’encesa rebel•lió osonenca contra el poder borbònic va ser una de les causes propiciatòries del Tractat de Gènova entre Catalunya i Anglaterra, pel qual els catalans entràvem a la Guerra de Successió en el bàndol aliat, defensor de la dinastia austriacista. Sense experiència ni formació militar, però amb vocació patriòtica i esperit combatiu, aquell mateix any Moragues va dirigir les tropes vigatanes que van derrotar els destacaments borbònics i van permetre l’entrada triomfal a Barcelona de l’arxiduc Carles III. Nomenat coronel de cavalleria per la Casa d’Àustria i després de lluitar amb el seu regiment al front de l’Empordà, Moragues va assolir el grau de general de batalla i va ser destinat a la fortalesa de Castellciutat, a tocar de la Seu d’Urgell. Del 1707 al 1713 va liderar la defensa de la frontera del nord, des d’on va haver d’oposar molta resistència per fer front a uns atacs francesos que sovintejaven intentant penetrar a territori català. Mentrestant, la seva primera esposa havia mort i el general s’havia casat en segones núpcies amb Magdalena de Giralt, senyora de Bressui i noble del Pallars. 

El 28 de setembre del 1713 Moragues va decidir la capitulació de la fortalesa de Castellciutat. Uns mesos abans, la signatura de la Pau d’Utrecht entre Holanda i Anglaterra havia posat fi al conflicte bèl•lic europeu i havia deixat Catalunya òrfena del bàndol aliat. Consumada la traïció dels anglesos, que el 1705 a Gènova, quan Catalunya va entrar en guerra, s’havien compromès a mantenir la pervivència de l’Estat català, el país fou ocupat per les forces espanyoles i franceses. Lliurada la fortalesa de Castellciutat, el general es va refugiar a Sort, on la seva esposa tenia la casa pairal. Malgrat que al pacte de capitulació havia inclòs que no seria represaliat per les forces borbòniques, les tropes de Felip V no van respectar-ho. La notícia que alguns dels seus homes estaven sent humiliats i no se’ls deixava entrar a Barcelona, va generar en Moragues forces renovades per tornar al front de guerra. Inicialment va contactar amb les tropes catalanes que encara resistien al Pallars i a la Cerdanya, així com amb el governador de Cardona, Manuel Desvalls, que li va subministrar armes i municions i el va posar a les ordres del seu germà, Antoni Desvalls, marquès del Poal i comandant en cap de totes les tropes catalanes fora de Barcelona. 

Després d’intentar sense èxit la recuperació de la fortalesa de Castellciutat amb un destacament de fusellers, Moragues va veure com la seva família era segrestada a la presa de Sort per part de les tropes espanyoles. Lluitador incansable, per no perdre tot allò que era seu, fos la família o el país, ell mateix va liderar l’operació de rescat enviant uns quants homes de la seva confiança a Balaguer. Recuperada una certa tranquil•litat per a la seva família al castell de Cardona, Moragues es va abocar amb cos i ànima a la guerra de guerrilles, assaltant, a comarques com el Berguedà, la Garrotxa i Osona, els combois que duien queviures a les tropes felipistes que assetjaven Barcelona. Lluitant per la llibertat del seu país des d’un paper de guerriller insòlit en un militar d’alta graduació, i sense manies a l’hora d’obeir ordres de militars de jerarquia inferior a la seva, Moragues va escriure un brillantíssim epíleg a la seva trajectòria com a combatent. Tant fou així que, després de la capitulació de Barcelona l’11 de setembre del 1714, un dels objectius de les forces borbòniques liderades a la ciutat pel duc de Berwick va ser la captura i l’escarni de Josep Moragues, que s’havia ben guanyat el qualificatiu de “Diable de les Guilleries”. 

Després de refugiar-se un temps a Cardona amb la seva família, de renunciar a marxar a Viena a un exili al qual es van avenir trenta mil catalans, i de deixar-se convèncer pel seu cunyat Jacint i fer marxa enrere quan ja estava decidit a fugir a França per la vall Ferrera, Moragues va ser capturat a Barcelona per les tropes borbòniques el 21 de març del 1715. Amagat a la cova dels Argenters, a la falda de Montjuïc i a tocar del mar, esperava l’embarcació que l’havia de dur amb altres oficials a Mallorca, encara en mans austriacistes. 

El fet que algú es referís a Moragues com “el general” hauria estat, amb la possible col·laboració d’algun traïdor, el detonant d’una captura que les forces espanyoles buscaven amb fruïció. Volien Moragues, combatent incansable i català que no va abaixar el cap ni després de la derrota, per humiliar-lo públicament i atemorir així tots els qui s’atrevissin a oposar-se al nou ordre polític. Acabada la guerra, va ser capturat i condemnat a mort. El 27 de març de 1715, va ser arrossegat viu pels carrers de Barcelona, decapitat i esquarterat. El cap del general Moragues es va exposar en públic en una gàbia al Portal de Mar, fins que les súpliques de la seva vídua, Magdalena de Geralt, van aconseguir que el retiressin, l’any 1727. 

El general Moragues és un símbol de la defensa dels drets i llibertats de Catalunya fins les últimes conseqüències i un símbol del tipus de règim que va ser el regnat de Felip V. Abolides i ultratjades les constitucions de Catalunya el govern absolutista del Borbó es basà en una brutal repressió. Ni amb els morts van mostrar misericordia. Un descendent seu encara és el cap d’estat del Regne d’Espanya.

http://elborncentrecultural.barcelona.cat/ca/node/170

Any Nou