Crononautes ( Mark Millar i Sean Gordon Murphy). Viatjant en el temps en un De Tomaso Pantera

Si has de viatjar en el temps, que sigui amb estil. Això deia Doc a Retorn al futur, i a Crononautes sembla que li hagin fet cas. Doc tenia un DeLorean. Corbin Quinn i Danny Reilly tenen un De Tomaso Pantera GTS vermell. No es queden curts.

Amb guió de Mark Millar i dibuix de Sean Gordon Murphy, el còmic arrenca amb dos científics i amics que han trobat la manera de viatjar en el temps. El primer salt amb persones s’ha de retransmetre en directe, però les coses es torcen de seguida. A partir d’aquí, l’argument va per feina. En quatre números hi caben salts d’una època a l’altra, unes quantes corredisses i una persecució de cotxes en què, per despistar qui et segueix, pots canviar de segle.

En Corbin i en Danny són prou espavilats per inventar els viatges en el temps i prou gamberros per fer-los servir com els doni la gana. En Danny sembla sempre disposat a afegir-se a la següent animalada, mentre que a en Corbin el turmenten alguns problemes familiars que arrossega de fa temps. En una història com aquesta, té gràcia que el científic capaç de tornar al passat sigui precisament el que més hi té pendent. Millar només hi passa de puntetes. Tots dos són força superficials, i aquí això els escau. Són la mena de personatges que, quan poden anar a qualsevol moment de la història, primer pensen en com s’ho passaran i ja es preocuparan després del que hagin fet.

M’ha fet gràcia com el còmic juga a parodiar altres obres del gènere. La picada d’ullet més clara és a Retorn al futur, però el portal em va fer pensar en Stargate, i també hi vaig trobar ecos de La màquina del temps i de les aventures de na Laureline i en Valerian. Els vestits dels protagonistes tenen alguna cosa d’escafandre i donen al primer salt l’aire d’una missió espacial. Això de poder saltar d’època amb un vestit ja ho havíem vist, però aquí té gràcia perquè, un cop resolt el viatge, encara queda la qüestió de com vols arribar-hi. I un Pantera vermell fa molta més patxoca.

El dibuix de Murphy és el que més m’ha agradat. Les vinyetes tenen moviment i les persecucions es llegeixen amb molta facilitat, fins i tot quan tot passa de pressa i els cotxes salten d’una època a una altra. El color de Matt Hollingsworth ajuda a situar-te enmig de l’enrenou. És d’aquells còmics que et fan passar pàgina de seguida i que, alhora, et donen ganes de tornar enrere per mirar-te algun detall.

És una aventura lleugera que pot fer el pes a lectors molt diversos, sobretot si el que busquen és distreure’s una estona. Un cop acabada, tampoc no hi he donat gaires voltes. Mentre la llegia, però, m’ho vaig passar molt bé. Sobretot quan algú agafava el volant.