Hi ha ciclistes que deixen empremta per les victòries que aconsegueixen. D’altres, també per allò que fan sentir als qui els segueixen. Ángel Arroyo va ser un d’aquests corredors capaços de retornar la il·lusió a tota una afició. La seva mort, als 70 anys, ens convida a recordar un escalador valent, intuïtiu i poderós, però sobretot un home que va ajudar el ciclisme espanyol a recuperar la confiança en les seves possibilitats.
Abans dels grans triomfs de Pedro Delgado i Miguel Indurain, Arroyo va obrir camí. El seu segon lloc al Tour de França de 1983 i la victòria a la cronoescalada del Puy de Dôme van representar molt més que dos resultats extraordinaris: van fer que molta gent tornés a mirar el Tour amb entusiasme, amb l’esperança de veure un corredor de casa disputant la cursa als millors del món.
Ángel Arroyo Lanchas va néixer el 2 d’agost de 1956 a El Barraco, a la província d’Àvila. Amb els anys, aquesta localitat es convertiria en un dels grans planters del ciclisme espanyol. Però abans que arribessin José María Jiménez, Paco Mancebo o Carlos Sastre, el referent era ell.
La seva manera de córrer tenia alguna cosa d’aquell ciclisme que es resolia amb les cames i l’instint: carreteres estretes, bicicletes pesants i escaladors que afrontaven la muntanya amb una barreja de força, atreviment i capacitat de patiment.
Va debutar com a professional el 1979 amb el Moliner-Vereco, dirigit per Javier Mínguez. Després va continuar a la mateixa estructura sota els patrocinis de Zor-Vereco, el 1980, i Zor-Helios, el 1981. El pas decisiu va arribar el 1982, quan va fitxar pel Reynolds, l’equip amb el qual assoliria els seus èxits més recordats.
Al Reynolds de José Miguel Echávarri va coincidir amb corredors com José Luis Laguía i un jove Pedro Delgado. Arroyo va ser un dels primers grans referents d’una estructura que, amb diferents patrocinadors, acabaria ocupant un lloc central en la història del ciclisme espanyol.
La seva trajectòria també va incloure un retorn al Zor el 1985, en una temporada condicionada pels problemes de salut. El 1986 va tornar al Reynolds, on va completar la darrera etapa de la seva carrera, fins a la retirada el 1989. Onze temporades al professionalisme, amb moments de glòria, entrebancs i una manera molt personal d’entendre la bicicleta.
La Vuelta de 1982: una victòria que no figura al palmarès
La Vuelta a Espanya de 1982 va marcar profundament la seva carrera. Arroyo va acabar la prova al capdavant de la classificació general, però una sanció posterior per un positiu en un control antidopatge li va fer perdre el triomf. El vencedor oficial va passar a ser Marino Lejarreta.
.webp)
L’episodi li va deixar una ferida que l’acompanyaria durant anys. Però la temporada següent va demostrar, a la cursa més exigent i prestigiosa del món, que tenia nivell per competir amb els millors.
El Tour de 1983: tornar a creure
El gran moment d’Ángel Arroyo va arribar al Tour de França de 1983. Tant ell com el Reynolds debutaven a la cursa. El ciclisme espanyol feia anys que vivia lluny del protagonisme que havia tingut en altres èpoques, i l’afició necessitava nous noms, nous motius per emocionar-se.
Arroyo va acabar segon a la classificació general, només superat per Laurent Fignon. Aquell podi de París va ser un retrobament amb el Tour. Va tornar a posar un corredor espanyol entre els grans protagonistes i va ajudar a recuperar un orgull esportiu que semblava adormit.
La importància d’aquell resultat s’entén millor si pensem en els qui seguien la cursa per televisió. Cada ascensió, cada atac i cada jornada de muntanya tornaven a tenir un interès especial. Arroyo feia possible imaginar que els francesos, els belgues i els italians també podien ser desafiats. Va tornar a engrescar la gent perquè va transformar l’esperança en una realitat visible: un corredor del Reynolds era al podi del Tour.
Aquella actuació va contribuir a preparar el terreny per als èxits posteriors de Perico Delgado i Miguel Indurain. Arroyo va ser una baula essencial entre els anys de menys protagonisme i la generació que convertiria el Tour en una cita plena d’expectatives per a l’afició espanyola.
Si cal triar una imatge per explicar el seu llegat, és la del 16 de juliol de 1983 al Puy de Dôme. En una cronoescalada de 15,6 quilòmetres, Arroyo va guanyar davant del seu company Pedro Delgado. Dos espanyols, dos debutants i dos corredors del Reynolds al capdavant d’una etapa en una de les muntanyes emblemàtiques del Tour. Buscava les ombres dels arbres per respirar millor, tancava els ulls per intentar suportar el dolor de les cames i pujava amb la boca oberta, fins al punt de témer que s’empassaria alguna de les vespes que trobava pel camí. En un petit replà va arribar a deixar anar el manillar per prendre aire. Un rival que circulava a prop seu no entenia com algú podia acabar guanyant després de pujar d’aquella manera. Arroyo ho resumia dient que gairebé ni s’havia adonat de com havia aconseguit aquella victòria. Per a ell havia estat un esforç extrem, viscut pedalada a pedalada. Per a l’afició, en canvi, havia estat una sacsejada d’optimisme.
Morzine i les altres fites
L’èxit de 1983 va tenir continuïtat. El 1984 va tornar al Tour, va guanyar l’etapa amb arribada a Morzine i va acabar sisè a la general. Confirmava així que el podi de l’any anterior responia a la qualitat d’un corredor capaç de sostenir-se entre els millors.
El seu palmarès inclou dues victòries d’etapa al Tour de França i dues a la Vuelta a Espanya, a més de triomfs en proves com la Vuelta a Asturias, la Vuelta a Castilla, la Subida a Arrate i la Clásica de los Puertos.
Són resultats que expliquen el seu nivell esportiu. Però la seva rellevància també es troba en la confiança que va transmetre: amb Arroyo, el ciclisme espanyol va tornar a sentir que podia discutir les grans curses als dominadors del moment.
El pioner d’una gran pedrera
A El Barraco, els nens veien Arroyo per televisió i descobrien que un veí del seu poble podia arribar al podi de París. Aquella proximitat donava una força especial al seu exemple.
Als anys vuitanta hi va sorgir una escola de ciclisme que inicialment portava el seu nom. Impulsada per Víctor Sastre, aquella iniciativa acabaria formant diverses generacions de corredors.
José María Jiménez, el Chava, Paco Mancebo, Pablo Lastras, David Navas i Carlos Sastre van formar part d’aquella extraordinària successió de ciclistes vinculats a la pedrera. Sastre culminaria aquesta tradició amb la victòria al Tour de França de 2008.
Després de la bicicleta, tornar a començar
La vida després del ciclisme va ser exigent. Arroyo es va retirar amb 32 anys i, segons explicava, ho va fer sense estalvis ni la cobertura de la Seguretat Social que li hauria permès afrontar aquella etapa amb tranquil·litat. Va haver de començar de nou.
Va posar en marxa tres rentadors de cotxes, a Àvila, Collado Villalba i Segòvia. Treballava des de primera hora del matí i, quan s’acostava als 67 anys, encara deia que no es podia jubilar: vivia al dia i necessitava continuar treballant per pagar les despeses quotidianes, incloses la calefacció a l’hivern i l’aire condicionat a l’estiu. Quan li parlaven d’estalvis, responia que coneixia molt millor els préstecs.
Mai no va considerar aquella feina una humiliació. Li agradava, en gaudia i reivindicava que tenia la vida de qualsevol treballador. Donava canvi, atenia els clients i revisava els rentadors. I encara trobava temps per sortir amb bicicleta dues o tres vegades per setmana.
Conservava l’orgull pel que havia aconseguit, però sabia que les cames que l’havien dut fins al podi de París no pagarien les factures quaranta anys després.
Un llegat que va més enllà de les victòries
Ángel Arroyo no figura com a guanyador oficial de cap gran volta. Tanmateix, el seu lloc en la història del ciclisme és indiscutible. Va ser un dels homes que van retornar protagonisme internacional al ciclisme espanyol i, sobretot, va aconseguir que molta gent tornés a viure el Tour amb il·lusió.
El seu llegat és al podi de 1983, al Puy de Dôme, a Morzine i als equips que van marcar la seva trajectòria. També és el record dels aficionats que van tornar a esperar les tardes de juliol per veure què passava a la carretera.
Abans dels grans triomfs de Perico i d’Indurain, Ángel Arroyo ens va donar motius per tornar a creure. Per això, recordar-lo és recordar també el moment en què el Tour va tornar a despertar entusiasme, confiança i ganes de somiar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada