Mi bicicleta y otros animales, de Pello Ruiz Cabestany

Acabo de llegir Mi bicicleta y otros animales, de Pello Ruiz Cabestany, i m’ho he passat molt bé. Potser hi ajuda que jo era petit quan van passar els fets que explica. D’aquells anys en conservo imatges una mica disperses: l’equip Orbea, les primeres Vueltas que seguia per televisió, alguna entrevista. Cabestany em queia simpàtic. Era aquell ciclista basc de pares catalans que semblava tenir sempre alguna història al darrere.

El primer encert del llibre és el títol. És difícil no pensar en La meva família i altres animals, de Gerald Durrell, aquell llibre de records d’infantesa i d’amor per la natura. Aquí el centre de gravetat és una bicicleta, però també hi ha joventut, personatges singulars i ganes d’explicar el món que envolta el protagonista.

Cabestany no es proposa repassar tota la seva carrera. Comença molt abans dels grans resultats i ens acompanya fins a la victòria a la Volta al País Basc de 1985. Pel camí descobrim un noi de Donostia que s’obre pas en el ciclisme gairebé de cop. També hi trobem la incomprensió inicial dels pares, els primers amors i les persones que li van fer costat quan encara no era ningú en el pilot.

Aquella Donostia tampoc no és un simple decorat. ETA, els aldarulls al carrer i la repressió policial formen part dels anys en què Pello comença a pedalar. El llibre retrata aquella Euskadi dels «anys de plom» sense perdre mai de vista la vida quotidiana. Llegint-lo, tornes a pensar en com de poc encaixa l’expressió «transició modèlica» amb alguns dels records de qui la va viure.

L’ascensió esportiva és ràpida, però gens senzilla. Cabestany explica la victòria a les Sis Hores d’Euskadi quan encara era aficionat, el fals positiu que va estar a punt de barrar-li el pas i les relacions dins d’un ciclisme que canviava de pressa. Hi apareixen companys, directors, mànagers i patrocinadors; també persones com Peli Egaña i Patxi Alkorta, decisives en els seus primers passos. I, al costat dels agraïments, hi ha pactes, traïcions i maniobres que sovint s’intueixen en el ciclisme, però que poques vegades s’expliquen.

Una de les coses que més m’ha agradat és que no tot passa damunt de la bicicleta. M’ha fet riure especialment la visita a la família catalana, que Pello compara amb uns personatges de La Cubana. Jo, de seguida, he pensat en Les Teresines. Aquests episodis donen al llibre una veu pròpia i fan que continuïs llegint fins i tot quan ja saps com acaba una cursa.

També és interessant quan parla dels directors del Teka i el mític Zor. “Al Teka y al Zor no les di opción por puros prejuicios, porque me daban miedo sus directores. Perurena solo gritaba alguna vez, cuando se habían hecho mal las cosas y a mi anterior director, Patxi Miner, no le había oído gritar jamás. Por eso me daban miedo González Linares y Javier Mínguez, porque se ponían a la altura de sus corredores y les gritaban soltando palabrotas al tiempo que golpeaban las puertas de sus coches con el brazo que les colgaba por la ventanilla. Yo veía eso y me acojonaba, ni me planteaba fichar con ellos porque me daban miedo. Lo que no pensé nunca es que quizás hubiera necesitado algo de mano dura en muchos momentos”. Tots tenim la impressió, amb el temps, que aquells que potser més ens apreten en un moment no ens agraden en el momento, però després ho agraïm.

Fa uns anys Cabestany va publicar Historias de un ciclista, un llibre exquisidament editat que recordo també per les magnífiques il·lustracions de Pedro Osés sobre Cañardo. Aquell volum saltava d’una història a una altra, com un recull de cròniques. Mi bicicleta y otros animales té un fil narratiu més clar i és més personal: hi coneixem el ciclista, però també el noi que encara intenta entendre on s’ha ficat. 

El llibre s’atura just quan Pello guanya la Volta al País Basc, l’abril de 1985, davant d’alguns dels grans noms del moment. És un final rodó per a aquesta història i, alhora, et deixa amb ganes de continuar. A partir d’aquí encara vindrien la Vuelta d’aquell mateix any, l’etapa de Luz Ardiden amb Pedro Delgado, la victòria d’etapa al Tour de 1986 i el pas per equips com el KAS, l’ONCE, el Gatorade (on coincidiria amb Gianni Bugno i Laurent Fignon, al que li va prorrogar aquest gran llibre Eramos jóvenes e inconscientes) i l’Euskadi. També queda la curiositat per saber més de la seva relació amb Delgado, de qui el llibre deixa entreveure una imatge complexa: “Era campechano como el rey emérito, con tanta gracia y simpatia por delante, como marrullería por detras”..

Tant de bo hi hagi una segona part.Jo la llegiria. Però aquesta primera ja m’ha donat una cosa que valoro molt en unes memòries esportives: m’ha fet tornar a les curses que recordava de petit i, al mateix temps, m’ha descobert tot el que passava al seu voltant.