Madonna Inmaculada

Fa un any després de parlar de l'origen de la Inmaculada Concepció, recuperava una pintura d'Antonio de Felipe on apareixia Marilyn Monroe. Aquest any li toca al mateix autor però reinterpretant a la cantant Madonna. 

Un paradís per a Nelson Mandela

Si hi ha paradís segur que Nelson Mandela ja ha arribat.

Mare de Déu Senyor, Magnum!!

Qui no ha volgut viure com Thomas Sullivan Magnum? Conduir el Ferrari vermell, riure’s de Higgins, banyar-se a les platges de Hawaii... Sempre he pensat que els guionistes la van encertar de ple, perquè tots els nois quan veiem Magnum pensaven en ser com ell, mentre que les noies pensaven en conèixer algú com Magnum.

Magnum, P.I., era una sèrie de televisió nord-americana que tractava de les aventures de Thomas Sullivan Magnum (Tom Selleck), un investigador privat que vivia a Hawaii. La sèrie era una barreja de comèdia, acció i drama. Va ser transmesa per la cadena nord-americana CBS de 1980 a 1988. A més, va ser retransmesa en molts altres països, i és considerada una de les millors sèries dels anys 80. Es van emetre de Magnum P.I. 162 capítols en 8 temporades. A Catalunya va ser una de les primeres sèries emeses per TV3, i es va convertir en una de les millors apostes de la recent creada cadena televisiva. La CBS va encarregar la creació de Magnum P.I. als productors Glen A. Larson  i Donald P. Bellisario (els creadors de Battlestar Galactica), per substituir l’exitosa Hawaii 5-0, i que a l’igual que aquesta mostres la bellesa de les illes del Pacífic.

El més destacat sobre el personatge, eren les seves camises florejades, les seves bermudes, la seva gorra dels Tigres de Detroit, i el seu bigoti tipus mostatxo, el qual va formar part de la personalitat de Selleck durant una bona pila d'anys. Magnum, P.I. començava amb una espectacular sintonia inicial composada per Mike Post (autor també de la banda inicial del Gran Heroi Americà, L’equip A o Hill Street Blues).

Thomas Magnum era un antic marine que un cop abandonada la Mariana  treballava com a detectiu privat a Hawaii. Magnum vivia en la casa de convidats de l’escriptor d’èxit Robin Masters i  gaudia de totes les comoditats de la mansió. Sense que quedi gaire clar, Masters algun cop va ser ajudat per en Magnum i aquest en en agraïment li va donar àmplies llibertats respecte de la casa a Hawaii i el Ferrari (un espectacular Ferrari 308 GTS vermell)  que hi tenia. A la mansió hi vivia a més un majordom d'origen anglès, de nom Jonathan Quayle Higgins III, encarregat de la cura i manteniment de la mansió. Posseïa dos dobermans, Zeus i Apol·lo, amb els quals amenaçava en Magnum i les seves amistats. Higgins tenia poder absolut sobre els béns de Robin Masters i en diversos capítols de la sèrie Magnum va creure amb molt bon fonament que Robin Masters era el pseudònim literari de Higgins i que en realitat eren la mateixa persona. La sospita mai es va arribar a comprovar però va ser un element molt encertat en la història.

Magnum es dedicava a casos d'estar per casa, alguna vegada era requerit pel cap del departament d'investigacions criminals "comissari Tanaka", per resoldre casos d'assassinat. Els elements més característics dels capítols eren el Ferrari vermell, les camises hawaianes, l’aixecada de celles i el somriure captivador de Magnum, a més de les estomacades que va reben dia sí dia també.

 Magnum solia ser ajudat pels seus dos grans amics i ex-companys de la guerra del Vietnam: "Ricky" i "TC", Rick treballava en un club de Hawaii anomenat King Kamehameha i tenia contactes a les màfies locals, i TC que tenia un helicòpter Hughes 500, el qual usava com a aerotaxi i una mítica furgoneta Volkswagen Caravelle T3 pintada amb els mateixos colors que l'helicòpter. Magnum era aficionat a tots els esports americans, sobretot el beisbol, i també acostumava a sortir per la costa en caiac.

La sèrie va llençar a la fama en Tom Selleck. En el capítol de les curiositats cal assenyalar que quan Steven Spielberg i George Lucas van crear Indiana Jones van pensar en Selleck perquè donés vida a la gran pantalla el personatge. De fet fins i tot van arribar a proposar-ho a l'actor que en principi estava d’acord, però no obstant això el gran èxit inicial de la sèrie i el contracte signat amb la CBS van impedir en Tom Selleck ser Indiana Jones. Finalment l’escollit va ser Harrison Ford, i vist els resultats va ser una decisió encertada, tot i que jo crec que Tom Selleck també ho hauria fet d’allò més bé. 

Nelson Mandela, l'últim gran home del segle XX

Amb la mort de Nelson Mandela (1918-2013) el món perd l'últim gran home del segle XX, una figura d'una altura i transcendència política, moral, mítica, pública i mediàtica només comparable a líders universals com Martin Luther King i Mahatma Gandhi. De ser el presoner més antic del terrible govern de l'apartheid a primer president negre de la Sud-àfrica democràtica. De premi Nobel de la pau a gran icona en la lluita contra la pobresa i per la defensa dels drets humans. Nelson Mandela, Madiba per damunt de tot al seu país, va acabar esdevenint la consciència moral, el pare protector d'una Sud-àfrica interracial, igualitària, unida i democràtica. Una Sud-àfrica ara una mica òrfena.

Rolihlahla Mandela va néixer el 1918 a Qunu, un poble de la llavors província del Transkei. Fill d'un conseller del cap tribal, va ser el primer de la seva família a anar a l'escola (on se'l va batejar com a Nelson) i després a la Universitat de Fort Hare, on el seu nom, Rolihlahla -que vol dir crear problemes -, va semblar una predicció: el van suspendre per haver-se unit a un boicot estudiantil.

A Fort Hare va conèixer el seu mentor, Walter Sisulu, determinant en la seva vida, tant professional (van ser els primers negres a obrir despatx com advocats) com política: tots dos, amb Oliver Tambo, van acabar determinant la direcció que prendria l'històric Congrés Nacional Africà (CNA), per convertir-lo en un partit de masses que amb l'enduriment de les lleis racistes dels anys 50 (l'apartheid o política de segregació racial) respondria amb boicots, vagues i desobediència civil.

Oliver Tambo i Nelson Mandela, imatge sense datar

L'enduriment del règim es va fer palès amb la massacre de Sharpeville el 1960, quan la policia va obrir foc contra una manifestació pacífica i va matar 69 persones. El mateix any el CNA va ser prohibit. Va ser llavors que l'habilitat de Mandela per amagar-se de la policia va fer-li guanyar el sobrenom de Pimpinela Negra. El 1962 Mandela va advocar per la lluita armada i va crear el braç armat del CNA: Umkhnto We Sizwe ( La llança de la nació ).

El 1964, acusat de sabotatge i d'atemptar contra el govern, Nelson Mandela va ser jutjat i condemnat a cadena perpètua. Començaria un lent viacrucis que el convertiria en el reclús més famós del món durant els vint-i-set anys que va restar a presó. Primer a Robben Island (una illa davant de Ciutat del Cap, ara un museu) i després a Poolsmor. Duia el número -que després passaria a la posteritat- 466/64.

A la presó va començar a aprendre afrikaans, la llengua dels seus guardians i del règim opressor. "Si parles a un home amb una llengua que entén, li parles al cap. Si parles a un home en la seva llengua, li parles al cor", diria després.

Mentre els líders del CNA eren a presó, van ser els joves dels guetos els que van prendre el relleu en la lluita contra el sistema racista. La revolta de Soweto, el 1976, que va deixar milers de ferits i centenars de morts, va servir perquè el món es posicionés més fermament, amb boicots econòmics i esportius, en contra de l'apartheid. El 1980 Oliver Tambo, exiliat al Regne Unit, va iniciar la campanya internacional Free Mandela , per l'alliberament del presoner més conegut -i alhora desconegut, ja que estava prohibit publicar la seva fotografia- del món. La Sud-àfrica blanca s'anava quedant més aïllada diplomàticament, alhora que les sancions econòmiques es començaven a notar: la substitució a la presidència de l'autocràtic Pieter Willem Botha per un de més moderat, Frederik Willem de Klerk, el 1989, va marcar l'inici de la fi del sistema racista. En preparació per al seu alliberament, Mandela va ser traslladat a la presó de Victor Verster, des d'on el líder polític, en converses amb el CNA, va iniciar les negociacions per a una transició cap a una Sud-àfrica democràtica. Mandela caminaria lliure el 1990 de la mà de la seva segona dona, Winnie Mandela, de qui es divorciaria dos anys després. 

El 1993 Mandela i De Klerk rebien el premi Nobel de la pau conjuntament i, cinc mesos després, Sud-àfrica, en les primeres eleccions en què ciutadans de totes les races van votar, nomenava Nelson Mandela president. Un president que, conscient de la seva tasca unificadora, va deixar el dia a dia dels immensos projectes a fer pel govern (construcció de cases als guetos i per als més pobres, electrificació de zones rurals, edificació d'escoles, reflotació de l'economia...) a Thabo Mbeki, per així centrar-se en la reconciliació i unitat nacional, així com per projectar la imatge de Sud-àfrica a escala internacional. 

Estadi Ikageng, Transvaal, 31 de gener de 1994

Durant el seu mandat va intentar mantenir l’equilibri racial i es va desplegar un programa socialdemòcrata, obrint tanmateix una revisió del passat en busca de responsabilitats sobre els episodis més greus succeïts durant el govern de la minoria blanca, tot i que la voluntat de l’exigència de responsabilitats va ser més moral que punitiva. Respectat tant en el seu país com en l’exterior com un símbol de pau, el 1998 va contribuir a pacificar les tensions obertes a la República del Congo en un conflicte que va arribar a enfrontar a Uganda amb Angola i Zimbabwe.  Es va retirar de la política activa el 1999. 

En fer 80 anys es va casar amb Graça Machel, vídua de l'expresident de Moçambic Samora Machel. El 2001 se li va diagnosticar càncer de pròstata i el 2004 es va retirar de la vida pública. El 2005 va trencar una llança pels afectats per la sida en el seu país (un dels més afectats per aquesta enfermetat) en reconèixer la mort per la malaltia d'un dels seus fills. Des de llavors els seus compatriotes es van avenir a veure'l en públic cada cop menys. La seva última compareixença pública va ser, precisament, a la final del Mundial celebrat a Sud-àfrica el 2010, ja molt envellit.

La societat sud-africana va seguir amb un ai al cor els últims i múltiples ingressos de Mandela, el seu Madiba (nom del seu clan pel qual era popularment conegut) tement el moment en què quedaria òrfena. El món ha perdut un dels grans herois del segle XX, una persona que va ser un exemple a seguir en la lluita per aconseguir la justícia social, al marge de l’origen. I va encapçalar una transició nacional cap a un millor futur a Sud-àfrica, basant el perdó en el record, no en l'oblit. Descansi en Pau.

Déjà vu: Venus

Ryan Mcguinley

L'elefant que era amic del Rei

Hi havia una vegada un Rei al que li agradava matar elefants. També era molt amic d'un soldat, però quan el soldat (que volia ajudar al Rei) es va convertir en elefant, el Rei va decidir que no li convenia que la gent sàpigues que era amic de l'elefant i el va deixar de banda. Es va començar a dir que l'elefant havia estat dolent, i l'elefant es va retirar al seu palau. Diumenge, després de viure noranta-tres anys, va morir l'elefant...

L'exgeneral Alfonso Armada va morir diumenge als 93 anys d'edat a Madrid. Alfonso Armada fou durant disset anys el responsable de la secretaria de Juan Carlos quan aquest era príncep, primer, i rei, després. I també fou un dels seus amics i consellers durant tot aquest temps. Quan hi va haver el cop d'estat de Tejero Armada era el segon cap de l'estat major de l'exèrcit espanyol. Multitud de proves l'incriminen com un dels artífexs del cop d'estat del 23 de febrer del 1981. Armada fou condemnat el 1983 a trenta anys de presó; en va complir cinc i el 1988 el govern de Felipe González el va indultar per raons de salut i per haver acatat la constitució espanyola.

La tarda del 23 de febrer de 1981, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina va irrompre al capdavant de 200 guàrdies civils en l'hemicicle del Congrés, on es procedia a la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo, al crit de: ¡Al suelo todo el mundo!

L'operació colpista havia començat el juliol de 1980, amb una reunió en la van estar presents el tinent coronel Tejero, el civil Juan García Carrés i el tinent coronel Pedro Mas Oliver, ajudant del tinent general Jaime Milans del Bosch,  capità general de València. El tema de discussió era la fràgil situació política del país i l'elevat nombre de morts i segrestos per terrorisme. El cop va comptar amb tres punts clau en el seu plantejament: la presa del Congrés, la intervenció de la Divisió Cuirassada Brunete (DAC) i la incorporació al cop dels capitans generals després del bàndol que es faria públic a València. Diversos indicis apunten que el pla establia el nomenament del general Armada  com a president del nou Govern, una espècie d'operació "De Gaulle", que buscava la formació d'un govern de concentració nacional (sense les forces nacionalistes basques ni catalanes) amb la resta de partits de l’espectre polític.

Es va actuar amb celeritat per neutralitzar el pla dels colpistes, ja que Milans del Bosch havia imposat l'estat d'excepció a València i Tejero s'havia fet fort al Congrés, però durant la mitjanit del 23 de febrer el general Alfonso Armada es va presentar al Congres dels Diputats amb un doble objectiu: convèncer al tinent coronel Tejero que deposes la seva actitud i assumir ell mateix el paper de cap del govern, va dir “a les ordres del Rei”, una acció anticonstitucional però que intentava reconduir el cop d’estat cap a una variant més tova. Malgrat tot Armada no era la “autoridad competente” (l'elefant blanc) que esperava Tejero i el guàrdia civil el va despatxar violentament. Va actuar Armada, oportunista, per iniciativa pròpia) o darrera d’Armada hi havia el coneixement d’òrgans de l’Estat? (MUNIESA, 2005, pàgina 133).

El capità general de Madrid, Guillermo Quintana Lacaci va impedir que la Cuirassada es posés en marxa, mentre que el  tinent general José Gabeiras Montero, cap de l'estat Major de l'Exèrcit,  va desmuntar els intents de Milans de convèncer als capitans generals que el Rei estava darrere del cop. Però res hagués donat resultat sense la intervenció directa del rei Joan Carles, qui va aparèixer a la televisió vestit de capità general, desautoritzant als conspiradors. Passades les sis del demà, el capità general Miláns del Bosch va deixar el seu lloc de comandament després d'haver ordenat la volta dels homes i els carros de combat desplegats a València a les seves respectives unitats. La Divisió Cuirassada no es va mobilitzar i les Capitanies Generals estaven sota control. En el Congrés, a les nou del demà del 24 de febrer, el tinent coronel Tejero va signar la seva rendició en l'anomenat Pacte del Capó, en la que s'establia que no es demanessin responsabilitats de tinent cap a a sota, petició que va ser acceptada per la cadena de comandament militar.

El 19 de febrer de 1982, 32 militars i el civil Juan García Carrés, dirigent dels sindicats verticals del règim franquista (que va morir en 1986), es van asseure en el banc dels acusats, obrint-se la vista pública d'un consell de guerra que va concloure el 24 de maig. La trama civil no es va investigar mai. La sentència es va fer pública el 3 de juny. El general de divisió Alfonso Armada, sentenciat pel Consell Suprem de Justícia Militar a 6 anys, va veure augmentada la seva pena en 24 anys i la pèrdua d'ocupació. 

Alfonso Armada sempre es va declarar innocent de la participació el cop d'estat, però els seus arguments no han semblat mai gaire convincents. El que queda menys clar és el paper que el Rei, que tan confiava en Alfonso Armada, va jugar en la trama. N'era conscient i es va desdir en l'últim moment?. Sembla estrany que Armada actués sense el coneixement del seu pupil. Va ser "borbonejat" pel Rei?. I mai no ha quedat clar què va passar en una entrevista que a principis de desembre de 1981 van mantenir Alfonso Armada, al comandament de la Divisió Pirenaica, amb Enrique Múgica i Joan Raventós, membres del PSOE. Que es va tractar en aquella estranya reunió mai no s'ha explicat perquè els seus participants no van informar, però no es descarta que es tractes la suspensió constitucional i la formació d'un Govern d'Unitat Nacional Transitori (MUNIESA, 2005, pàgines 127-128). Lamentablement la mort d'Armada i el seu silenci previ deixen massa preguntes per resoldre sobre el procés de la Transició. 

Fonts consultades

Bernat MUNIESA (2005): Dictadura y Transición. La España Lampedusiana. II. La monarquia parlamentaria. Publicacions i Edicions UB, Barcelona

Frozen

Amb una història llunyanament inspirada en “La reina de les Neus” de Hans Christian Andersen, Disney ha estrenat Frozen, el  Regne del Gel. En l’entramat en que s’ha convertit Disney-Pixar, cada cop sembla més difícil establir quin estudi s’imposa a l’altre en moltes de les pel·lícules. I tot i que Disney ha edulcorat en excés massa històries i actualment no sempre és sinònim de bons productes, només cal veure uns instants l’insuportable Disney Channel per adonar-se’n que moltes vegades Disney només és una marca que ven, aquest no és el cas.

Frozen és una bona pel·lícula, amb una bona història (que recorda poc a l’original en que ens han dit que es basa, i és normal, La reina de les Neus és una història molt fosca). Frozen explica un conte sobre dues germanes, l’Elsa i l’Anna i el poder de la primera sobre el fred i el gel que portarà un hivern etern al regne d’Arendelle.  

Frozen potser té una mica de Pixar, però és bàsicament una pel·lícula de princeses Disney (i aquí sí que hi ha diferències amb les princeses Pixar, com Brave), amb els seus moments musicals, les seves princeses i Reines, els seus súbdits complaents, els seus prínceps blaus (i no tan blaus...). i els companys simpàtics, amb un ren fidelíssim, uns curiosos trolls i principalment Olaf, un ninot de neu molt divertit que s’estima l’estiu i és potser el personatge més Pixar. Pel que fa a la qualitat tècnica de la pel·lícula és molt bona.  De les darreres pel·lícules de Disney recorda més a Enredados que a Rompe Ralph. I igual que la primera servirà per vendre un munt de marxandatge i segur que és un dels grans èxits del Nadal.