40 anys sense Picasso

Revolució dels clavells

El 25 d'abril de 1974 una part de l'exèrcit portuguès va protagonitzar la Revolució dels clavells que va posar fi a la dictadura salazarista. L’emissió a la ràdio de Grandola Vila Morena va ser la senyal que va indicar l’inici de la revolta. Avui després de trenta-nou anys Portugal (i més països, sobretot els mediterranis) estem sotmesos a un nous tipus de dictadura, aquest cop econòmica al diktat dels interessos del capital emmascarats darrera de la troika.

La revolució dels clavells és un cas curiós en la història recent: és una revolució encapçalada per l’exèrcit, amb l’objectiu d’aconseguir un règim democràtic i per això contrasta amb actituds d’altres exèrcits com l’espanyol que al 1981 encara eren majoritàriament colpistes. Portugal i Espanya van ser durant gran part del segle XX dominats per dictadures, l’Estado Novo a Portugal i el règim franquista a Espanya, però a Portugal la democràcia va arribar després de la ruptura amb la dictadura, mentre que a Espanya va ser una concessió de la pròpia dictadura a través del seu hereu directe, el rei Joan Carles I. i així ens va, amb la Segona Restauració Borbònica edificada a partir dels fonaments del règim de Franco. 

Genocidi armeni

Antecedents

A finals de 1880 hi havia aproximadament 2.500.000 armenis que vivien sota l’Imperi otomà. Després de la Primera Guerra Mundial, el nombre d’armenis a Turquia tot just passava de 100.000. La diferència es trobava en el gran nombre d’armenis que van ser massacrats o forçats a emigrar a altres països en el període de 1894 a 1921.

La tensió va començar quan els armenis de les províncies orientals de l’Imperi, animats per Rússia, van reclamar l’autogovern. Els nacionalistes armenis es van dividir en diversos grups polítics, i finalment en dos partits revolucionaris. El primer partit, creat el 1887, es va anomenar Henchak ("La Campana"). El segon, anomenat Dashnaktzutiun ("Unió") es va establir el 1890.

Durant aquest temps, el soldà otomà Abdulhamid II promovia sentiments nacionalistes entre els turcs i la xenofòbia envers els armenis entre els veïns kurds. La persecució que en va resultar, juntament amb un increment dels impostos, va donar als armenis dues raons sòlides per a la revolta. El 1894, a Sasum es van aixecar i van rebutjar pagar els impostos demanats. La revolta va fracassar i com a represàlia les tropes kurdes van cremar viles armènies i hi van assassinar milers de persones. Dos anys després, els armenis van tornar a revoltar-se contra l’autocràcia turca. Esperant que les potències europees paressin atenció en la seva causa, van prendre el Banc Otomà a Istambul. Però grups de turcs musulmans, organitzats per tropes del govern, van ofegar en sang l’esforç i van matar més de 50.000 armenis.

La Primera Guerra Mundial i el genocidi armeni

La persecució dels armenis es va intensificar durant la Primera Guerra Mundial. Els qui van ajudar voluntàriament l’exèrcit rus contra els turcs es van veure forçats a emigrar quan el govern turc va ordenar la deportació de tots els armenis a Síria i Palestina, però fins i tot els armenis que combatien amb l’exèrcit otomà també van ser deportats. Tots aquests deportats van ser enquadrats en batallons de treball, on es trobaven subjectes al mateix horror de tots els armenis –la mort prematura. De vegades, el mètode d’execució era lent i dolorós, com la mort per gana o els abusos físics. En altres, el mètode era ràpid i brutal, com ara el metrallament. Els turcs no en van deixar cap de viu.

La primera mesura va ser el desarmament dels soldats armenis enrolats dins l’exèrcit turc. Aquests van ser enviats a fer treballs de conservació de camins o de transport i, en el curs de l’any 1915, van ser eliminats per petits grups. Després, els Joves Turcs, a la recerca de proves d’un complot armeni, van procedir a fer detencions que van colpir en primer lloc els notables de Istambul, arrestats el 24 i 25 d’abril. 254 intel·lectuals armenis van ser arrestats a Istambul i van ser deportats a les províncies d’Ayash i Chankiri, on la majoria van ser posteriorment assassinats. Aleshores els armenis gairebé no tenien dirigents. Els otomans van destruir els seus defensors tant militars com socials.

La destrucció de les poblacions armènies es va fer en dues fases successives: de maig a juliol de 1915 en les set províncies –vilaiats– orientals d’Anatòlia: Erzeroum, Van, Bitlis, Diarbékir, Kharpout, Sivas, Trebisonda, on vivien prop d’un milió d’armenis, que eren més o menys a prop del front bèl·lic; després a la fi de 1915, a les altres províncies de l’Imperi allunyades del front —cosa que treu tota versemblança a l’acusació de col·laboració amb l’enemic. A les províncies orientals, l’operació es va desenvolupar arreu de la mateixa manera. A mesura que s’evacuaven les viles, sovint els homes eren afusellats immediatament, i les dones i els infants es veien forçats a caminar distàncies il·limitades cap al sud, on, si sobrevivien a les violacions, eren internades en camps de concentració. En aquells camps, el més terrible de quals, anomenat Deir ez-Zor, es trobava a Síria, els armenis passaven gana, eren colpejats i assassinats per guàrdies despietats. Tanmateix, de vegades els armenis no eren enviats als camps de concentració. A Trebisonda, per exemple, se’ls va fer embarcar i a alta mar van ser llançats per la borda al Mar Negre.Solament alguns milers de persones van sobreviure a aquesta deportació. A les viles, sense testimonis, tots els armenis van ser assassinats, tret d’algunes dones o infants segrestats. Als vilaiats de Bitlis i de Diarbékir, gairebé tots els armenis van ser assassinats in situ.

A la resta de l’Imperi, el programa va prendre les formes d’una deportació, conduïda per ferrocarril sobre una part del recorregut, i de vegades les famílies restaven unides. Els combois de deportats convergien vers Alep, a Síria, o una Direcció General de la Instal·lació de Tribus i Deportats els repartia segons dos eixos: al sud, vers Síria, el Líban i Palestina –una part en sobreviurà; a l’est, al llarg de l’Èufrates, on van ser improvisats camps de concentració. A poc a poc, els deportats van ser empesos vers Deir-es-Zor. Allà, al juliol de 1916, van ser enviats als deserts de Mesopotàmia on van ser assassinats per petits grups o hi van morir de set. Els darrers grups de deportats al llarg de la via fèrria de Bagdad, a Ras-ul-Aïn, a Intilli també van ser anorreats al juliol de 1916.

Solament va sobreviure un terç dels armenis: els que habitaven a Constantinoble i Esmirna, els del vilaiat de Van, salvats per l’avanç de l’exèrcit rus i prop de 100.000 deportats dels camps del sud.

Aquest genocidi és conegut d’ençà de maig de 1915 pels informes de diplomàtics neutrals i de testimonis pertanyents a nombroses missions, escoles i hospitals presents a l’Imperi otomà. La premsa de l’època, especialment als Estats Units i el Canada, es va fer ressò de la indignació aixecada per aquestes revelacions.

El genocidi armeni encara es continuava executant el 1921, quan els kemalistes van ser acusats d’abusar i matar de fam els presoners armenis. Malgrat la seva heroica resistència, aproximadament 1.500.000 armenis van morir en un període de 28 anys. Aquesta xifra no inclou el mig milió o més que es van veure constrets a deixar les seves llars i marxar a l’estranger.

El temple del sol

En el número de març de 2012 Arquitectura Viva presentava una casa projectada per l’artista suís Not Vital situada a Agadez, al nord de Níger, destinada a veure el sol. Emplaçada en un oasis, l’edifici s’ha concebut com una escultura que es pot passejar o escalar per les escalinates, i amb la única funció de permetre veure la posta de sol en una zona desèrtica on els capvespres són molt intensos. Not Vital ha disposat quatre nivells perquè els observadors puguin canviar el seu punt de vista seguint el moviment solar. Tot el conjunt s’ajusta a un patró estricte: quatre cubs apilats de 3 x 3 metres; una porta per cub situada cadascuna en un costat diferent; un tram d’escales que porta cadascuna a un dels tres cubs, i finalment quatre finestres.

  

Aquest nou temple del sol, construït amb la tova pròpia de l’arquitectura local, recorda altres edificis com els ziggurats mesopotàmics, els temples maies o les mesquites de Tombuctú.  

Spirou

El 21 d’abril de 1838 veia la llum la revista Spirou, editada per Dupuis, que amb el temps es convertiria en una de les més importants creacions del còmic europeu i que hostatjaria l’escola de Marzinelle.

Al tanto que va de Cantó

Normalment no m’agrada parlar de temes polítics però les darreres declaracions del diputat de UPyD Toni Cantó,  equiparant immersió lingüística i pederàstia són imperdonables i repugnants, en la línia d’altra banda de les repetides pixades fora de test que el caracteritzen. Només cal recordar la criminalització de les víctimes de violència de gènere o les seves opinions sobre la manca de drets dels animals. Resta molta credibilitat democràtica a la formació que representa Toni Cantó que encara li mantingui l’escó a un individu que vomita tanta misèria quan parla.

Perquè gairebé totes les opcions polítiques són respectables: conservadores, progressistes, nacionalistes espanyoles, nacionalistes catalanes, independentistes, federalistes, unionistes, dins del sistema o fora del sistema... però per defensar-les hi ha uns límits, i últimament s’estan traspassant amb massa alegria per part de representants de partits polítics que haurien de mesurar més les seves apreciacions. Que el Partido Popular equipari a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca amb l’entorn d’ETA és insultant per les víctimes del terrorisme i per les persones que estan intentant canviar unes lleis hipotecàries fetes per afavorir només a la banca. Que el Partido Popular, fundat en gran part per persones que procedeixen del franquisme titlli de nazisme els escarnis que fan multituds indignades per les retallades, la protecció del capital, el desmantellament de l’estat del benestar, els sacrificis continus exigits a la majoria de la població, és patètic i deplorable. No oblidem que en aquests moments tan difícils el president que ens hauria de governar en comptes de donar la cara posa un plasma. Pocs arguments hi ha quan s’efectuen aquestes comparacions tan miserables. Al marge que algun escarni pugui derivar en una situació més o menys còmode cap a la persona increpada i els seus familiars, aquí els únics que han tingut relació amb el nazisme són els hereus del franquisme i van acabar majoritàriament ingressant en les files ideològiques del Partido Popular. I per cert el primer i gran hereu del franquisme és el propi cap d’estat de l’actual règim polític. No oblidem que el Rei Joan Carles I va ser nomenat directament per Francisco Franco el 22 de juliol de 1969, a partir de la Ley de Sucesión de la Jefatura del Estado (1947). A partir d’aquí les relacions són fàcils, però tenint en compte que el nazisme va ser tan horrible que no es pot frivolitzar utilitzant-lo com argument contra tots aquells que no són o pensem com nosaltres. 

Superman fa setanta-cinc anys

El 18 d'abril  de 1938 sortia a la llum el primer numero de Action Comics, tot i que amb data de juny.

Malgrat els seus poders, les histories de Superman es recorden per la consciència social de Siegel que aviat va portar a Superman a lidiar amb maltractadors, rescatar miners atrapats, impedir execucions estatals per error o qüestionar la fabricació de munició. Durant setanta-cinc anys el mite ha crescut fins continuar encara plenament vigent en l’actualitat.