diumenge, 15 de novembre del 2026

Nani González de Nicolás, la vida darrere d’un carenat blanc.

Hi ha pilots que recordem pels títols, per les victòries o per un avançament que ens ha quedat gravat. D’altres ens ajuden a entendre què significava córrer quan, abans de disputar una cursa, calia trobar la manera d’arribar al circuit. Fernando González de Nicolás, el Nani, pertanyia a aquesta segona família. La seva història explica una part del motociclisme que les classificacions deixen fora. És la dels qui perseguien el Mundial amb pocs diners, motos de segona mà i una obstinació difícil d’imaginar avui.

Nani va morir el 23 d’octubre de 2026, als 77 anys, després d’una llarga malaltia. Va ser un dels personatges més singulars d’aquell món, capaç de tornar a córrer després dels accidents, de les operacions, de la retirada de la llicència i, també, de la presó.

El blanc també explica una història

En algunes fotografies, la seva moto apareix blanca, gairebé despullada de publicitat. Aquell espai al carenat podia ser el lloc d’un patrocinador que encara no havia arribat. Per al lector que només veu el pilot inclinat en un revolt, la cursa comença quan es dona la sortida. Per a un privat, havia començat molt abans.

Raymond Blancafort el descrivia el 2013 com un exemple d’aquella manera de competir. Viatjava en furgó, s’ocupava de la mecànica, dormia al circuit i s’hi presentava encara que la inscripció no estigués confirmada, esperant que una baixa li obrís un lloc. A les cilindrades petites podien acumular-se desenes d’aspirants per entrar a la graella. Classificar-se ja tenia un valor que avui és fàcil passar per alt.

De Vallecas als circuits

Nascut el 27 de novembre de 1948 i vinculat a Vallecas, Nani va compartir els primers somnis de corredor amb Ángel Nieto. Es coneixien de molt abans de la fama, de quan es mesuraven amb les motos que tenien a mà. Barcelona, amb les fàbriques i els tallers, era una destinació per als qui volien obrir-se camí. Nani hi va treballar al taller dels Grau i també repartint còpies de plànols.

El 1971 va sumar els primers punts mundialistes amb un novè lloc en 250 cc al Jarama. Aquell mateix Gran Premi també va participar en 50 i 125 cc. Ja es veia un tret que l’acompanyaria tota la vida. Si tenia l’oportunitat de pujar a una moto, la cilindrada era el de menys.

Va ser subcampió d’Espanya de 250 cc el 1971, darrere de Nieto, i de 125 cc el 1980, darrere de Ricardo Tormo. Són dos resultats que ajuden a situar el pilot entre tantes anècdotes sobre el personatge.

Calatayud i el retorn al Mundial

El 1973, un accident de carretera a Calatayud va interrompre aquella progressió. Les lesions van obligar a extirpar-li un ronyó i la melsa. Quan es va recuperar i va voler tornar a córrer, la federació li va negar la llicència de motociclisme.

Nani es va passar als monoplaces. Va competir amb un Martini a la Fórmula 1800 i hi va arribar a ser subcampió. Les quatre rodes li permetien continuar corrent mentre intentava recuperar la llicència de motos.


Va tornar al Mundial el 1978, en 250 cc a Veneçuela i en 500 cc al Gran Premi d’Espanya. L’any següent va aconseguir el seu millor resultat mundialista. A Spa, en la cursa de 250 cc del Gran Premi de Bèlgica, rodava tercer fins que l’australià Murray Sayle li va prendre el podi a l’última volta. Aquella mateixa temporada, en què també va competir en 125 i 350 cc, va acabar marcada per una altra caiguda greu, a Brno.



Buscar diners, traspassar els límits

Nani va fer de mecànic, taxista i camioner, va vendre texans i va provar negocis diversos. Segons un reportatge de Periodismo del Motor, també va regentar dos clubs d’alterne, entre els quals el Ménage à Trois. La mateixa crònica explica que havia arribat a donar sang per aconseguir diners i comprar peces per a la seva Bultaco.


El març del 1981 va acabar vuitè en 125 cc al Gran Premi de l’Argentina amb una MBA. Pocs dies després, el 30 de març, va ser detingut per la seva participació en l’atracament d’una sucursal del Banco de Valencia al carrer de Castelló de Madrid. Va ser condemnat i va complir pena a la presó de Carabanchel. Fins i tot allà, segons recollia la Cadena SER, va organitzar curses de minimotos.

Tornar-hi, també amb les 500

Quan va sortir de la presó, va reprendre la competició. Una de les oportunitats més recordades li va arribar al Brasil el 1988. Podia llogar una Honda RS500 per córrer a Goiânia, però li faltaven els diners. Ángel Nieto li va prestar un milió de pessetes i, amb les aportacions d’altres amics, va poder llogar-la. El dia de la cursa, l’equip de Nieto el va acompanyar a la graella i va posar els seus adhesius al carenat blanc de la Honda. Nani va acabar dotzè i va puntuar.


L’any següent, amb quaranta anys, va afrontar el calendari de 500 cc. A Misano, en una cursa marcada pel boicot dels pilots oficials, va acabar vuitè. Encara li quedaven motos per provar i portes per trucar.

El rècord que sempre quedava una mica més enllà

Amb els anys, Nani va perseguir una fita singular. Volia haver disputat una cursa en totes les categories històriques del Mundial. El projecte es deia Team Irrepetible i el 2013 Mundo Deportivo va anunciar que tornaria a intentar-ho amb un sidecar a MotorLand Aragó.

Segons explica Juan Pedro de la Torre a Motociclismo, el 1989 havia aconseguit una Krauser de 80 cc per al Gran Premi de Brno, l’últim de la història d’aquella categoria. Hi va rodar als entrenaments i va quedar fora de la graella. A MotorLand, el primer sidecar va fallar a les verificacions. Aquella mateixa nit en va aconseguir un altre que li van portar de França, però tampoc va superar el control tècnic i es va quedar sense rodar.

Corredors d’un altre temps

Mirar les fotografies d’aquells cascos senzills i d’aquells circuits on tot sembla més proper fa venir nostàlgia. També hi havia lesions, deutes i viatges que podien acabar sense haver disputat ni una sola volta de cursa.

M’agrada tornar a la imatge del carenat blanc. Mirar l’espai sense anuncis i pensar en tot el que el pilot havia hagut de fer per arribar fins allí. Les classificacions ens diuen en quina posició va acabar. La seva biografia ens explica quant li havia costat prendre la sortida.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada