Almudena Grandes, la felicidad también es una forma de resistir

"Hay muchas cosas buenas que salen gratis. Pasear por la mañana temprano, cuando el sol es tierno, tímido como la brisa que coquetea con las hojas de los árboles. Caminar de madrugada por calles tan llenas de gente como en los mediodías del invierno, para asombrarse de la euforia silenciosa de las parejas que se besan en los bancos, o apoyadas en los pilares de las plazas porticadas. Los que viven cerca del mar lo tienen fácil, pero también es una fiesta meter en una tartera la comida prevista para consumir en casa, despacharla sobre una manta, en la hierba de algún parque, y tumbarse después a la sombra. Asistir a los conciertos de las bandas que suelen tocar en quioscos de parques y plazas mayores los domingos por la mañana. Y frecuentar las bibliotecas públicas, mientras duren.

Hay muchas cosas buenas que salen muy baratas. Una botella de vino para beberla despacio, en casa, al atardecer y entre amigos. Un buen libro de bolsillo, que proporciona una emoción que dura más que el vino y cuesta casi lo mismo. Un cine de verano, el lugar ideal para hacer manitas. Una ración de ensaladilla rusa y dos cañas, en la terraza de un bar cualquiera, antes o después del cine de verano. Enamorarse es un milagro todavía más barato, tan caro que, sin embargo, no se puede fabricar.

El verano es el tiempo de la felicidad. Apúrenlo y no piensen en el invierno que nos espera. Porque nuestros abuelos lo tuvieron muchísimo peor que nosotros y si no hubieran vivido, si no hubieran sabido disfrutar de la vida, si no se hubieran enamorado en tiempos atroces, nosotros no estaríamos aquí. Si existe una cosa que sabemos hacer bien los españoles es ser pobres. Lo hemos sido casi siempre, pero eso no nos ha hecho más desgraciados, ni más tristes que los demás. Recuérdenlo y sean felices, porque la felicidad también es una forma de resistir."

Almudena Grandes

http://elpais.com/elpais/2012/07/06/opinion/1341572523_809224.html

Doraemon, el gat còsmic naixerà d'aquí a cent anys

El 3 de setembre de 2112 naixerà Doraemon, el gat còsmic. Doraemon és un gat-robot blau, amb un gran cap sense orelles (sembla que uns ratolins se les van menjar una nit, mentre dormia, i per això té pànic als rosegadors) i amb una butxaca a la panxa proveïda de un munt d’objectes. Doraemon va aparèixer en el calaix de l’escriptori de Nobita Nobi, enviat des del futur pels descendents de Nobita que creien que sense algú que l’ajudi i l’orienti mai no podrà fer res de profit a la vida.

Nobita és un nen amb ulleres, mandrós i maldestre, que efectivament necessita amb massa assiduïtat l’ajut de Doraemon. Normalment Nobita utilitzarà els invents i gadgets de Doraemon per lliurar-se d’algun problema o simplement per presumir davant dels companys, però gairebé sempre generarà un daltabaix més gran, ja que Nobita (i en molts casos Doraemon) no fan un ús correcte dels aparells. Entre els gadgets de Doraemon, a banda de la màquina del temps ubicada al pupitre de Nobita, hi ha el “casquet volador”, o la “porta màgica” que porta a qualsevol lloc.

Els personatges secundaris són: Shizuka, l’estudiosa i amable companya de Nobita, que està perdudament enamorat d’ella; Gegant, el clàssic buscabregues, afeccionat al karaoke; Suneo, un nen amb més recursos, aliat de Gegant, que sempre presumeix de joguines cares; Dorami, la germana de Doraemon; i els pares de Nobita.

Doraemon va ser creat com un manga per Fukimoto i Abiko a finals de 1969. El 1973 es van fer els primers episodis de la sèrie de televisió, però no serà fins 1979 que la sèrie es consagrarà definitivament. S’han realitzat més de dos mil episodis i encara es fan nous episodis. L’èxit de Doraemon és impressionant, potser agrada l’humor de les històries, la manca de malícia i la ingenuïtat que transmet, les desventures de Nobita i Doraemon... o potser el desig secret que es desperta en nosaltres de tenir un gat còsmic al costat que tregui de la butxaca objectes del futur que ens arreglin els problemes més immediats.

Más allá de las nubes

Amb guió de Regis Hautière i dibuixos de Romain Hugault Norma ha publicat Más allá de las nubes, un doble àlbum que tracta sobre la relació de dos aviadors, un francès i un nord-americà en l’Europa i els Estats Units durant el període d’entreguerres i la Segona Guerra Mundial. Els dos pilots, amics i rivals es disputaran l’amor de la mateixa dona, mentre una nova guerra amenaça amb arrasar el vell continent.

Acció, acrobàcies, heroisme i combats aeris espectaculars en l’edat d’or de l’aviació. La victòria es disputa sempre a l’aire, més enllà dels núvols.

Uns dibuixos de Romain Hugault molt ben treballats, sobretot en el desenvolupament dels avions i una bona història al darrera, que en alguns moments pot recordar altres històries com Porco Rosso, malgrat que té un to més adult. 

Guido Argentini

El Winnipeg de Pablo Neruda, el vaixell de l'esperança

La nit del 2 de setembre de 1939 arribava al port de Valparaíso (Xile) el Winnipeg, un vell vaixell de la Primera Guerra Mundial noliejat per Pablo Neruda per tal de transportar a Xile refugiats republicans que fugien de la dictadura de Franco que un cop finalitzada la Guerra Civil estenia el règim de la repressió i la foscor sobre els espanyols. A bord del Winnipeg 2365 refugiats es disposaven a refer les seves vides a Xile. Aquestes són les paraules que el mateix Pablo Neruda va utilitzar per referir-se a un dels episodis més importants de la seva vida:

Me gustó desde un comienzo la palabra Winnipeg. Las palabras tienen alas o no las tienen. La palabra Winnipeg es alada. La vi volar por primera vez en un atracadero de vapores, cerca de Burdeos. Era un hermoso barco viejo, con esa dignidad que dan los siete mares a lo largo del tiempo...

Ante mi vista, bajo mi dirección, el navío debía llenarse con dos mil hombres y mujeres. Venían de campos de concentración, de inhóspitas regiones del desierto. Venían de la angustia, de la derrota y este barco debía llenarse con ellos para traerlos a las costas de Chile, a mi propio mundo que los acogía. Eran los combatientes españoles que cruzaron la frontera de Francia hacia un exilio que dura más de 30 años. 

Yo no pensé, cuando viajé de Chile a Francia, en los azares, dificultades y adversidades que encontraría en mi misión. Mi país necesitaba capacidades calificadas, hombres de voluntad creadora. Necesitábamos especialistas.

Recoger a estos seres desperdigados, escogerlos en los más remotos campamentos y llevarlos hasta aquel día azul, frente al mar de Francia, donde suavemente se mecía el barco Winnipeg, fue cosa grave, fue asunto enredado, fue trabajo de devoción y desesperación. 

Mis colaboradores eran una especie de tribunal del purgatorio. Y yo, por primera y última vez, debo haber parecido Júpiter a los emigrados. Yo decretaba el último Sí o el último No. Pero yo soy más Sí que No, de modo que dije siempre Sí.

Estábamos ya a bordo casi todos mis buenos sobrinos, peregrinos hacia tierras desconocidas, y me preparaba yo a descansar de la dura tarea, pero mis emociones parecían no terminar nunca. El gobierno de Chile, presionado y combatido, me instaba en un telegrama a cancelar el viaje de los emigrados.

Hablé con el Ministerio de Relaciones Exteriores de mi país. Era difícil hablar a larga distancia en 1939. Pero mi indignación y mi angustia se oyeron a través de océanos y cordilleras y el Ministro se solidarizó conmigo Después de una crisis de gabinete, el Winnipeg, cargado con dos mil republicanos que cantaban y lloraban, levó anclas y enderezó rumbo a Valparaíso.

"Que la crítica borre toda mi poesía, si le parece. Pero este poema, que hoy recuerdo, no podrá borrarlo nadie", va escriure Neruda sobre el Winnipeg. 

Pablo Neruda (Para nacer he nacido)

Battlestar Galactica

L’any 1978 aprofitant l’espectacular èxit d’Star Wars els productors Glen A. Larson i Donald Bellisario van realitzar la sèrie Battlestar Galactica, que a Espanya es va estrenar sota el títol Galáctica, Estrella de Combate.

Apollo, el Comandant Adama i Starbuck

Amb un repartiment encapçalat per Lorne Green, en el paper de Comandant Adama, Richard Hatch i Dirck Benedit interpretant als pilots Apollo i Starbuck, la sèrie narra la història dels supervivents de les Dotze colònies després de l’atac massiu dels cylons, una raça mecànica enemiga dels humans. Sense possibilitat de retorn als seus planetes d’origen les restes de la humanitat emprenen un llarg camí a la recerca d’una tretzena colònia al marge de les dotze que segons les llegendes es diu Terra. Els supervivents s’organitzaran en una flota espacial heterogènia, protegida per la Galàctica, la única Estrella de Combat que resistirà inicialment el traïdor atac dels cylons.

En el seu moment va ser la sèrie de televisió més cara i així es nota en el disseny de les naus (desenvolupat en part per Ralph McQuarrie, responsable dels dissenys d'Star Wars) sobretot de l’estrella de combat Galàctica i els Vipers (els caces de l’estrella de combat) i els cylons estan ben aconseguits.

Battlestar Galàctica

Vipers

Cylon Rider

Centurions Cylon

Amb alguns dels efectes especials creats per John Dykstra (autor dels efectes d'Star Wars), Galactica va ser molt popular a principis dels vuitanta, però actualment quan es torna a veure fa la impressió de ser una sèrie massa infantil (segurament per això em va agradar tant). Hi ha una història interessant de partida, però els capítols moltes vegades són repetitius, igual que l’ús de molts dels efectes. La Galàctica de 1978 moltes vegades semblava un western espacial inconnex i era com la majoria de les sèries de l’època molt innocent.

A partir del 2003 es va crear una sèrie que partint de moltes de les idees de la Galàctica de 1978 crearia una obra molt més complexa i interessant.

Porco Rosso, un porc que no vola només és un porc

Porco Rosso és la història de Marco Pagotto, un ex-pilot de la Força Aèria Italiana, convertit en caça recompenses, buscat pel govern de torn per desertar de les seves files. La seva aparença és la d’un porc que no s’acaba d’explicar. No és la única pel·lícula de Miyazaki on en el porc és un animal important. Estrenada el 1992 la pel·lícula neix inicialment com un encàrrec de JAL (Japan AirLines) per un migmetratge que es projectaria en els vols de mitja distància de la companyia. Però el projecte, en el qual Miyazaki va desplegar tota la seva passió pels avions, va créixer fins convertir-se el un llarg metratge.

La personalitat de Porco Rosso denota un passat turmentós, el que el fa que sigui un ésser poc expressiu, fred i calculador, però com Humphrey Bogart a Casablanca amb un gran cor sota la màscara.

Com sempre les dones tenen un paper essencial en aquesta pel·lícula de Miyazaki. Gina, amiga de la infància de Marco, propietària del l’Hotel Adriano, esposa de pilots, trista i melancòlica estima a Marco, però ell no creu que mereixi el seu amor. Fio Piccolo, una jove dissenyadora i mecànica serà la responsable del nou hidroavió de Porco.

La figura del rival de Porco Rosso té dos cares: d’una banda estan els Mamma Aiuto (una congregació de pirates maldestres que semblen sortits dels Autos Locos), que rivalitzen amb Porco pels diners i les joies. D’altra banda hi ha Donald Curtis (un pilot nord-americà que es ven al millor pagador) que vol enamorar a Gina, famosa cantant, eterna amiga de l’heroi, i ser més popular que Porco. La baralla final entre Porco i Curtis per la jove Fio, que culmina l’acció, és molt fordiana i recorda el duel de L’home tranquil.

Veure un porc parlant en un món d’humans al principi és xocant, però com en la pel·lícula és natural, ràpidament deixa de condicionar la visió i s’accepta que un porc pot ser, en aquest cas és, millor que un home. Segons Porco Rosso: “un porc que no vola només és un porc”.

Els hidroavions tenen una gran importància en l’acció: els dissenys basats en avions reals són una part vital de la història, que recull l’esperit de les curses de competició com la Copa Schneider.

La banda sonora és preciosa, sobretot Toki ni wa mukashi no hanashi wo, la cançó final. L’animació és perfecta i els colors sorprenen. Els paisatges reprodueix una costa adriàtica idealitzada, i una Itàlia colpejada pels feixistes i la pobresa de la Gran Depressió. Porco Rosso no és aliè a aquesta situació i es situa en un bàndol: “prefereixo ser un porc a ser un feixista...”.

Porco Rosso és un tribut a l’amistat i a l’esperança. Parla d’un temps mort i de futur, insistint en que un va ser per conèixer el que serà.

Un dels millors animes que s’han realitzat mai.