L’any 1912, un advocat i arqueòleg afeccionat anglès, Charles Dawson, va
portar diversos fragments de crani al professor Arthur Smith Woodward,
conservador del departament de Geologia del British Museum, explicant-li que un
d’ells s’havia trobat per uns obrers en una cantera de graves l’any 1908 de
Piltdown (al comtat de Sussex, al sud-est d’Anglaterra), i que la resta els
havia trobat ell, buscant en aquella explotació. Els fòssils estaven rodats,
acolorits i desgastats, donant una clara impressió d’antiguitat. Reconstruït el
crani la forma semblava moderna, tot i que amb unes parets excepcionalment
gruixudes.
Woodward, acompanyat per Dawson i pel llavors estudiant Pierre Teilhard de
Chardin, va buscar més fòssils a la gravera de Piltdown, trobant la mandíbula
inferior, igualment acolorida i desgastada, però d’aspecte simiesc. Aquella
mandíbula estava trencada precisament en els punts en els que podria haver-ne
mostrat la prova definitiva de pertinença a un mico a o a un humà: l’àrea
d’articulació amb el crani i el mentó.
Els tres van recollir també una col·lecció de pedres i ossos “tallats”,
així com restes òssies pertanyents a diversos mamífers. L’”associació” així
establerta va servir per col·locar el conjunt en una data molt antiga.
El 18 de desembre de 1912, l’anàlisi de les restes va ser presentat per
Woodward i Dawson, a la Societat Geològica de Londres. A més de causar un fort
impacte, va produir una divisió d’opinions sobre la pertinença d’ambdues peces,
crani i mandíbula, a un mateix individu.
El 1913, el propi Teilhard va trobar una dent canina, de forma simiesca
però amb desgast humà. El 1915, Dawson, que moriria el següent any, va
arrodonir la troballa tornant a trobar l’associació de crani humà-mandíbula
simiesca, aquesta vegada en una altra localitat, a alguns quilòmetres de
l’anterior.
Aquesta segona associació va servir perquè investigadors que s’havien
mostrat escèptics, acceptessin al “Eoanthropus dawsoni” com integrant de la
genealogia humana, malgrat que la seva evident originalitat va obligar a
incloure’l en una branca sense descedència.
El 1949 però, K. Oakley va utilitzar la prova del fluor sobre els ossos de
Piltdown, i va descobrir que la quantitat que contenien era tan escassa, que a
la força havien de correspondre a un enterrament intrusiu modern. Amb la
col·laboració de Le Gross i de Weiner –autor aquest darrer de l’obra més
completa sobre el frau, publicada el 1955-, va admetre i va publicar
l’evidència: els “instruments” de pedra i ós s’havien tallat amb eines
modernes; els mamífers associats procedien de llocs llunyans i inconnexos; el
crani pertanyia a un humà modern i la mandíbula a un orangutan. Ambdues peces
s’havien tenyit amb bicromat potàssic; les superfícies de les dents s’havien
polit per aconseguir un desgast humà...
Dels tres personatges inicialment implicats, Woodward va morir el 1948,
després de dedicar tota la seva vida al “Eoanthopus”. Mai ha dubtat ningú de la
seva honestedat. Per la seva banda, Teilhard de Chardin havai aconseguit tanta
fama com a filòsof que aquell succés no el podia afectar. Va ser Dawson qui va
carregar amb tota la culpabilitat, però no queda clar l’abast de la conxorxa,
n’hi ha qui apunta que Sir Arthur Conan Doyle, autor de Sherlock Holmes també
va participar en l’engany.
Resulta interessant reflexionar sobre aquesta falsificació de història que
des del principi va despertar les suspicàcies d’alguns paleontòlegs mentre que
d’altre no van sospitar o no van voler sospitar res. Aquesta ceguesa a vegades
va ser voluntària i la rivalitat científica franco-britànica va contribuir: no
hem d’oblidar que en aquells moments a França s’estaven descobrint molts
exemplars de Neandertal mentre que a Anglaterra no apareixien fòssils. És en
aquest context que l’home de Piltdown era tan ben rebut per una part de la
societat britànica. També l’eurocentrisme i el fet que el crani tingués tanta
capacitat encaixava amb els prejudicis racials que creien que els blancs
europeus havien aconseguit un gran cervell molt abans que els exemplars que
s’anaven descobrint en altres parts del planeta, sobretot Àsia: el primer home
era clarament intel·ligent, i a més a més anglès!!!.
En tot cas la lliçó més gran que podem obtenir d’aquest cas és que la
recerca ha de ser molt curosa i no cedir a les expectatives prèvies sense la
suficient prevenció. Que el que desitgem trobar no necessàriament sigui el que
descobrim.
.jpg)
.jpg)
