dimecres, 26 de febrer del 2014

Dune de Frank Herbert, segons Alejandro Jodorowsky


En el món del cinema sovint hi trobem pel·lícules que mai haurien d'haver-se filmat i d'altres que no es van filmar però que hagués valgut la pena de veure. En aquest segon grup d'obres no reeixides s’hauria de situar Dune, d’Alejandro Jodorowsky i que, en cas d'haver-se concretat, podria haver estat quelcom apoteòsic. Aquesta excessiva però genial bogeria de proporcions èpiques no va arribar mai a veure la llum. Però tota la ingent quantitat de material del projecte no s'ha perdut. Frank Pavich ha dirigit un documental on recull tot el que podria haver estat el projecte de Jodorowsky i que s'estrenarà aquest pròxim 7 de juliol.


Dune és una novel·la de ciència-ficció escrita per Frank Herbert publicada l'any 1965. El seu èxit va originar la notable pel·lícula de David Lynch de 1984 amb el mateix nom. Dune, la pel·lícula, està considerada una obra de culte dins el món de la ciència-ficció, però sens dubte el film hauria empetitit al costat del què Jodorowsky tenia planejat. El xilè comenta que, amb Dune, «volia fer una pel·lícula que provoqués les al·lucinacions del LSD, però sense prendre LSD». El xilè va invertir bona part de la dècada dels 70 en intentar tirar endavant una versió cinematogràfica de la novel·la. De fet, malgrat no haver-la llegit (segons ell mateix reconeixia), Jodorowsky es va entusiasmar intensament amb el projecte. El xilè apuntava molt alt: va reservar el paper d'Emperador Galàctic a Salvador Dalí, que fent honor a la seva avarícia universal volia cobrar 100.000 $ l’hora i convertir-se en l’actor millor pagat. Per això Jodorowsky tenia planejat que el treballa Avida Dòlar només rodés una hora, modificant el guió. També va aconseguir comptar amb David Carradine, Mick Jagger i fins i tot amb Orson Wells, al que va acabar convencent oferint-li, literalment, contractar al cuiner del seu Restaurant favorit mentre durés el rodatge. 

Altres aspectes del film tampoc es quedaven curts: la banda sonora anava a càrrec de Pink Floyd i Peter Gabriel. Jean Giraud (Moebius) s'encarregava de la part artística. Els efectes visuals comptaven amb la intervenció de H.R. Giger (mític il·lustrador de ciència-ficció i dissenyador d'Alien). 

Malgrat que la pel·lícula no es va rodar va generar molt material i va iniciar la fructífera col·laboració de Jodorowsky amb Moebius.






Midnight in Paris


En un viatge a París amb la família de la seva promesa, un escriptor nostàlgic comença a passejar sense rumb per la capital francesa... i acaba viatjant cada mitjanit als anys 20, on coneixerà personalitats com Francis Scott Fitzgerald, Ernest Hemingway o Pablo Picasso. Una enginyós relat de realisme màgic tan propi de la filmografia d’Allen. 

És una de les millors pel·lícules de l'etapa més recent de Woody Allen (el periple europeu-publicitari finançat pels seus productors), que per aquest treball va guanyar un Oscar al millor guió. El film està protagonitzat per Owen Wilson (que interpreta brillantment l’alter ego de Woody Allen), i les guapíssimes Rachel McAdams i Marion Cotillard. Destaca per la fusió: entre passat i present, entre somni i realitat, entre art i monotonia. I aborda un tema clàssic en la filmografia de Woody Allen com és la por al compromís, que està associat amb la fi de la vida de l'artista i la mort de la creativitat a favor de l'estabilitat. Un viatge en el temps que ens alerta de la facilitat amb la que idealitzem el passat. 

Qualsevol temps passat va ser millor?







dilluns, 24 de febrer del 2014

La Chambre de Lautréamont, Edith & Corcal


La Chambre de Lautréamont és un còmic de Edith & Corcal, que explica la història d’August Bretagne, un escriptor de folletí de la Gazette de Paris, i amic de Rimbaud, Verlaine, Charles Cros… Està enamorat d’una jove poeta que presideix el Cercle dels Zutistes. Però el que és realment inquietant és l’habitació on viu, ja que havia estat ocupada pel desconegut Comte de Lautréamont i encara conserva inquietants objectes personals, incloent un exemplar dels “Cants de Maldoror”. Profundament impressionat per la lectura d’aquests poemes Bretagne tractarà de descobrir tots els misteris que s’amaguin darrera d’aquest intrigant poeta i d’aquesta enigmàtica combinació.

Amb un dibuix interessant, però sobretot amb un color que juga amb les tonalitats sèpies (com Theodor Poussin) que ens traslladen al darrer terç del segle XIX, el guió és prou absorbent. Barreja el romanticisme de París, el folletí, i alguns tocs de surrealisme (Lautréamont va ser un poeta que va influenciar molt als surrealistes, fins i tot Salvador Dalí va il·lustrar una edició dels “Cants de Maldoror”). També recorda, potser per l’ambientació parisenca, alguna de les misterioses històries d’Adèle Blanc-Sec de Jacques Tardi.





Holodomor: el genocidi d'Ucraïna, 1932-1933


Matar de fam els pagesos d’una de les terres més fèrtils del món, Ucraïna. Aquesta va ser la decisió d’Stalin, i gairebé ho aconsegueix entre el 1932 i el 1933. És l’Holodomor, un genocidi que tot i no ser tan conegut com el genocidi jueu, o el genocidi armeni és igual de esfereïdor. El fet que els seus impulsors governessin durant molt de temps els va permetre desfer-se de bona part de les proves de tan criminal actuació. De l'Holodomor no existeix gaire documentació per poder testificar la brutal magnitud d'aquesta fam. I és que les intencions d'Stalin van ser les de destruir amb cura tots els testimonis gràfics d'aquest horror. Durant molt temps va caure sobre aquest esdeveniment un mantell ignominiós de silenci, que ara està començant a esquinçar-se.

Són nombrosos els grups socials o nacionals víctimes de la maldat intrínseca de Stalin. Les matances i deportacions, en unes condicions que conduïen a morts segures, van ser molt nombroses i prolongades. Però n'hi ha una que va ser la principal: la fam creada a Ucraïna, que va provocar la mort de milions de persones. Entre 8 i 10 milions de persones (un 20% de la població d'aquesta república soviètica).


Quan Stalin arriba al poder el 1924, va veure en el nacionalisme ucraïnès una amenaça pel poder soviètic, creient que qualsevol revolta futura podria provenir dels Kulaks. Els kulaks eren els pagesos rics de la URSS que tenien propietats i contractaven a treballadors. Stalin va decidir acabar amb ells. L'any 1929 va arrestar milers d'intel·lectuals ucraïnesos sota falses acusacions i o bé, els va afusellar, o bé, els va enviar a camps de treball a Sibèria.

Va dur a terme la col·lectivització de les explotacions ucraïneses, requisant totes les terres i el bestiar privats, això va afectar aproximadament el 80% de la població, anteriorment coneguda com el graner d'Europa per la seva rica producció en blat. 10 milions de persones van ser desposseïdes de les seves llars i pertinences. Van ser enviats a Sibèria en trens de mercaderies sense calefacció, així van morir almenys un terç d'ells. Els que es van quedar a Ucraïna ho van passar igual o pitjor.

L'efecte va ser la fam massiva i prolongada, van morir milions de persones. Possiblement, atès els resultats del cens de població del 1937, la pèrdua de vides humanes a conseqüència del esgotament físic total, tifus, malalties, canibalisme, repressions, suïcidis, etc. va ser de entre 8 i 10 milions de persones.

El país ucraïnès sempre havia estat qualificat de "graner" de Rússia o d'Europa pel fet de ser, gràcies a la fertilitat de les seves terres, un dels més importants productors de blat. Després de la fase prèvia de col·lectivització seguida d'àmplies deportacions a Sibèria, entre els anys 1932 i 1933 es van produir unes requises i unes incautacions massives de tota la producció alimentària, que van condemnar a la mort per fam milions d'ucraïnesos. Mentrestant, la Unió Soviètica procedia a exportar a altres països el que s'havia incautat als pagesos d'una de les seves repúbliques. Tots els que volien fugir d'aquella fam tan artificial com despietada i desplaçar-se a zones urbanes eren retinguts pels militars.

El 1930 Ucraïna produïa el 27% del blat de la URSS, però subministrava el 38% del blat que recaptava l’Estat. El 1931 amb una disminució de la producció a causa de la col·lectivització Moscou mantenia la mateixa recaptació tot i que sabia que era impossible acomplir-la. L’agost de 1932 tota la collita de blat serà requisada i transportada a les estacions de ferrocarril, on tot sovint es podrirà a les sitges. Els camperols, privats de tot mitjà de subsistència furguen el terra buscant arrels, menjant l’escorça dels arbres i la sola de les sabates. Es donen casos de canibalisme. Els camperols abandonen les cases i es dirigeixen a les ciutats però les autoritats no els permeten entrar. Un cordó de soldats aïlla Ucraïna de la República Russa amb la intenció de mantenir el bloqueig econòmic. Les autoritats s’acarnissen amb els camperols i els treuen tots els mitjans per procurar-se aliments. Els camperols ucrainians moren de fam al costat de sitges plenes de blat custodiades pels soldats. De 1931 a 1933 la URSS exporta més blat i mantega que en els anys precedents, i nega la fam i l’ajuda internacional que el 1921-1923 va salvar a milions de persones. La fam del 1932-1933 no existeix ja que la URSS no pot exportar blat per adquirir divises a la vegada que sol·licita ajuda humanitària. Stalin amaga la fam i exhibeix una màscara de prosperitat. D’altra banda, després de la mortalitat, molts russos van ser enviats a Ucraïna per repoblar els pobles devastats. La destrucció del camperolat ucrainià es va portar a terme paral·lelament a la decapitació de la intel·lectualitat, a la russificació de les ciutats i a l’eradicació de la religió ortodoxa i catòlica a Ucraïna. El maig de 1933 Ucraïna va deixar de ser una entitat nacional [1].


Segons Mykola Skrypnk, comunista ucraïnès, van morir vuit milions a Ucraïna i el nord del Caucas. El demògraf i economista Peter Wiles, accepta la xifra de cinc milions només a Ucraïna, d’un milió al Kuban, poblat de cosacs zarapogs (d’origen ucrainià) i d’un altre milió a la regió Don-Volga, poblat per cosacs i russos d’origen alemany. El demògraf francès Alain Blum, autor de Naître, vivre et mourir en URSS, 1917-1991 (París, 1994) demostra a partir de les estadístiques oficials de sis milions de defuncions provocats per la fam. La taxa de mortalitat passa del 29 per mil el 1932 al 70 per mil el 1933 (més del doble!!). La taxa de mortalitat a Ucraïna va arribar a multiplicar-se per 10. Blum nota que no es tracta d’una fam tradicional. A les fams tradicionals li seguien una gran fecunditat, però això no va succeir a Ucraïna després de 1933. La violència de la crisi no va provocar una senzilla ruptura de famílies sinó la desaparició completa de llars senceres. Molts pobles es van buidar [2].

Mentre Stalin contemplava molt atent l'aniquilament dels pagesos ucraïnesos que havia promogut, seguia al detall la destrucció en 40 dies del temple religiós més gran de Moscou, el Crist Salvador, construït durant 50 anys per commemorar la victòria sobre Napoleó. En el seu lloc Stalin projectaria erigir el Palau dels Soviets.

Només bastant recentment s'ha començat a divulgar una de les actuacions terroristes d'Estat més grans, com és l’ esdevinguda a Ucraïna sota la dictadura soviètica. El 2003, l'Assemblea de l'ONU va aprovar una declaració de reconeixement d'aquesta gran tragèdia.

Avui Ucraïna continua tenint rèmores d'aquell temps. És, certament, un país amb una doble ànima, amb una meitat que mira cap a Rússia i una altra que ho fa cap a Europa i es debat entre la doble ànima i el record. Elements que cal tenir presents per entendre la situació que travessa el país durants aquests dies. 



[1] TERNON, Yves (1995): El estado criminal. Los genocidios en el siglo XX, Editorial Península, Barcelona, pàgines 249-250
[2] MEYER, Jean (2007): Rusia y sus imperios (1894-2005), La Rusia de los zares: de los últimos Romanov a Vladímir Putin, Editorial Tusquets, Barcelona, pàgines 204-216


diumenge, 23 de febrer del 2014

El secreto del Tricornio



Encara hi ha dubtes per resoldre relacionats amb el 23-F. Potser Tintín ho aconseguirà. 

dissabte, 22 de febrer del 2014

Antonio Machado, l'exili dels perdedors


Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla,
 y un huerto claro donde madura el limonero; 
mi juventud, veinte años en tierra de Castilla; 
mi historia, algunos casos que recordar no quiero. 

Ni un seductor Mañara, ni un Bradomín he sido 
—ya conocéis mi torpe aliño indumentario—, 
mas recibí la flecha que me asignó Cupido, 
y amé cuanto ellas pueden tener de hospitalario. 

Hay en mis venas gotas de sangre jacobina, 
pero mi verso brota de manantial sereno; 
y, más que un hombre al uso que sabe su doctrina, 
soy, en el buen sentido de la palabra, bueno. 

Adoro la hermosura, y en la moderna estética 
corté las viejas rosas del huerto de Ronsard; 
mas no amo los afeites de la actual cosmética, 
ni soy un ave de esas del nuevo gay-trinar. 

Desdeño las romanzas de los tenores huecos 
y el coro de los grillos que cantan a la luna. 
A distinguir me paro las voces de los ecos, 
y escucho solamente, entre las voces, una. 

¿Soy clásico o romántico? No sé. 
Dejar quisiera mi verso, como deja el capitán su espada: 
famosa por la mano viril que la blandiera, 
no por el docto oficio del forjador preciada. 

Converso con el hombre que siempre va conmigo 
—quien habla solo espera hablar a Dios un día—; 
mi soliloquio es plática con este buen amigo 
que me enseñó el secreto de la filantropía. 

Y al cabo, nada os debo; debéisme cuanto he escrito. 
A mi trabajo acudo, con mi dinero pago
el traje que me cubre y la mansión que habito, 
el pan que me alimenta y el lecho en donde yago. 

Y cuando llegue el día del último viaje, 
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar, 
me encontraréis a bordo ligero de equipaje, 
casi desnudo, como los hijos de la mar.


El 22 de febrer de 1939 va morir el poeta Antonio Machado, un dels majors exponents de la lírica espanyola del segle XX. Poeta compromès políticament amb la II República i dotat d'un profund pensament humanista, la seva obra va evolucionar del modernisme intimista dels seus inicis cap a una poesia essencialista, vista com un vehicle auster per reflexionar sobre l'entorn i l'individu i que va formar part de la Generación del 98. 

Havia nascut a Sevilla el 1875 i va viure després a Madrid, on va estudiar. El 1893 va publicar els seus primers escrits en prosa, mentre que els seus primers poemes van aparèixer el 1901. Va viatjar a París el 1899, ciutat que va tornar a visitar el 1902, any en què va conèixer a Rubén Darío, de qui serà amic durant tota la vida. A Madrid, per aquestes mateixes dates va conèixer a Miguel de Unamuno, Ramón María Valle-Inclán, Juan Ramón Jiménez i altres destacats escriptors amb els quals va mantenir amistat. Va ser catedràtic de francès i es va casar amb Leonor Izquierdo, que morirà el 1912. 

En 1927 va ser escollit membre de la Real Academia Española de la Lengua. Durant els anys vint i trenta escriu teatre en col·laboració amb el seu germà Manuel. Durant la Guerra Civil participarà a Madrid en les publicacions republicanes i fent campanya literària. El 1939 és evacuat a València, on col·labora a Hora d'Espanya i participa en el Congreso Internacional de Escritores para la Defensa de la Cultura,i d'allà a Barcelona, des d'on creua els Pirineus fins a Cotlliure, on morirà poc després. 

En l'evolució poètica d'Antonio Machado destaquen tres aspectes: l'entorn intel·lectual dels seus primers anys, marcat primer per la figura del seu pare, estudiós del folklore andalús, i després per l'esperit de la Institución Libre de Enseñanza;la influència de les seves lectures filosòfiques, entre les quals són destacables les de Bergson i Unamuno, i, en tercer lloc, la seva reflexió sobre l'Espanya del seu temps. La poètica de Ruben Darío, encara més acusada en els primers anys, és una influència constant. El teatre escrit pels germans Machado està marcat per la seva poètica i no es limita només al teatre comercialdel moment. Les seves obres teatrals s'escriuen i estrenen entre 1926 (Desdichas de la fortuna o Julianillo Valcárcel) i 1932 (La duquesa de Benamejí) i consta de cinc obres, a més de les dues esmentades. Són Juan de Mañara(1927), Las adelfas (1928), La Lola se va a los puertos (1929), La prima Fernanda (1931) - escrites totes en vers - i El hombre que murió en la guerra, escrita en prosa i estrenada el 1941. 

Machado, la Guerra i l’exili

Ja era considerat com el primer poeta viu en llengua castellana, una venerable figura patriarcal de 61 anys, quan va decidir no marxar d’Espanya en començar la Guerra Civil, a diferència del que van fer Ramón Menéndez Pidal, Américo Castro, Azorín, Pío Baroja, José Ortega y Gasset, Juan Ramón Jiménez, Ramón Gómez de la Serna, Gregorio Marañón, Pedro Salinas, Salvador de Madariaga, Ramón Pérez de Ayala i altres. Ell es va voler quedar al domicili familiar de Madrid com a gest de suport a la legalitat republicana. 

Però amb el precedent de l’afusellament de Federico García Lorca pels franquistes l’agost del 1936 a Granada, el novembre es van presentar León Felipe i Rafael Alberti al domicili de Machado per pregar-li que acceptés l’evacuació cap a València, com ja havia fet el govern de la República en pes des del dia 7 d’aquell mes, davant l’amenaça dels bombardeigs i el setge sobre la capital per part dels sublevats. Finalment Machado abandonaria Madrid per València el 24 de novembre i s’hi estaria amb la seva família fins a finals d’abril del 1938, quan va ser evacuat de nou, aquest cop a Barcelona, igual com el govern de la República. 

Primer es va allotjar a l’hotel Majestic del Passeig de Gràcia, convertit en residència d’invitats i corresponsals estrangers. L’enrenou del cèntric establiment va aconsellar traslladar Machado i la família al cap d’un mes a la Torre Castanyer, al Passeig de Sant Gervasi nro. 21, un palauet incautat al vescomte de Güell. Comptava amb un ampli jardí, tot i que la casa coneixia problemes de calefacció i de subministre elèctric, com la majoria de la ciutat en aquells moments. El fet de no haver-hi constància de cap sortida de Machado de la Torre Castanyer durant els onze mesos d’estada a Barcelona es deu al seu delicat estat de salut i al carés que la guerra havia començat a prendre en l’ànim de tothom. 

El diumenge 22 de gener del 1939, a les tres de la matinada, Machado sortia de Barcelona en direcció a la frontera francesa, igual com tots els mandataris republicans. A l’alba del dilluns 23 de gener travessaven la ciutat de Girona, atapeïda d’evacuats, sota els bombardeigs dels franquistes. Es van allotjar a la masia can Santamaria, a Raset. José Royo Gómez va fer, al pati de la casa, l’última foto en vida d’un Machado envellit, demacrat, visiblement abatut. El 28 de gener va travessar la frontera. 


El consolat de la República espanyola a Perpinyà va oferir a Machado l’ajuda que calgués i la recomanació de traslladar-se a París, on era esperat. El poeta, després de més de dos anys de viure sota la protecció de les autoritats republicanes, aquest cop va declinar l’ajuda. Sense forces per continuar, va decidir agafar tot sol amb els seus familiars i l’amic Corpus Barga un tren local fins algun discret indret pròxim on deixar caure els seus ossos. Van baixar del tren després de només quinze minuts de viatge, indefensos sota la pluja, a la diminuta estació de Cotlliure el 28 de gener del 1939. El poeta, exhaust, només sobreviuria 26 dies a Cotlliure, acollit per la propietària de l’hotelet Bougnol-Quintana. Hi va morir el 22 de febrer, “ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar”, com auguraven els seus versos. La mare, Ana Ruiz, va morir dos dies després a la mateixa habitació. 


Van ser enterrats al cementiri vell de la localitat. Dintre de la senzillesa vocacional de Machado, la seva sepultura a Cotlliure s’ha convertit, després de no poques peripècies i polèmiques, en el memorial més conegut i més concorregut del mig milió de republicans que van passar derrotats la frontera, amb els quals el poeta va voler compartir el destí fins al final. Avui no només són recordats els seus versos o la seva vida, també la seva mort. Per això la tomba mantinguda a Cotlliure té el mateix sentit que el primer dia. És el memorial de l’èxode del 1939. A ningú no se li escapa que Machado s’hi troba a l’exili, perquè precisament del que es tracta és de recordar-ho. Aquest exili que va suposar una pèrdua tan important com la mateixa Guerra Civil. Centenars de milers de persones van marxar del país per no tornar. En molts casos eren alguns dels millors preparats. Començava un dels períodes més mediocres de la història espanyola. La dictadura franquista. 

Adreces d'interés:
http://www.eldiario.es/catalunyaplural/Antonio-Machado-segueix-exiliat-despres_0_228527491.html
http://bibliotecavirtual.diba.cat/detall-noticia/-/detall/rI7E/NEWS_STRUCTURE/337957/19423507



dijous, 20 de febrer del 2014

Carretó fantasma


El 1933 va ser un any intens per a Salvador Dalí: va participar en el primer número de la revista surrealista Minoutare, va fer la primera exposició individual a la galeria Julien Levy de Nova York i la tercera a la galeria Pierre Colle de París.  Aleshores Dalí ja era un artista consagrat en el grup surrealista. Entre la imatge obsessiva de l' Angelus de Millet, la del mite de Guillem Tell i les il·lustracions per a una edició dels Cants de Maldoror que van aparèixer durant aquells mesos, el 1933 Dalí també va pintar un petit oli d'una serenor enigmàtica, Carretó fantasma, que la Fundació Gala-Salvador Dalí ha comprat a un col·leccionista privat.

Carretó fantasma és un oli sobre fusta de petites dimensions -19 x 24,1 cm- i omple una llacuna en els fons de l'entitat pel que fa a l'època més genuïnament surrealista de l'artista. Fins ara la Fundació no tenia cap Dalí d'aquell any, tot i que Començament automàtic d'un retrat de Gala. Elements enigmàtics en un paisatge està datat pels volts del 1933.

Carretó fantasma va pertànyer al poeta anglès Edward James, que va ser mecenes de Dalí entre el 1936 i el 1939. En aquesta obra Dalí va jugar amb la perspectiva per fondre el carruatge i el bocí de la plana de l'Empordà cap on es dirigeix, i va crear una de les característiques imatges dobles del mètode paranoicocrític: els personatge que hi ha sobre el carretó es confonen amb els edificis que hi ha al fons de la imatge, i les rodes són dues estaques clavades a terra.

La pintura remet també a l'adolescència de l'artista, quan la tartana de la família Pichot era un dels seus mitjans de transport habituals. "Vaig anar-me'n en una tartana amb el senyor i la senyora Pichot i Júlia, la seva filla adoptiva, de setze anys d'edat, que tenia una cabellera negra molt llarga. El senyor Pichot guiava ell mateix el carruatge", va escriure l'autor de La persistència de la memòria a La vida secreta de Salvador Dalí. "Quan nosaltres, els empordanesos, veiérem aquella tartana posada sobre el pla dilatat, sota la volta del cel net, esbandit, lluent i immens, constatàrem que el nostre pintor ens havia nascut -el pintor que havia descobert i comprès (tan bé com un pagès de la terra) el nostre país", va escriure Josep Pla als Homenots sobre la relació de Dalí i el paisatge de l'Empordà. De fet, la plana empordanesa i la badia de Roses són les protagonistes d' Aparició de la meva cosina Carolineta a la badia de Roses (presentiment fluídic), del 1934, i Aparició de la meva cosina Carolineta a la platja de Roses, del mateix any.