diumenge, 25 de març del 2012

Josep Maria Trias de Bes i Giró (1890-1965). Llums i ombres d’una trajectòria entre el catalanisme polític i el possibilisme vital

Introducció

La present entrada pretén aproximar-se a la trajectòria política del jurista Josep Maria Trias de Bes, un dels prohoms de la Lliga. Trias de Bes és un més dels molts integrants de la Lliga que va evolucionar políticament des del nacionalisme catalanista durant la darrera etapa de la Restauració fins a la col·laboració professional amb la dictadura franquista. Comprendre, que no jutjar, aquest procés polític és un dels objectius que ens proposem.

Josep Maria Trias de Bes  va néixer a Barcelona l’any 1890 i va morir en la mateixa ciutat l’any 1965. Era fill del també jurista Joan de Déu Trias i Giró [1]. Es doctorà en Dret i fou catedràtic de Dret Internacional a les universitats de Salamanca (1916-19) i Barcelona (1919-60). Milità a la Lliga, i fou diputat a corts (1918, 1919, 1923, 1933 i 1936) i al Parlament de Catalunya (1932). Fou marmessor de Francesc Cambó i membre del consell privat del comte de Barcelona. Gaudí d'un gran prestigi internacional com a jurista, i presidí l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya. Membre de l’Institut de Dret Internacional del Tribunal Permanent de L’Haia, va formar part de la Real Academia de las Ciencias Morales y Políticas. L’any 1963 va rebre la insígnia d’Oficial de la Legió d’Honor Francesa. Publicà, entre altres obres: Nuevas orientaciones sobre la nacionalidad y la admisión de extranjeros (1913), Derecho internacional público y privado (1926) i Derecho internacional privado (1932).

Pel que fa al seu perfil personal Josep Maria Trias de Bes era, segons la descripció de Carles Pi i Sunyer [2], “ambiciós, combatiu, però no gaire eficaç en l’atac”. Maurici Serrahima, per contra, ens el descriu com un home sovint molt “inflat” [3].

 

Els inicis polítics: crisi de la Restauració i Dictadura de Primo de Rivera


Josep Maria Trias de Bes s’inicià políticament en el catalanisme conservador dins de la Lliga Regionalista liderada per Francesc Cambó. La Lliga en la que ingressa Trias de Bes havia perdut, però, l’empenta autonomista dels temps de la Solidaritat Catalana i cada cop s’identifica més amb un moviment de classe: el discurs de Cambó s’imposava sobre el de Prat de la Riba.

Un dels primers àmbits on Trias de Bes desenvolupà el catalanisme fou la Universitat. L’any 1918 Trias de Bes figura com un dels congressistes honoraris del Segon Congrés Universitari Català en una llista on també apareixen: Francesc Layret, Àngel Guimerà, Francesc Carreras i Candi, Marcel·lí Domingo i Pere Bosch i Gimpera [4]. El Congrés va significar una reivindicació de la necessària catalanització de la universitat i pretenia que “La Universitat ha d’ésser abans que tot un òrgan propulsor de la cultura catalana… La llengua oficial de la Universitat serà la catalana…” [5]. La militància universitària catalanista de Trias de Bes constitueix una excepció (compartida per Pi Sunyer, Riera, Nubiola…) dins la tònica generalitzada d’utilitzar el castellà com a idioma usual a tots els nivells de l’ensenyament superior [6]. L’arribada de la dictadura de Primo de Rivera va aturar, dissortadament, aquests tímids intents de penetració de la llengua i es va prohibir terminantment el català als nivells universitaris.

La militància de Trias de Bes s’inicià a la Joventut Nacionalista de la Lliga. L’any 1918 va obtenir per primer cop l’escó de diputat a la circumscripció de Lleida essent escollit per la Seu d’Urgell. L’any 1919 la Lliga va tornar a presentar Josep M. Trias de Bes per la Seu d’Urgell i revalidà l’escó gràcies al prestigi que ja tenia [7]. El 1920 Josep M. Trias de Bes fou derrotat, però [8], en la mateixa circumscripció. Arran d’aquesta derrota es donà de baixa a l’òrgan defensor dels seus interessos polítics, “L’Urgelletà”. El 1923 ocupa l’escó parlamentari de Granollers [9].
Quan l’any 1922 es va produir des de la Joventut Nacionalista l’escissió d’Acció Catalana -encapçalada per Lluís Nicolau d’Olwer, Jaume Bofill i Antoni Rovira i Virgili- i Estat Català [10], Trias de Bes no els va secundar i es va convertir en un dels màxims animadors de la reorganització interna de les Joventuts de la Lliga.
 
El col·lapse del sistema de la Primera Restauració Borbònica, enfonsada en una crisi social greu i amb el torn de partits destruït per la consolidació dels partits no dinàstics van culminar en la Dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1929). La Dictadura,  considerada per una part important de la burgesia catalana un mal menor, va alimentar el nacionalisme radical en detriment del regionalisme moderat del que la Lliga era dipositari.
Una de les principals obsessions de la Dictadura va ser reprimir tot signe de catalanitat, sobretot les manifestacions culturals i lingüístiques. Per aquest motiu Josep Maria Trias de Bes, el també exdiputat  Antoni Miracle i l’impressor Demetri Oliva foren detinguts i incomunicats el dia 7 de novembre de 1925. Tots ells foren traslladats a Madrid el 13 de novembre i alliberats el 9 de desembre [11].

La Dictadura de Primo de Rivera també va intentar controlar la Junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona. Una Junta General va decidir que s’imprimís en català la seva Guia Oficial [12] i el govern de Primo de Rivera desautoritzà l’acord i imposà multes als ponents que la van votar. Finalment l’any 1926 l’Audiència Territorial de Barcelona, seguint les ordres del govern va destituir la Junta autèntica on figuraven entre d’altres Ramon d’Abadal i Calderó, Josep Maria Trias de Bes, Manuel Carrasco i Formiguera i Ferran Valls i Taberner i va nomenar una Junta postissa [13]. Davant la negativa de la Junta autèntica a la dissolució foren detinguts amb l’excepció de Josep Maria Trias de Bes que va accedir a signar un document que s’ajustava a la petició del govern [14]. Els membres de la Junta foren empresonats per ordre de Milans del Bosch [15]  i desterrats.

Josep M. Trias de Bes també formava part de la Unió Catalana d’Estudis polítics i econòmico-socials [16], creada per la Lliga el juny de 1930 cercant monopolitzar el món dels estudis polítics. Josep M. Trias de Bes presidia la comissió de qüestions jurídiques [17]. La Unió Catalana fou un fracàs, emperò, perquè no aconseguí prou dinamisme per atreure a les altres organitzacions de dreta i als catalanistes de centre.

 

La Segona República: contradiccions i desconfiances


L’any 1929  Primo de Rivera va dimitir i amb la seva marxa, produïda per tal d’afavorir la continuïtat del sistema de la Restauració, va desaparèixer el darrer baluard de la monarquia. Després de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, el 14 d’abril es proclamà la Segona República, s’aconseguí un govern autònom per Catalunya presidit per Francesc Macià i l’any 1932 s’aprovà l’Estatut. Es tractava d’una República sense una majoria republicana ferma, en la que els moderats van ser rebasats per la bullanga de l’esquerra més radical i exaltada i la nostàlgia clerical, militarista i anacrònica de la dreta més conservadora.

Des de 1930 al si de la Lliga hi havia un sector revisionista que postulava la necessitat d’abandonar el nacionalisme de Prat de la Riba i substituir-lo per una formulació catalanista no nacionalista que fos bàsicament conservadora, catòlica i antireformista. Ferran Valls i Taberner era un dels representants més significatius de la corrent que dins de la Lliga defensava l’abandó de les vel·leïtats nacionalistes i prioritzava la política d’entesa social i política amb les dretes espanyoles. Durant els anys 1933-1935 aquestes idees, juntament amb la necessitat de formular un nou programa per tenir més presència dins de la política espanyola tindran el suport d’altres dirigents com Joan Estelrich, Josep Maria Trias de Bes, i d’alguns més joves: Miquel Vidal i Guardiola, Josep M. Tallada i Paulí o Andreu Bausili, tots ells molt propers a Cambó. Això, afectà, sens dubte la imatge catalanista de la Lliga [18], en benefici d’altres partits com l’Esquerra Republicana de Catalunya. La Lliga no va saber, o no va poder, adaptar-se al nou escenari polític català malgrat que la Generalitat de Catalunya significava el reconeixement de l’autogovern i l’autonomia per la que la Lliga tan havia treballat. És molt probable que l’automarginació de la Lliga del catalanisme polític s’expliqui per la impossibilitat de controlar els nous mitjans de govern i per l’aposta de classe per sobre de la nació. 

Un dels conflictes més radicals i decisius de la Catalunya Republicana va ser el de la propietat i explotació de la terra i va enfrontar els arrendataris de la terra, organitzats al voltant de la Unió de Rabassaires i els propietaris, agrupats a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI). L’IACSI va ser una corporació agrícola que agrupava els principals propietaris de terres a Catalunya i que va créixer força durant la República en témer que les reformes posessin en perill les seves propietats. La majoria també estaven afiliats a la Lliga. Josep M. Trias de Bes consta afiliat de l’IACSI en qualitat de propietari rural del Penedès [19].
Josep Maria Trias de Bes va ser un dels integrants de la Comissió dictaminadora especial de la Llei de Contractes de Conreu, sota la presidència de Pere Cerezo d’ERC [20]. L’abril de 1934 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de Contractes de Conreu que limitava l’import d’arrendament i permetia l’accés d’alguns arrendataris a la propietat [21]. L’IACSI, però, va protestar i va portar la llei davant el Tribunal de Garanties Constitucionals, cercant l’argument que la Generalitat no era competent per legislar sobre contractes. El Tribunal de Garanties Constitucionals, que estava controlat per les dretes, va declarar la llei anticonstitucional. Tot i que al setembre el Parlament de Catalunya va tornar a aprovar la Llei revisada ja no entrà en funcionament perquè després de l’esclat de la Revolució d’Octubre la Generalitat fou suspesa.

La creació d’Acció Popular Catalana (APC), encapçalada per Cirera i Voltà i adherida a la CEDA, l’octubre de 1934, suposà la ruptura del pacte tàcit, de no ingerència de la CEDA a Catalunya [22]. Sota el lema “Religió, Pàtria, Família, Ordre, Treball i Propietat” buscava més radicalitat en la defensa dels interessos del catolicisme i de la propietat agrícola. La separació d’elements de la Lliga afectà en especial Tarragona. De tota manera no es produí cap defecció important dins dels cercles dirigents del partit, malgrat els esforços del cedisme prop de Ferran Valls i Taberner i Josep M. Trias de Bes. Aquest declarava en una entrevista sobre el seu possible canvi polític: “Se m’ha proposat el canvi, no pels elements d’aquí, sinó a la capital de la República; fa ja algun temps que se m’insinuen però vaig rebutjar tota negociació. I li autoritzo a dir que ni que no fossin suficients les meves discrepàncies doctrinals per a mantenir-me en una actitud aliena a qualsevol conveni, el cúmul d’ofenses personals i la conducta –que em repugna qualificar- observada pels elements d’Acció Popular de la regió m’obligarien a apartar-me de tot pacte amb els seus inspiradors” [23].
Per tal de recuperar el terreny perdut dins de l’IACSI, a favor de l’Acció Popular Catalana   es va crear la secció agrària de la Lliga, la gènesi de la qual es remunta a una reunió del juny de 1935 a la qual van assistir Cambó, els diputats Josep M. Trias de Bes i Manuel Florensa i altres personalitats del món agrícola català, afiliades a la Lliga [24]. En la reunió s’acordà nomenar una ponència perquè redactés els estatuts de la nova secció i establís el pla general  d’actuació.

Durant la suspensió de la Generalitat arran dels fets d’octubre de 1934 la Lliga volia que fossin convocades noves eleccions de diputats al Parlament de Catalunya perquè confiava tenir un bon nombre de vots, malgrat la seva part de responsabilitat en els enfrontaments que van fer caure la Generalitat. Les dretes espanyoles no van voler, però, accedir a la convocatòria d’eleccions i van nomenar diferents governadors generals. En aquests governs interins la Lliga va col·laborar en les comissions gestores al costat del Partit Radical i la CEDA. La inauguració del monument a Eusebi Güell, a la colònia Güell l’any  1935, per exemple, va ser presidida per Josep Maria Trias de Bes com a membre de la Gestora de la Generalitat [25].
En una sessió de les Corts el juny de 1935, Josep Maria Trias de Bes respondrà les acusacions del diputat tradicionalista Comín que la Generalitat ha menystingut l’autoritat i el prestigi de l’ensenyament en castellà, a la Universitat i l’escola. Comín considera que l’Estatut s’ha aplicat per disminuir allò que és espanyol. Trias contesta que el bilingüisme, sense reticències, es pot resoldre noblement i afegeix que “Al hablar en catalán y explicar en catalán siempre lo hacemos en un idioma español”. Pedagogia catalanista cap una dreta espanyola que no estava disposada a ser alliçonada [26].
En aquest període Josep Maria Trias de Bes va aconseguir com a advocat defensor rehabilitar en el càrrec Pere Bosch i Gimpera com a rector de la Universitat de Barcelona, després dels fets de 1934 [27], arran dels quals Bosch fou empresonat en el vaixell “Uruguay” amb altres membres del Patronat de la Universitat.

En les eleccions de febrer de 1936 al parlament de la República Josep M. Trias de Bes apareix en tercer lloc com a candidat del Front Català d’Ordre per la província de Barcelona. Només el precedeixen Francesc Cambó com a cap de llista i Antoni Baratas –d’Acció Popular- [28].


La Guerra Civil: Revolució, persecució i reacció

Els membres de la Lliga no van participar en la conspiració ni en la rebel·lió militar [29], però no es pot oblidar que el juliol de 1936 la imatge del partit era pels seus antagonistes la d’una força agressiva catòlica i antireformista. El fracàs de la rebel·lió a Catalunya va alimentar la revolució i esclatà una onada de violència incontrolada contra els sospitosos de simpatitzar amb els rebels. Davant del perill l’agost de 1936 l’estat major de la Lliga, gràcies principalment a l’esforç de les autoritats de la Generalitat [30], era tot a l’estranger [31]. Albert Manent ens descriu com va sortir de Catalunya Trias de Bes [32]. La font del relat és Josep Maria Trias de Bes i Borràs, fill de Josep Maria Trias de Bes, que també va fugir amb el seu pare. Quan va esclatar la sublevació Josep Maria Trias de Bes es trobava a Barcelona i de seguida Josep Quero i Morales (que ben aviat fou nomenat conseller de Justícia) i Domènec Pallerola es mobilitzaren per ajudar-lo. Tots dos havien estat passants de Trias de Bes. Van aconseguir un passaport i un visat de Josep Maria Espanya (conseller de Governació). Trias de Bes, la seva muller, dues filles i el fill Josep Maria foren duts en dos cotxes de la Generalitat, el 3 d’agost, al port. S’embarcaren al vaixell italià “Tevere” junt amb més fugitius com Josep Dencàs -líder d’Estat Català-, el monàrquic Santiago Nadal, monjos de Montserrat, el doctor Albert Bonet -fundador de la Federació de Joves Cristians de Catalunya- o Glòria Bulbena [33].
La família va desembarcar a Gènova [34], des d’on es van traslladar a Brussel·les i finalment, el 1937, a Pamplona i Burgos.

Les represàlies envers els fugits no es van fer esperar. El 12 d’agost de 1936 Trias de Bes va ser destituït, junt amb vint-i-dos professors més, del seu càrrec a la Universitat Autònoma de Barcelona, per les seves vinculacions conservadores [35]. En el àmbit material les seves terres van ser confiscades mentre que en el personal el masover de les seves propietats de Sant Joan Despí va ser assassinat [36].

Ben aviat Josep Maria Trias de Bes començà a treballar a favor del bàndol dels sublevats. El seu nom figura entre els signants del manifest d’Adhesió a la Causa Nacional (22-27 d’octubre de 1936). Josep Maria Trias de Bes signa sense data ni lloc, com a catedràtic de Dret de la Universitat de Barcelona i diputat a Corts. També signen, entre d’altres, Cambó, Ramon d’Abadal i Calderó, Ramon Coll i Rodés i el Comte de Güell [37]. Com ha assenyalat Enric Ucelay-Da Cal es tracta d’una adhesió tardana [38], fruit de la seva interpretació del curs de la guerra. La lectura que feu la Lliga fou que la República havia caigut en mans dels revolucionaris -i per tant no era legítima- i que Franco era la única alternativa d’ordre. Contràriament la República i la Generalitat foren els dipositaris legítims de la sobirania popular i malgrat la debilitat patent eren uns governs democràtics contra el totalitarisme. La deslegitimització de la República per part de la Lliga serà a la llarga la deslegitimització de la pròpia Lliga.

Joan Estelrich, amb el beneplàcit de Francesc Cambó, estimulà des de l’oficina de París la publicació de molts llibres en francès contra la República. Es tracta de l’empresa de propaganda més destacada, eficaç i millor organitzada del sector franquista. Per tal d’assessorar Allison Peers en el llibre Catalonia Infelix, demanà a Trias de Bes que li fes una nota de la posició de la Lliga sobre el conflicte al camp [39].

Els primers catalans de Burgos (o de Franco) foren carlins, falangistes, de la CEDA catalana o polítics que havien col·laborat amb Primo de Rivera. Ben aviat s’afegiren catalans que com Trias de Bes fugiren del radicalisme i l’anticlericalisme de l’etapa inicial revolucionària. Un cop a Burgos Trias de Bes fou nomenat cap de l’assessoria jurídica del Ministeri d’Assumptes Exteriors [40]. L’any 1938, junt amb Eduard Aunós, Trias de Bes formà part de la comissió de juristes encarregada de redactar un informe a l’opinió pública internacional per tal de justificar que tots els actes fets pel govern de la República des del febrer de 1936 eren il·legals [41]. També fou vocal titular del Alto Tribunal de Presas Marítimas situat a Burgos [42].

Malgrat això la situació dels catalans a Burgos o en qualsevol altre lloc de l’Espanya Nacional no va ser mai fàcil ni planera, ja que el sentiment anticatalà era força generalitzat dins del bàndol sublevat. Pocs catalans van poder aprofitar els mèrits per pujar en l’escalafó social dels vencedors.
El problema dels homes de la Lliga va ser que el règim autoritari sorgit durant la guerra s’estructurà a partir d’una nova classe dirigent i d’unes normes que els obligaven –en el cas de voler participar-hi- a renunciar a una bona part dels seus principis ideològics tal com molts ja van poder observar durant el seu exili temporal [43].


Fi de trajecte: el Primer Franquisme i la plasmació d’una frustració

Després de la Guerra Civil calia organitzar i administrar la Victòria. El personal polític de gestió i representació fou designat des de dalt i calia que fos gent de provada fidelitat al règim franquista. Primer es designaren els antics falangistes i els excombatents, però com no eren gaires una bona part dels designats van sortir d’entre els antics ultradretans, lerrouxistes i lliguistes. El cas de Trias de Bes és un bon exemple de com els serveis prestats a l’Alzamiento netejaven i feien oblidar passats compromesos. El jutge instructor de la causa de Trias de Bes va destacar “la adhesión incondicional” manifestada “por nuestro Gobierno al designarle para el desempeño de distintos cargos públicos” [44].

Malgrat la depuració Josep Maria Trias de Bes com tots els antics membres de la Lliga no està ben vist pels falangistes [45], tot i poder considerar-se un “català de Franco” [46]. Borja de Riquer [47] considera que l’actitud de Josep Maria Trias de Bes fou durant els primers anys de postguerra de col·laboració amb el nou règim, ocupant càrrecs de responsabilitat menor, tot i manifestar una certa voluntat de transformació de la dictadura militar en un règim civil més obert. No arriba però, al nivell de Valls i Taberner, que renegà obertament del que havia estat la Lliga, com si es tractés d’un error i que el catalanisme havia portat a la Guerra Civil [48]. Borja de Riquer el considera com un home pragmàtic.

La postura de Trias de Bes tampoc s’identifica amb la de Joan Ventosa, que sempre es manifestà defensor d’una actuació conciliadora i prudent amb Franco. En una entrevista amb Gil Robles, el 28 de novembre de 1942 a Lisboa, Josep Maria Trias de Bes censura que Ventosa defensés sempre la transacció amb Franco, tàctica a la qual Gil Robles s’oposava radicalment [49]. Segons Gil Robles [50], la política personalista i claudicant de Joan Ventosa provocava reaccions indignades fins i tot de gent de la mateixa Lliga, que troben en falta la direcció més enèrgica de Cambó, han delegat en Trias de Bes per que s’entrevisti amb Ventosa i el convenci de la necessitat d’actuar amb energia. Gil Robles i Trias de Bes coincideixen en la que la Restauració monàrquica que desitgen no pot vincular-se amb el règim franquista, que ha comes molts errors.  La difícil situació que travessava el règim de Franco feien pensar a Gil Robles i alguns membres de la dreta monàrquica la possibilitat que el govern s’obrís a les dretes monàrquiques per esborrar davant l’opinió internacional l’estigma feixista que començava a pesar en excés sobre l’Espanya franquista.
Al marge dels contactes amb Gil Robles l’any 1942 Josep Maria Trias de Bes va visitar el recentment destituït Ramon Serrano Suñer i li va transmetre l’oferta de Cambó d’ajuda econòmica si així ho necessitava [51]. Cambó, Trias i la Lliga, neden sense un rumb ben fixat, entre dues aigües, conscients que el seu pes polític és molt petit en el context del nou ordre però atents als girs que de la convulsa realitat que viuen es puguin derivar.
En la mateixa línia d’actuació el febrer de 1946 el nom de Josep Maria Trias de Bes figura entre els signants d’una carta adreçada a don Joan de Borbó, que s’acabava d’instal·lar a Estoril, en la que es manifesta la necessitat de la Restauració monàrquica en la persona de Joan de Borbó [52]. Aquesta adhesió monàrquica li valdrà ser nomenat membre del consell privat del comte de Barcelona. L’aposta  monàrquica però no va ser reeixida perquè la cruel geoestrategia de la Guerra Freda va permetre sobreviure el règim franquista durant gairebé quaranta anys.

A mode de reflexió


Resulta difícil elaborar una conclusió sobre l’evolució ideològica d’un polític com Josep Maria Trias de Bes amb la impressió que no disposem de tots els elements necessaris per tal d’emetre una reflexió històrica correcta. Aproximar-nos des de la nostra realitat a un període sobre el que avui disposem de moltes dades és arriscat ja que per contra no en tenim prou indicadors per saber perquè els actors hi participaren d’una manera i no altra. És per això que només intentarem exposar unes línies generals que creiem poden servir per comprendre millor l’evolució del pensament de Josep Maria Trias de Bes, tot intentant defugir l’emissió de judicis de valors, que en tot cas no seria just aplicar.

En aquest sentit creiem que:
-          Josep Maria Trias de Bes, al igual que la resta d’integrants de la Lliga, no és paradigma ja que aquesta formació es caracteritzà per una heterogeneïtat de comportaments. Altrament també s’ha de considerar que representa a la corrent majoritària i més propera a Francesc Cambó.
-          Els inicis polítics de Trias de Bes estan influenciats pel seu pare, Joan de Déu Trias i Giró, catalanista de caràcter cristià. 
-          La primera etapa política de Trias de Bes, que coincideix amb la de la Restauració:
o   Es caracteritza pel catalanisme cultural i lingüístic fins al punt d’arribar a la presó l’any 1925.
o   També és cert que a partir d’aquesta experiència la seva postura variarà i es tornarà molt més pragmàtica fins al punt de renunciar momentàniament als seus principis per tal d’evitar la presó si és necessari.
-          La segona etapa política de Josep Maria Trias de Bes es desenvolupa al llarg de la Segona República. Es tracta d’un període ric en matisos que veu l’evolució cap a postures cada cop més dretanes;
o   La proclamació de la República implica també la fi de l’hegemonia de la Lliga dins del catalanisme a favor de l’Esquerra Republicana de Catalunya. La Lliga no va poder adaptar-se positivament a les noves circumstàncies i per això el seu paper durant la República no és tan constructiu i col·laborador com en etapes anteriors.
o   La seva postura clara contra la Llei de Conreus (en la qual no oblidem que era part implicada com a propietari), la participació en la Comissió Gestora de la Generalitat suspesa o el fet que des de la CEDA es considerés una persona apropiada per la seva organització són proves de la seva radicalització.
o   Malgrat tot Josep Maria Trias de Bes, com la Lliga, es troba en una situació compromesa ja que la seva manera de pensar era, afortunadament per Catalunya, molt diferent a la de les dretes espanyoles. La defensa de Bosch Gimpera o la reivindicació del català  són dos exemples.
-          La tercera etapa de Josep Maria Trias de Bes s’inicia amb el cop militar contra la legitimitat democràtica el juliol de l’any 1936. Trias de Bes no participà en la conspiració contra la República però després s’hi afegeix:
o   Les circumstàncies personals que patiren molts membres de la Lliga que es veieren obligats a fugir per salvar les seves vides explica, en part, aquesta postura. Cal tenir present que perderen el dret a viure al seu país i molts també a familiars, amics, propietats, feina...
o   Des del conservadurisme de la Lliga no es va tenir present, però, que no va ser des de la legitimitat republicana que foren atacats, ans el contrari. Els atacs que van rebre procedien de la Revolució que en certa mesura era una resposta al cop d’estat. No hem d’oblidar que des de la Generalitat de Catalunya fou ingent la tasca que es va realitzar per tal de salvar la vida, i el patrimoni dels suposats “contrarevolucionaris”. Quan no ho aconseguí fou més per falta de mitjans que no pas per falta de voluntat.
o   En l’elecció de bàndol per part de la Lliga va primar més l’esperit de classe que no pas el de país. En altres indrets de l’Estat, com el País Basc, la situació fou molt diferent i el PNB-EAJ va recolzar la República. En aquest punt creiem oportú interrogar-nos si s’hauria produït la mateixa elecció si la Lliga hagués dirigit l’autonomia catalana o si no hagués produït una Revolució que hagués amenaçat la vida dels integrants de la Lliga.
o   El recolzament a la causa franquista possiblement fou una forma meditada de contribuir al país ja que es suposava que un cop assolida la victòria els serveis prestats a la causa permetrien participar de l’administració del nou règim. Poca gent podia intuir que la gènesi del nou règim seria la que es va produir.
o   Al respecte la participació de Trias de Bes en la causa dels sublevats fou ben activa des de la seva arribada a Burgos l’any 1937.
-          La darrera etapa que a priori semblava que seria l’administració de la Victòria es va convertir en una victòria amarga basada en la destrucció i renúncia de tot allò que havien defensat la Lliga i Josep Maria Trias de Bes:
o   El nou règim necessitava personal qualificat per garantir el funcionament de l’Estat. Cal recordar que la part més brillant de la intel·lectualitat del país es va veure abocada a l’exili.
o   En aquestes circumstàncies Trias de Bes va col·laborar amb el règim franquista des del punt de vista professional, sense protagonitzar la primera escena política vedada a aquells que tenien un passat com el seu.
o   Davant d’aquesta situació Trias de Bes intentà participar d’una possibilitat no reeixida de restauració borbònica. Aquesta “solució” era segurament l’aposta que d’entrada havien imaginat els membres de la Lliga com l’evolució natural del cop d’estat.
o   El desconcert de la Lliga s’exemplifica en el multidireccionalisme estratègic que s’observa en l’acostament a grups tan antagònics com el nazisme de Serrano Suñer o la dreta monàrquica de Gil Robles. 
o   La posició de Trias de Bes, i de la Lliga en general, s’intueix dèbil. Allunyada dels centres de decisió, sense autoritat moral per tal de liderar en cas que  hagués considerat oportú una oposició moderada al franquisme, els seus passos els havien condemnat a la invisibilitat i desaparició silenciosa.

Com ja va assenyalar Josep Maria Solé i Sabaté, referint-se a Ferran Valls i Taberner [53], és difícil encaixar dins l’honestedat i la fidelitat les persones que prengueren com a certes les rutes falses. Malgrat que la condemna encara els acompanya  no podem dubtar de la totalitat del seu catalanisme. Encara avui hi ha reticències per reivindicar des del conservadurisme català l’herència d’una Lliga que en l’etapa final va dilapidar, a causa del suport explícit al franquisme, el crèdit acumulat durant la Restauració. La Història els ha condemnat per aquests errors però tal vegada ja és hora que recordem que no tot són ombres en una trajectòria que també té llums intenses.




[1] Una aproximació a la vida i obra de Joan de Déu Trias i Giró (1859-1914) es pot trobar a Oriol CASANOVAS i LA ROSA, “Joan de Déu Trias i Giró (1859-1914), Catedràtic de Dret Internacional Públic i Privat de la Universitat de Barcelona (1886-1914)”, Simposi de Història de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 1988, pàgines 215-228. Pel que fa a la política  Joan de Déu Trias i Giró va militar en el primer catalanisme polític, tal i com demostra la seva adscripció a la Unió Catalanista des de 1892; Joaquim COLL i AMARGÓS i Jordi LLORENS i VILA, Els quadres del primer catalanisme polític: 1882-1900, Barcelona, 2000, pàgina 301. L’origen de la seva orientació política cal trobar-lo en el noucentisme catòlic provenint fonamentalment de les congregacions marianes; Josep TERMES, Història del catalanisme polític fins el 1923, Barcelona, 2000, pàgina 653.
[2] Carles PI i SUNYER, La República y la Guerra. Memorias de un político catalán, Mèxic, 1975, pàgina 145.
[3] Maurici SERRAHIMA, Del passat quan era present, II, (1948-1958), Barcelona, 2004, pàgina 426.
[4] Joaquim FERRER, Francesc Layret (1880-1920), Catarroja, 1999, pàgina 127.
[5] Josep Maria POBLET, Història Bàsica del Catalanisme, Barcelona, 1977, pàgina 297.
[6] J. M. ROIG ROSICH, La dictadura de Primo de Rivera, 1992, pàgina 292.
[7] Conxita MIR, Lleida: 1890-1936: caciquisme polític i lluita electoral, Barcelona, pàgina 382.
[8] Isidre MOLAS, op. cit.,  pàgina 291.
[9] Conxita MIR, op. cit., pàgina 213.
[10] Isidre MOLAS, Lliga Catalana. Un estudi d’Estasiologia, Barcelona, 1972, pàgines 78 i 134; Jordi CASASSAS i YMBERT, Jaume Bofill i Mates (1878-1933), Barcelona, 1980, pàgina 265.
[11] Bernat MUNIESA, La burguesia catalana ante la II República española, I “Il trovatore” frente a Wotan, Barcelona, 1985, pàgina 104 i 150; Félix CUCURULL, Catalunya Republicana i Autònoma, 1931-1939, Barcelona, 1984, pàgina 282.
[12] Alfred PÉREZ-BASTARDAS, Els republicans nacionalistes i el catalanisme polític: Albert Bastardes i Sampere (1871-1944), Barcelona, 1987, volum II, pàgina 150.
[13] Manuel FOLGUERA i DURAN, Una flama de la meva vida (Memòries), Sabadell,1996, pàgines 300-301; Alfred PÉREZ-BASTARDAS, op. cit., pàgines 172 i ss.
[14] Alfred PÉREZ-BASTARDAS, op. cit., pàgines 181 i 227.
[15] J.M. ROIG ROSICH, op. cit., pàgines 369-370.
[16] Bernat MUNIESA, op. cit., pàgina 160.
[17] Isidre MOLAS, op. cit., pàgina 226.
[18] Borja de RIQUER, L’últim Cambó (1936-1947). La dreta catalanista davant la Guerra Civil i el primer franquisme, Barcelona, 1996, pàgina 20.
[19] Isidre MOLAS, op. cit., pàgina 337.
[20] Jaume SOBREQUÉS i CALLICÓ,  Catalunya i la Segona República, Barcelona, 1983, pàgina 354.
[21] Fèlix CUCURULL, Catalunya, republicana i autònoma (1931-1936), Barcelona, 1984, pagines 214 i ss.
[22] Isidre MOLAS, op. cit., pàgines 257-258 i nota 16.
[23] Entrevista del Diario de Madrid, reproduïda a Diari de Girona, 14-II-1935.
[24] Isidre MOLAS, op. cit., pàgina 66.
[25] Josep PADRÓ, “La colònia Güell, els anys de la col·lectivització”, Col·lectivitzacions al Baix Llobregat (1936-1939), PAM, 1989, pàgina 294.
[26] Joaquín ARRARÁS, Historia de la Segunda República, Madrid, 1968, volum III, pàgina 149.
[27] Miquel  RUIZ CARRILLO, Els anys difícils: II República, Guerra i Postguerra a Sant Joan Despí (1931-1959), Barcelona, 2001, pàgina 95. Francesc GRACIA en un recent estudi, “Bosch Gimpera, Rector de l’Autònoma (1933-1939) (I). Els fets d’octubre i la supressió de l’autonomia”, L’Avenç, 287, 2004, pàgines 13-20, no menciona la defensa de Bosch Gimpera per part de Trias de Bes. Pere Bosch Gimpera pertanyia a Acció Catalana i durant la Guerra Civil fou Conseller de Justícia i Dret de la Generalitat, Eduard RIPOLL, Pere Bosch Gimpera. Fundador del Museu d’Arqueologia de Barcelona, Barcelona, 1977, pàgines 18-21.
[28] Isidre MOLAS, op. cit., pàgina 260.
[29] Isidre MOLAS, op. cit., pàgina 310.
[30] Rubèn DOLL PETIT, “El primer èxode: la fugida d’una classe dirigent l’any 1936”, Guerra Civil i Franquisme. Seixanta anys després, Barcelona, 2000, pàgines 69-96. Aquesta situació contrasta amb els successos de Madrid.
[31] Borja de RIQUER, op. cit., pàgina 49.
[32] Albert MANENT,  “1936: com se salvaren els prohoms de la Lliga Catalana”, Serra d’Or, juny 1987, pàgines 447-453; “Els exilis durant la guerra (1936-1938)”, Miscel·lània d’homenatge a Josep Benet, Barcelona, 1991, pàgines 483-496; De 1936 a 1975. Estudis sobre la Guerra Civil i el Franquisme, Barcelona, 1999.
[33] Glòria BULBENA, Barcelona. Trossos de vida i records de l’ahir, Barcelona, 1976, pàgines 125 i 177.
[34] Rubèn DOLL PETIT(2003): Els “catalans de Gènova”: història de l’èxode i l’adhesió d’una classe dirigent en temps de Guerra, Barcelona, fa un recull exhaustiu de la situació d’aquests refugiats.
[35] El Decret, signat pel conseller de Cultura Ventura Gassol fou publicat al Butlletí de la Generalitat de Catalunya del 16 d’agost de 1936. Francisco GUTIÉRREZ DE LA TORRE, La República del crimen, Barcelona, 1989, pàgina 90.
[36] Miquel RUIZ CARRILLO, op. cit., pàgina 95. La casa pairal que la familia tenia a Sant Joan Despí data de mitjans del segle XVIII i va ser construïda per un De Bes; Josep BUJÁN i Alfred JOAQUÍN, Sant Joan Despí. Història d'un poble bi-mil·lenari. Barcelona, 1995, pàgines 222-223.
[37] Archivo de la Presidencia del Gobierno, Madrid, Fondo “Junta Técnica del Estado”, Legajo 8, 4; aquesta carta ha estat objecte d’estudi per part de Borja de RIQUER (1991): “Un document excepcional: la declaració de suport als militars sublevats el 1936 d’un centenar de catalans”, Miscel·lània d’homenatge a Josep Benet, pàgines 497-516; Borja de RIQUER, op. cit., pàgina 61 i apèndix 4 (pàgines 278-282).
[38] Enric UCELAY-DA CAL, El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España, Barcelona 2003, pàgina 863.
[39] Borja de RIQUER, op. cit., pàgina 130 i nota 94 recull una carta de Joan Estelrich a Francesc Cambó del 19 d’agost de 1937, Arxiu de Joan Estelrich.
[40] José María FONTANA THARRATS, Los catalanes en la guerra de España, Barcelona, 1991, pàgina 328, ens parla de Josep María Trias de Bes com “una especie de asesor en materias legales internacionales” i recorda que divertida era la seva “maniática pronunciación de nombres o apellidos extranjeros, como aquella célebre, de Smuts!…)”; Joan M. THOMAS, Falange, Guerra Civil, Franquisme, Fet y de las Jons en els primers anys del règim franquista, Barcelona, 1992, pàgina 334, nota 63
[41] BOE del 22 de desembre de 1936; Borja de RIQUER, op. cit., pàgina 167-168. En el marc d’aquesta comissió va visitar el febrer de 1939 les txeques del carrer Vallmajor i Saragossa per reunir proves documentals que publicaren poc després a Dictamen de la Comisión sobre ilegitimidad de los poderes actuantes en julio de 1936, Madrid, 1939, Miquel RUIZ CARRILLO, op. cit., nota 41.
[42] Jaume CLARET, La Repressió franquista a la universitat catalana: La Universitat de Barcelona autònoma, de la Segona República al primer franquisme, Vic, 2003, pàgina 93.
[43] Rubèn DOLL PETIT(2003), op. cit., pàgina 187.
[44] Jaume CLARET, op. cit., pàgina 93. Un cop depurat  fins i tot va testificar, junt amb Eugeni d’Ors a favor de la causa de Gaziel, Manuel LLANAS, Gaziel, vida, periodisme i literatura, Barcelona, 1998pàgina 313.
[45] Isidre MOLAS, op. cit., pàgina 221.
[46] Ignasi RIERA, Els catalans de Franco, Barcelona, 1998, pàgina 421.
[47] Borja de RIQUER, op. cit., pàgina 204.
[48] Antoni ÁLVAREZ SOLÍS, Ideari de Valls i Taberner, Barcelona, 1973.
[49] José M. GIL ROBLES, La monarquía por la que yo luché (1941-1945), Madrid, 1976, pàgina 24. Borja de RIQUER, op. cit., pàgina 226.
[50] José M. GIL ROBLES, op. cit., pàgines 77 i 79. Reproduït per Borja de RIQUER, op. cit., pàgina 130.
[51] Ramon SERRANO SUÑER, Entre el silencio y la propaganda, la Historia como fue. Memorias, Barcelona, 1977, pàgina 91; F. GARCÍA LAHIGUERA, Ramón Serrano Suñer. Un documento para la historia, Barcelona, 1983, pàgina 237-238.
[52] Pedro SAINZ RODRÍGUEZ, Un reinado en la sombra. La correspondencia privada entre Franco y don Juan de Borbón, Barcelona, 1981, pàgines 417-422.
[53] Josep Maria SOLÉ i SABATÉ, “Pròleg”, Josep Maria MAS SOLENCH, Ferran Valls i Taberner. Jurista, historiador i polític, Barcelona, 2002, pàgines 7-10. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada