La present entrada pretén
aproximar-se a la trajectòria política del jurista Josep Maria Trias de Bes, un
dels prohoms de la Lliga. Trias de Bes és un més dels molts integrants de la
Lliga que va evolucionar políticament des del nacionalisme catalanista durant
la darrera etapa de la Restauració fins a la col·laboració professional amb la
dictadura franquista. Comprendre, que no jutjar, aquest procés polític és un
dels objectius que ens proposem.
Josep Maria Trias de Bes va néixer a Barcelona l’any 1890 i va morir
en la mateixa ciutat l’any 1965. Era fill del també jurista Joan de Déu Trias i
Giró [1]. Es
doctorà en Dret i fou catedràtic de Dret Internacional a les universitats de
Salamanca (1916-19) i Barcelona (1919-60). Milità a la Lliga, i fou diputat a corts
(1918, 1919, 1923, 1933 i 1936) i al Parlament de Catalunya (1932). Fou
marmessor de Francesc Cambó i membre del consell privat del comte de Barcelona.
Gaudí d'un gran prestigi internacional com a jurista, i presidí l'Acadèmia de
Jurisprudència i Legislació de Catalunya. Membre de l’Institut de Dret
Internacional del Tribunal Permanent de L’Haia, va formar part de la Real
Academia de las Ciencias Morales y Políticas. L’any 1963 va rebre la insígnia
d’Oficial de la Legió d’Honor Francesa. Publicà, entre altres obres: Nuevas orientaciones sobre la nacionalidad y
la admisión de extranjeros (1913), Derecho
internacional público y privado (1926) i Derecho internacional privado (1932).
Pel que fa al seu perfil personal Josep
Maria Trias de Bes era, segons la descripció de Carles Pi i Sunyer [2],
“ambiciós, combatiu, però no gaire eficaç en l’atac”. Maurici Serrahima, per
contra, ens el descriu com un home sovint molt “inflat” [3].
Els inicis
polítics: crisi de la Restauració i Dictadura de Primo de Rivera
Josep Maria Trias de Bes
s’inicià políticament en el catalanisme conservador dins de la Lliga
Regionalista liderada per Francesc Cambó. La Lliga en la que ingressa Trias de
Bes havia perdut, però, l’empenta autonomista dels temps de la Solidaritat
Catalana i cada cop s’identifica més amb un moviment de classe: el discurs de
Cambó s’imposava sobre el de Prat de la Riba.
Un dels primers àmbits on
Trias de Bes desenvolupà el catalanisme fou la Universitat. L’any 1918 Trias de
Bes figura com un dels congressistes honoraris del Segon Congrés Universitari
Català en una llista on també apareixen: Francesc Layret, Àngel Guimerà,
Francesc Carreras i Candi, Marcel·lí Domingo i Pere Bosch i Gimpera [4].
El Congrés va significar una reivindicació de la necessària catalanització de
la universitat i pretenia que “La Universitat ha d’ésser abans que tot un òrgan
propulsor de la cultura catalana… La llengua oficial de la Universitat serà la
catalana…” [5]. La militància
universitària catalanista de Trias de Bes constitueix una excepció (compartida
per Pi Sunyer, Riera, Nubiola…) dins la tònica generalitzada d’utilitzar el
castellà com a idioma usual a tots els nivells de l’ensenyament superior [6].
L’arribada de la dictadura de Primo de Rivera va aturar, dissortadament,
aquests tímids intents de penetració de la llengua i es va prohibir
terminantment el català als nivells universitaris.
La militància de Trias de
Bes s’inicià a la Joventut Nacionalista de la Lliga. L’any 1918 va obtenir per
primer cop l’escó de diputat a la circumscripció de Lleida essent escollit per
la Seu d’Urgell. L’any 1919 la Lliga va tornar a presentar Josep M. Trias de
Bes per la Seu d’Urgell i revalidà l’escó gràcies al prestigi que ja tenia [7].
El 1920 Josep M. Trias de Bes fou derrotat, però [8],
en la mateixa circumscripció. Arran d’aquesta derrota es donà de baixa a
l’òrgan defensor dels seus interessos polítics, “L’Urgelletà”. El 1923 ocupa
l’escó parlamentari de Granollers [9].
Quan l’any 1922 es va
produir des de la Joventut Nacionalista l’escissió d’Acció Catalana
-encapçalada per Lluís Nicolau d’Olwer, Jaume Bofill i Antoni Rovira i Virgili-
i Estat Català [10], Trias de Bes no els va
secundar i es va convertir en un dels màxims animadors de la reorganització
interna de les Joventuts de la Lliga.
El col·lapse del sistema de
la Primera Restauració Borbònica, enfonsada en una crisi social greu i amb el
torn de partits destruït per la consolidació dels partits no dinàstics van
culminar en la Dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1929). La Dictadura, considerada per una part important de la
burgesia catalana un mal menor, va alimentar el nacionalisme radical en
detriment del regionalisme moderat del que la Lliga era dipositari.
Una de les principals
obsessions de la Dictadura va ser reprimir tot signe de catalanitat, sobretot
les manifestacions culturals i lingüístiques. Per aquest motiu Josep Maria
Trias de Bes, el també exdiputat Antoni
Miracle i l’impressor Demetri Oliva foren detinguts i incomunicats el dia 7 de
novembre de 1925. Tots ells foren traslladats a Madrid el 13 de novembre i
alliberats el 9 de desembre [11].
La Dictadura de Primo de
Rivera també va intentar controlar la Junta del Col·legi d’Advocats de
Barcelona. Una Junta General va decidir que s’imprimís en català la seva Guia
Oficial [12] i el govern de Primo de
Rivera desautoritzà l’acord i imposà multes als ponents que la van votar.
Finalment l’any 1926 l’Audiència Territorial de Barcelona, seguint les ordres
del govern va destituir la Junta autèntica on figuraven entre d’altres Ramon
d’Abadal i Calderó, Josep Maria Trias de Bes, Manuel Carrasco i Formiguera i
Ferran Valls i Taberner i va nomenar una Junta postissa [13].
Davant la negativa de la Junta autèntica a la dissolució foren detinguts amb
l’excepció de Josep Maria Trias de Bes que va accedir a signar un document que
s’ajustava a la petició del govern [14].
Els membres de la Junta foren empresonats per ordre de Milans del Bosch [15] i desterrats.
Josep M. Trias de Bes també
formava part de la Unió Catalana d’Estudis polítics i econòmico-socials [16],
creada per la Lliga el juny de 1930 cercant monopolitzar el món dels estudis
polítics. Josep M. Trias de Bes presidia la comissió de qüestions jurídiques [17].
La Unió Catalana fou un fracàs, emperò, perquè no aconseguí prou dinamisme per
atreure a les altres organitzacions de dreta i als catalanistes de centre.
La Segona República: contradiccions i desconfiances
L’any 1929 Primo de Rivera va dimitir i amb la seva
marxa, produïda per tal d’afavorir la continuïtat del sistema de la
Restauració, va desaparèixer el darrer baluard de la monarquia. Després de les
eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, el 14 d’abril es proclamà la
Segona República, s’aconseguí un govern autònom per Catalunya presidit per
Francesc Macià i l’any 1932 s’aprovà l’Estatut. Es tractava d’una República
sense una majoria republicana ferma, en la que els moderats van ser rebasats
per la bullanga de l’esquerra més radical i exaltada i la nostàlgia clerical,
militarista i anacrònica de la dreta més conservadora.
Des de 1930 al si de la Lliga hi havia
un sector revisionista que postulava la necessitat d’abandonar el nacionalisme
de Prat de la Riba i substituir-lo per una formulació catalanista no
nacionalista que fos bàsicament conservadora, catòlica i antireformista. Ferran
Valls i Taberner era un dels representants més significatius de la corrent que
dins de la Lliga defensava l’abandó de les vel·leïtats nacionalistes i
prioritzava la política d’entesa social i política amb les dretes espanyoles.
Durant els anys 1933-1935 aquestes idees, juntament amb la necessitat de
formular un nou programa per tenir més presència dins de la política espanyola
tindran el suport d’altres dirigents com Joan Estelrich, Josep Maria Trias de
Bes, i d’alguns més joves: Miquel Vidal i Guardiola, Josep M. Tallada i Paulí o
Andreu Bausili, tots ells molt propers a Cambó. Això, afectà, sens dubte la
imatge catalanista de la Lliga [18], en
benefici d’altres partits com l’Esquerra Republicana de Catalunya. La Lliga no
va saber, o no va poder, adaptar-se al nou escenari polític català malgrat que
la Generalitat de Catalunya significava el reconeixement de l’autogovern i
l’autonomia per la que la Lliga tan havia treballat. És molt probable que
l’automarginació de la Lliga del catalanisme polític s’expliqui per la impossibilitat
de controlar els nous mitjans de govern i per l’aposta de classe per sobre de
la nació.
Un dels conflictes més
radicals i decisius de la Catalunya Republicana va ser el de la propietat i
explotació de la terra i va enfrontar els arrendataris de la terra, organitzats
al voltant de la Unió de Rabassaires i els propietaris, agrupats a l’Institut
Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI). L’IACSI va ser una corporació agrícola
que agrupava els principals propietaris de terres a Catalunya i que va créixer
força durant la República en témer que les reformes posessin en perill les
seves propietats. La majoria també estaven afiliats a la Lliga. Josep M. Trias
de Bes consta afiliat de l’IACSI en qualitat de propietari rural del Penedès [19].
Josep Maria Trias de Bes va
ser un dels integrants de la Comissió dictaminadora especial de la Llei de
Contractes de Conreu, sota la presidència de Pere Cerezo d’ERC [20].
L’abril de 1934 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de Contractes de
Conreu que limitava l’import d’arrendament i permetia l’accés d’alguns
arrendataris a la propietat [21].
L’IACSI, però, va protestar i va portar la llei davant el Tribunal de Garanties
Constitucionals, cercant l’argument que la Generalitat no era competent per
legislar sobre contractes. El Tribunal de Garanties Constitucionals, que estava
controlat per les dretes, va declarar la llei anticonstitucional. Tot i que al
setembre el Parlament de Catalunya va tornar a aprovar la Llei revisada ja no
entrà en funcionament perquè després de l’esclat de la Revolució d’Octubre la
Generalitat fou suspesa.
La creació d’Acció Popular
Catalana (APC), encapçalada per Cirera i Voltà i adherida a la CEDA, l’octubre
de 1934, suposà la ruptura del pacte tàcit, de no ingerència de la CEDA a
Catalunya [22]. Sota el lema “Religió,
Pàtria, Família, Ordre, Treball i Propietat” buscava més radicalitat en la
defensa dels interessos del catolicisme i de la propietat agrícola. La
separació d’elements de la Lliga afectà en especial Tarragona. De tota manera
no es produí cap defecció important dins dels cercles dirigents del partit,
malgrat els esforços del cedisme prop de Ferran Valls i Taberner i Josep M.
Trias de Bes. Aquest declarava en una entrevista sobre el seu possible canvi
polític: “Se m’ha proposat el canvi, no pels elements d’aquí, sinó a la capital
de la República; fa ja algun temps que se m’insinuen però vaig rebutjar tota
negociació. I li autoritzo a dir que ni que no fossin suficients les meves
discrepàncies doctrinals per a mantenir-me en una actitud aliena a qualsevol
conveni, el cúmul d’ofenses personals i la conducta –que em repugna qualificar-
observada pels elements d’Acció Popular de la regió m’obligarien a apartar-me
de tot pacte amb els seus inspiradors” [23].
Per tal de recuperar el
terreny perdut dins de l’IACSI, a favor de l’Acció Popular Catalana es va crear la secció agrària de la Lliga,
la gènesi de la qual es remunta a una reunió del juny de 1935 a la qual van
assistir Cambó, els diputats Josep M. Trias de Bes i Manuel Florensa i altres
personalitats del món agrícola català, afiliades a la Lliga [24].
En la reunió s’acordà nomenar una ponència perquè redactés els estatuts de la
nova secció i establís el pla general
d’actuació.
Durant la suspensió de la
Generalitat arran dels fets d’octubre de 1934 la Lliga volia que fossin
convocades noves eleccions de diputats al Parlament de Catalunya perquè
confiava tenir un bon nombre de vots, malgrat la seva part de responsabilitat
en els enfrontaments que van fer caure la Generalitat. Les dretes espanyoles no
van voler, però, accedir a la convocatòria d’eleccions i van nomenar diferents
governadors generals. En aquests governs interins la Lliga va col·laborar en
les comissions gestores al costat del Partit Radical i la CEDA. La inauguració
del monument a Eusebi Güell, a la colònia Güell l’any 1935, per exemple, va ser presidida per Josep
Maria Trias de Bes com a membre de la Gestora de la Generalitat [25].
En una sessió de les Corts
el juny de 1935, Josep Maria Trias de Bes respondrà les acusacions del diputat
tradicionalista Comín que la Generalitat ha menystingut l’autoritat i el
prestigi de l’ensenyament en castellà, a la Universitat i l’escola. Comín
considera que l’Estatut s’ha aplicat per disminuir allò que és espanyol. Trias
contesta que el bilingüisme, sense reticències, es pot resoldre noblement i
afegeix que “Al hablar en catalán y explicar en catalán siempre lo hacemos en
un idioma español”. Pedagogia catalanista cap una dreta espanyola que no estava
disposada a ser alliçonada [26].
En aquest període Josep
Maria Trias de Bes va aconseguir com a advocat defensor rehabilitar en el
càrrec Pere Bosch i Gimpera com a rector de la Universitat de Barcelona,
després dels fets de 1934 [27],
arran dels quals Bosch fou empresonat en el vaixell “Uruguay” amb altres
membres del Patronat de la Universitat.
En les eleccions de febrer
de 1936 al parlament de la República Josep M. Trias de Bes apareix en tercer
lloc com a candidat del Front Català d’Ordre per la província de Barcelona.
Només el precedeixen Francesc Cambó com a cap de llista i Antoni Baratas
–d’Acció Popular- [28].
La Guerra Civil: Revolució, persecució i reacció
Els membres de la Lliga no van
participar en la conspiració ni en la rebel·lió militar [29],
però no es pot oblidar que el juliol de 1936 la imatge del partit era pels seus
antagonistes la d’una força agressiva catòlica i antireformista. El fracàs de
la rebel·lió a Catalunya va alimentar la revolució i esclatà una onada de
violència incontrolada contra els sospitosos de simpatitzar amb els rebels. Davant
del perill l’agost de 1936 l’estat major de la Lliga, gràcies principalment a
l’esforç de les autoritats de la Generalitat [30], era
tot a l’estranger [31].
Albert Manent ens descriu com va sortir de Catalunya Trias de Bes [32]. La
font del relat és Josep Maria Trias de Bes i Borràs, fill de Josep Maria Trias
de Bes, que també va fugir amb el seu pare. Quan va esclatar la sublevació
Josep Maria Trias de Bes es trobava a Barcelona i de seguida Josep Quero i
Morales (que ben aviat fou nomenat conseller de Justícia) i Domènec Pallerola
es mobilitzaren per ajudar-lo. Tots dos havien estat passants de Trias de Bes.
Van aconseguir un passaport i un visat de Josep Maria Espanya (conseller de
Governació). Trias de Bes, la seva muller, dues filles i el fill Josep Maria
foren duts en dos cotxes de la Generalitat, el 3 d’agost, al port. S’embarcaren
al vaixell italià “Tevere” junt amb més fugitius com Josep Dencàs -líder
d’Estat Català-, el monàrquic Santiago Nadal, monjos de Montserrat, el doctor
Albert Bonet -fundador de la Federació de Joves Cristians de Catalunya- o
Glòria Bulbena [33].
La família va desembarcar a Gènova [34], des
d’on es van traslladar a Brussel·les i finalment, el 1937, a Pamplona i Burgos.
Les represàlies envers els fugits no es
van fer esperar. El 12 d’agost de 1936 Trias de Bes va ser destituït, junt amb
vint-i-dos professors més, del seu càrrec a la Universitat Autònoma de
Barcelona, per les seves vinculacions conservadores [35]. En
el àmbit material les seves terres van ser confiscades mentre que en el
personal el masover de les seves propietats de Sant Joan Despí va ser
assassinat [36].
Ben aviat Josep Maria Trias de Bes
començà a treballar a favor del bàndol dels sublevats. El seu nom figura entre
els signants del manifest d’Adhesió a la Causa Nacional (22-27 d’octubre de
1936). Josep Maria Trias de Bes signa sense data ni lloc, com a catedràtic de
Dret de la Universitat de Barcelona i diputat a Corts. També signen, entre
d’altres, Cambó, Ramon d’Abadal i Calderó, Ramon Coll i Rodés i el Comte de
Güell [37]. Com
ha assenyalat Enric Ucelay-Da Cal es tracta d’una adhesió tardana [38],
fruit de la seva interpretació del curs de la guerra. La lectura que feu la
Lliga fou que la República havia caigut en mans dels revolucionaris -i per tant
no era legítima- i que Franco era la única alternativa d’ordre. Contràriament
la República i la Generalitat foren els dipositaris legítims de la sobirania
popular i malgrat la debilitat patent eren uns governs democràtics contra el
totalitarisme. La deslegitimització de la República per part de la Lliga serà a
la llarga la deslegitimització de la pròpia Lliga.
Joan Estelrich, amb el beneplàcit de
Francesc Cambó, estimulà des de l’oficina de París la publicació de molts
llibres en francès contra la República. Es tracta de l’empresa de propaganda
més destacada, eficaç i millor organitzada del sector franquista. Per tal
d’assessorar Allison Peers en el llibre Catalonia
Infelix, demanà a Trias de Bes que li fes una nota de la posició de la
Lliga sobre el conflicte al camp [39].
Els primers catalans de Burgos (o de
Franco) foren carlins, falangistes, de la CEDA catalana o polítics que havien
col·laborat amb Primo de Rivera. Ben aviat s’afegiren catalans que com Trias de
Bes fugiren del radicalisme i l’anticlericalisme de l’etapa inicial revolucionària.
Un cop a Burgos Trias de Bes fou nomenat cap de l’assessoria jurídica del
Ministeri d’Assumptes Exteriors [40].
L’any 1938, junt amb Eduard Aunós, Trias de Bes formà part de la comissió de
juristes encarregada de redactar un informe a l’opinió pública internacional
per tal de justificar que tots els actes fets pel govern de la República des
del febrer de 1936 eren il·legals [41].
També fou vocal titular del Alto Tribunal de Presas Marítimas situat a Burgos [42].
Malgrat això la situació dels catalans
a Burgos o en qualsevol altre lloc de l’Espanya Nacional no va ser mai fàcil ni
planera, ja que el sentiment anticatalà era força generalitzat dins del bàndol
sublevat. Pocs catalans van poder aprofitar els mèrits per pujar en l’escalafó
social dels vencedors.
El problema dels homes de la Lliga va
ser que el règim autoritari sorgit durant la guerra s’estructurà a partir d’una
nova classe dirigent i d’unes normes que els obligaven –en el cas de voler
participar-hi- a renunciar a una bona part dels seus principis ideològics tal
com molts ja van poder observar durant el seu exili temporal [43].
Fi de trajecte: el Primer Franquisme i la plasmació d’una
frustració
Després de la Guerra Civil calia organitzar
i administrar la Victòria. El personal polític de gestió i representació fou
designat des de dalt i calia que fos gent de provada fidelitat al règim
franquista. Primer es designaren els antics falangistes i els excombatents,
però com no eren gaires una bona part dels designats van sortir d’entre els
antics ultradretans, lerrouxistes i lliguistes. El cas de Trias de Bes és un
bon exemple de com els serveis prestats a l’Alzamiento netejaven i feien
oblidar passats compromesos. El jutge instructor de la causa de Trias de Bes va
destacar “la adhesión incondicional” manifestada “por nuestro Gobierno al
designarle para el desempeño de distintos cargos públicos” [44].
Malgrat la depuració Josep Maria Trias
de Bes com tots els antics membres de la Lliga no està ben vist pels
falangistes [45],
tot i poder considerar-se un “català de Franco” [46].
Borja de Riquer [47]
considera que l’actitud de Josep Maria Trias de Bes fou durant els primers anys
de postguerra de col·laboració amb el nou règim, ocupant càrrecs de
responsabilitat menor, tot i manifestar una certa voluntat de transformació de
la dictadura militar en un règim civil més obert. No arriba però, al nivell de
Valls i Taberner, que renegà obertament del que havia estat la Lliga, com si es
tractés d’un error i que el catalanisme havia portat a la Guerra Civil [48].
Borja de Riquer el considera com un home pragmàtic.
La postura de Trias de Bes tampoc
s’identifica amb la de Joan Ventosa, que sempre es manifestà defensor d’una
actuació conciliadora i prudent amb Franco. En una entrevista amb Gil Robles,
el 28 de novembre de 1942 a Lisboa, Josep Maria Trias de Bes censura que
Ventosa defensés sempre la transacció amb Franco, tàctica a la qual Gil Robles
s’oposava radicalment [49].
Segons Gil Robles [50], la
política personalista i claudicant de Joan Ventosa provocava reaccions
indignades fins i tot de gent de la mateixa Lliga, que troben en falta la
direcció més enèrgica de Cambó, han delegat en Trias de Bes per que
s’entrevisti amb Ventosa i el convenci de la necessitat d’actuar amb energia.
Gil Robles i Trias de Bes coincideixen en la que la Restauració monàrquica que
desitgen no pot vincular-se amb el règim franquista, que ha comes molts
errors. La difícil situació que
travessava el règim de Franco feien pensar a Gil Robles i alguns membres de la
dreta monàrquica la possibilitat que el govern s’obrís a les dretes
monàrquiques per esborrar davant l’opinió internacional l’estigma feixista que
començava a pesar en excés sobre l’Espanya franquista.
Al marge dels contactes amb Gil Robles
l’any 1942 Josep Maria Trias de Bes va visitar el recentment destituït Ramon
Serrano Suñer i li va transmetre l’oferta de Cambó d’ajuda econòmica si així ho
necessitava [51].
Cambó, Trias i la Lliga, neden sense un rumb ben fixat, entre dues aigües,
conscients que el seu pes polític és molt petit en el context del nou ordre
però atents als girs que de la convulsa realitat que viuen es puguin derivar.
En la mateixa línia d’actuació el
febrer de 1946 el nom de Josep Maria Trias de Bes figura entre els signants
d’una carta adreçada a don Joan de Borbó, que s’acabava d’instal·lar a Estoril,
en la que es manifesta la necessitat de la Restauració monàrquica en la persona
de Joan de Borbó [52].
Aquesta adhesió monàrquica li valdrà ser nomenat membre del consell privat del
comte de Barcelona. L’aposta monàrquica
però no va ser reeixida perquè la cruel geoestrategia de la Guerra Freda va
permetre sobreviure el règim franquista durant gairebé quaranta anys.
A mode de reflexió
Resulta difícil elaborar una conclusió
sobre l’evolució ideològica d’un polític com Josep Maria Trias de Bes amb la
impressió que no disposem de tots els elements necessaris per tal d’emetre una
reflexió històrica correcta. Aproximar-nos des de la nostra realitat a un
període sobre el que avui disposem de moltes dades és arriscat ja que per
contra no en tenim prou indicadors per saber perquè els actors hi participaren
d’una manera i no altra. És per això que només intentarem exposar unes línies
generals que creiem poden servir per comprendre millor l’evolució del pensament
de Josep Maria Trias de Bes, tot intentant defugir l’emissió de judicis de
valors, que en tot cas no seria just aplicar.
En aquest sentit creiem que:
-
Josep Maria Trias de Bes, al igual que
la resta d’integrants de la Lliga, no és paradigma ja que aquesta formació es
caracteritzà per una heterogeneïtat de comportaments. Altrament també s’ha de
considerar que representa a la corrent majoritària i més propera a Francesc
Cambó.
-
Els inicis polítics de Trias de Bes
estan influenciats pel seu pare, Joan de Déu Trias i Giró, catalanista de caràcter
cristià.
-
La primera etapa política de Trias de
Bes, que coincideix amb la de la Restauració:
o
Es caracteritza pel catalanisme
cultural i lingüístic fins al punt d’arribar a la presó l’any 1925.
o
També és cert que a partir d’aquesta
experiència la seva postura variarà i es tornarà molt més pragmàtica fins al
punt de renunciar momentàniament als seus principis per tal d’evitar la presó
si és necessari.
-
La segona etapa política de Josep Maria
Trias de Bes es desenvolupa al llarg de la Segona República. Es tracta d’un
període ric en matisos que veu l’evolució cap a postures cada cop més dretanes;
o
La proclamació de la República implica
també la fi de l’hegemonia de la Lliga dins del catalanisme a favor de
l’Esquerra Republicana de Catalunya. La Lliga no va poder adaptar-se
positivament a les noves circumstàncies i per això el seu paper durant la
República no és tan constructiu i col·laborador com en etapes anteriors.
o
La seva postura clara contra la Llei de
Conreus (en la qual no oblidem que era part implicada com a propietari), la
participació en la Comissió Gestora de la Generalitat suspesa o el fet que des
de la CEDA es considerés una persona apropiada per la seva organització són
proves de la seva radicalització.
o
Malgrat tot Josep Maria Trias de Bes, com
la Lliga, es troba en una situació compromesa ja que la seva manera de pensar
era, afortunadament per Catalunya, molt diferent a la de les dretes espanyoles.
La defensa de Bosch Gimpera o la reivindicació del català són dos exemples.
-
La tercera etapa de Josep Maria Trias
de Bes s’inicia amb el cop militar contra la legitimitat democràtica el juliol
de l’any 1936. Trias de Bes no participà en la conspiració contra la República
però després s’hi afegeix:
o
Les circumstàncies personals que
patiren molts membres de la Lliga que es veieren obligats a fugir per salvar
les seves vides explica, en part, aquesta postura. Cal tenir present que
perderen el dret a viure al seu país i molts també a familiars, amics,
propietats, feina...
o
Des del conservadurisme de la Lliga no
es va tenir present, però, que no va ser des de la legitimitat republicana que
foren atacats, ans el contrari. Els atacs que van rebre procedien de la
Revolució que en certa mesura era una resposta al cop d’estat. No hem d’oblidar
que des de la Generalitat de Catalunya fou ingent la tasca que es va realitzar
per tal de salvar la vida, i el patrimoni dels suposats “contrarevolucionaris”.
Quan no ho aconseguí fou més per falta de mitjans que no pas per falta de
voluntat.
o
En l’elecció de bàndol per part de la
Lliga va primar més l’esperit de classe que no pas el de país. En altres
indrets de l’Estat, com el País Basc, la situació fou molt diferent i el
PNB-EAJ va recolzar la República. En aquest punt creiem oportú interrogar-nos
si s’hauria produït la mateixa elecció si la Lliga hagués dirigit l’autonomia
catalana o si no hagués produït una Revolució que hagués amenaçat la vida dels
integrants de la Lliga.
o
El recolzament a la causa franquista
possiblement fou una forma meditada de contribuir al país ja que es suposava
que un cop assolida la victòria els serveis prestats a la causa permetrien
participar de l’administració del nou règim. Poca gent podia intuir que la
gènesi del nou règim seria la que es va produir.
o
Al respecte la participació de Trias de
Bes en la causa dels sublevats fou ben activa des de la seva arribada a Burgos
l’any 1937.
-
La darrera etapa que a priori semblava
que seria l’administració de la Victòria es va convertir en una victòria amarga
basada en la destrucció i renúncia de tot allò que havien defensat la Lliga i
Josep Maria Trias de Bes:
o
El nou règim necessitava personal
qualificat per garantir el funcionament de l’Estat. Cal recordar que la part
més brillant de la intel·lectualitat del país es va veure abocada a l’exili.
o
En aquestes circumstàncies Trias de Bes
va col·laborar amb el règim franquista des del punt de vista professional,
sense protagonitzar la primera escena política vedada a aquells que tenien un
passat com el seu.
o
Davant d’aquesta situació Trias de Bes
intentà participar d’una possibilitat no reeixida de restauració borbònica.
Aquesta “solució” era segurament l’aposta que d’entrada havien imaginat els
membres de la Lliga com l’evolució natural del cop d’estat.
o
El desconcert de la Lliga s’exemplifica
en el multidireccionalisme estratègic que s’observa en l’acostament a grups tan
antagònics com el nazisme de Serrano Suñer o la dreta monàrquica de Gil
Robles.
o
La posició de Trias de Bes, i de la
Lliga en general, s’intueix dèbil. Allunyada dels centres de decisió, sense
autoritat moral per tal de liderar en cas que
hagués considerat oportú una oposició moderada al franquisme, els seus
passos els havien condemnat a la invisibilitat i desaparició silenciosa.
Com ja va assenyalar Josep Maria Solé i
Sabaté, referint-se a Ferran Valls i Taberner [53], és
difícil encaixar dins l’honestedat i la fidelitat les persones que prengueren
com a certes les rutes falses. Malgrat que la condemna encara els
acompanya no podem dubtar de la
totalitat del seu catalanisme. Encara avui hi ha reticències per reivindicar
des del conservadurisme català l’herència d’una Lliga que en l’etapa final va
dilapidar, a causa del suport explícit al franquisme, el crèdit acumulat durant
la Restauració. La Història els ha condemnat per aquests errors però tal vegada
ja és hora que recordem que no tot són ombres en una trajectòria que també té
llums intenses.
[1] Una aproximació a la vida i obra de
Joan de Déu Trias i Giró (1859-1914) es pot trobar a Oriol
CASANOVAS i LA ROSA, “Joan de Déu Trias i Giró (1859-1914), Catedràtic de Dret
Internacional Públic i Privat de la Universitat de Barcelona (1886-1914)”, Simposi de Història de la Universitat de
Barcelona, Barcelona, 1988, pàgines 215-228. Pel que fa a la política Joan de Déu Trias i Giró va militar en
el primer catalanisme polític, tal i com demostra la seva adscripció a la Unió
Catalanista des de 1892; Joaquim COLL i AMARGÓS i Jordi LLORENS i VILA, Els quadres del primer catalanisme polític:
1882-1900, Barcelona, 2000, pàgina 301. L’origen de la seva orientació
política cal trobar-lo en el noucentisme catòlic provenint fonamentalment de
les congregacions marianes; Josep TERMES, Història
del catalanisme polític fins el 1923, Barcelona, 2000, pàgina 653.
[2] Carles PI i SUNYER, La República y la Guerra. Memorias de un
político catalán, Mèxic, 1975, pàgina 145.
[3] Maurici SERRAHIMA, Del passat quan era present, II, (1948-1958),
Barcelona, 2004, pàgina 426.
[4] Joaquim FERRER, Francesc Layret (1880-1920), Catarroja, 1999, pàgina 127.
[5] Josep Maria POBLET, Història Bàsica del Catalanisme,
Barcelona, 1977, pàgina 297.
[6] J. M. ROIG ROSICH, La dictadura de
Primo de Rivera, 1992, pàgina 292.
[7] Conxita MIR, Lleida: 1890-1936: caciquisme polític i lluita electoral,
Barcelona, pàgina 382.
[8] Isidre MOLAS, op. cit., pàgina 291.
[9] Conxita MIR, op. cit., pàgina 213.
[10] Isidre MOLAS, Lliga Catalana. Un estudi d’Estasiologia, Barcelona, 1972, pàgines
78 i 134; Jordi CASASSAS i YMBERT, Jaume
Bofill i Mates (1878-1933), Barcelona, 1980, pàgina 265.
[11] Bernat
MUNIESA, La burguesia catalana ante la II
República española, I “Il trovatore” frente a Wotan, Barcelona, 1985,
pàgina 104 i 150; Félix CUCURULL, Catalunya
Republicana i Autònoma, 1931-1939, Barcelona, 1984, pàgina 282.
[12] Alfred PÉREZ-BASTARDAS, Els republicans nacionalistes i el
catalanisme polític: Albert Bastardes i Sampere (1871-1944), Barcelona,
1987, volum II, pàgina 150.
[13] Manuel FOLGUERA i DURAN, Una flama de la meva vida (Memòries),
Sabadell,1996, pàgines 300-301; Alfred PÉREZ-BASTARDAS, op. cit., pàgines 172 i ss.
[14] Alfred PÉREZ-BASTARDAS, op. cit., pàgines 181 i 227.
[15] J.M. ROIG ROSICH, op. cit., pàgines 369-370.
[16] Bernat
MUNIESA, op. cit., pàgina 160.
[17] Isidre MOLAS, op. cit., pàgina 226.
[18] Borja de RIQUER, L’últim Cambó (1936-1947). La dreta catalanista davant la Guerra Civil
i el primer franquisme, Barcelona, 1996, pàgina 20.
[19] Isidre MOLAS, op. cit., pàgina 337.
[20] Jaume SOBREQUÉS i CALLICÓ, Catalunya i la Segona República, Barcelona,
1983, pàgina 354.
[21] Fèlix CUCURULL, Catalunya, republicana
i autònoma (1931-1936), Barcelona, 1984, pagines 214 i ss.
[22] Isidre MOLAS, op. cit., pàgines 257-258 i nota 16.
[23] Entrevista
del Diario de Madrid, reproduïda a Diari de Girona, 14-II-1935.
[24] Isidre MOLAS, op. cit., pàgina 66.
[25] Josep PADRÓ,
“La colònia Güell, els anys de la col·lectivització”, Col·lectivitzacions al Baix Llobregat (1936-1939), PAM, 1989,
pàgina 294.
[26] Joaquín
ARRARÁS, Historia de la Segunda República,
Madrid, 1968, volum III, pàgina 149.
[27] Miquel
RUIZ CARRILLO, Els anys difícils:
II República, Guerra i Postguerra a Sant
Joan Despí (1931-1959), Barcelona, 2001, pàgina 95. Francesc GRACIA en un
recent estudi, “Bosch Gimpera, Rector de l’Autònoma (1933-1939) (I). Els fets
d’octubre i la supressió de l’autonomia”, L’Avenç,
287, 2004, pàgines 13-20, no menciona la defensa de Bosch Gimpera per part de
Trias de Bes. Pere Bosch Gimpera pertanyia a Acció Catalana i durant la Guerra
Civil fou Conseller de Justícia i Dret de la Generalitat, Eduard RIPOLL, Pere Bosch Gimpera. Fundador del Museu
d’Arqueologia de Barcelona, Barcelona, 1977, pàgines 18-21.
[28] Isidre MOLAS, op. cit., pàgina 260.
[29] Isidre MOLAS, op. cit., pàgina 310.
[30] Rubèn DOLL PETIT, “El primer èxode: la
fugida d’una classe dirigent l’any 1936”, Guerra
Civil i Franquisme. Seixanta anys després, Barcelona, 2000, pàgines 69-96.
Aquesta situació contrasta amb els successos de Madrid.
[31] Borja de RIQUER, op. cit., pàgina 49.
[32] Albert MANENT, “1936: com se salvaren els prohoms de la
Lliga Catalana”, Serra d’Or, juny
1987, pàgines 447-453; “Els exilis durant la guerra (1936-1938)”, Miscel·lània d’homenatge a Josep Benet,
Barcelona, 1991, pàgines 483-496; De 1936 a 1975. Estudis sobre la Guerra Civil
i el Franquisme, Barcelona, 1999.
[33] Glòria BULBENA, Barcelona. Trossos de vida i records de l’ahir, Barcelona, 1976, pàgines
125 i 177.
[34] Rubèn DOLL PETIT(2003): Els “catalans de Gènova”: història de
l’èxode i l’adhesió d’una classe dirigent en temps de Guerra, Barcelona, fa
un recull exhaustiu de la situació d’aquests refugiats.
[35] El Decret, signat pel conseller de
Cultura Ventura Gassol fou publicat al Butlletí
de la Generalitat de Catalunya del 16 d’agost de 1936. Francisco GUTIÉRREZ
DE LA TORRE, La República del crimen,
Barcelona, 1989, pàgina 90.
[36] Miquel RUIZ CARRILLO, op. cit., pàgina 95. La casa pairal que
la familia tenia a Sant Joan Despí data de mitjans del segle XVIII i va ser
construïda per un De Bes; Josep BUJÁN i Alfred JOAQUÍN, Sant Joan Despí. Història d'un poble bi-mil·lenari. Barcelona,
1995, pàgines 222-223.
[37] Archivo de la Presidencia del
Gobierno, Madrid, Fondo “Junta Técnica del Estado”, Legajo 8, 4; aquesta carta
ha estat objecte d’estudi per part de Borja de RIQUER (1991): “Un document
excepcional: la declaració de suport als militars sublevats el 1936 d’un
centenar de catalans”, Miscel·lània
d’homenatge a Josep Benet, pàgines 497-516; Borja de RIQUER, op. cit., pàgina 61 i apèndix 4 (pàgines
278-282).
[38] Enric UCELAY-DA CAL, El
imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de
España, Barcelona 2003, pàgina 863.
[39] Borja de RIQUER, op. cit., pàgina 130 i nota 94 recull una carta de Joan Estelrich a
Francesc Cambó del 19 d’agost de 1937, Arxiu de Joan Estelrich.
[40] José María FONTANA
THARRATS, Los catalanes en la guerra de
España, Barcelona, 1991, pàgina 328, ens parla de Josep María Trias de Bes
com “una especie de asesor en materias legales internacionales” i recorda que
divertida era la seva “maniática pronunciación de nombres o apellidos
extranjeros, como aquella célebre, de Smuts!…)”; Joan M. THOMAS, Falange, Guerra Civil, Franquisme, Fet y de las Jons en els primers
anys del règim franquista, Barcelona, 1992, pàgina 334, nota 63
[41] BOE del 22 de desembre de 1936; Borja
de RIQUER, op. cit., pàgina 167-168.
En el marc d’aquesta comissió va visitar el febrer de 1939 les txeques del
carrer Vallmajor i Saragossa per reunir proves documentals que publicaren poc
després a Dictamen de la Comisión sobre
ilegitimidad de los poderes actuantes en julio de 1936, Madrid, 1939,
Miquel RUIZ CARRILLO, op. cit., nota
41.
[42] Jaume CLARET, La Repressió franquista a la universitat catalana: La Universitat de
Barcelona autònoma, de la Segona República al primer franquisme, Vic, 2003,
pàgina 93.
[43] Rubèn DOLL PETIT(2003), op. cit., pàgina 187.
[44] Jaume CLARET, op. cit., pàgina 93. Un cop depurat fins i tot va testificar, junt amb Eugeni
d’Ors a favor de la causa de Gaziel, Manuel LLANAS, Gaziel, vida, periodisme i literatura, Barcelona, 1998pàgina 313.
[45] Isidre MOLAS, op. cit., pàgina 221.
[46] Ignasi RIERA, Els catalans de Franco, Barcelona, 1998, pàgina 421.
[47] Borja de RIQUER, op. cit., pàgina 204.
[48] Antoni ÁLVAREZ SOLÍS, Ideari de Valls i Taberner, Barcelona,
1973.
[49] José M. GIL ROBLES, La monarquía por la que yo luché (1941-1945),
Madrid, 1976, pàgina 24. Borja de RIQUER, op.
cit., pàgina 226.
[50] José M. GIL ROBLES, op. cit., pàgines 77 i 79. Reproduït per
Borja de RIQUER, op. cit., pàgina
130.
[51] Ramon SERRANO SUÑER, Entre el silencio y la propaganda, la
Historia como fue. Memorias, Barcelona, 1977, pàgina 91; F. GARCÍA
LAHIGUERA, Ramón Serrano Suñer. Un documento
para la historia, Barcelona, 1983, pàgina 237-238.
[52] Pedro SAINZ RODRÍGUEZ, Un reinado en la sombra. La correspondencia
privada entre Franco y don Juan de Borbón, Barcelona, 1981, pàgines
417-422.
[53] Josep Maria SOLÉ i SABATÉ, “Pròleg”, Josep Maria MAS SOLENCH, Ferran Valls i Taberner. Jurista,
historiador i polític, Barcelona, 2002, pàgines 7-10.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada