La Constitució de 1812

El dinou de març es compleixen dos-cents anys de la promulgació de la Constitució de Cadis, la primera que va tenir l’Estat Espanyol, i també es compleixen cent noranta-vuit de la seva derogació per part de Ferran VII. La Constitució de 1812, la Pepa, és un dels mites de la Història d’Espanya, i com a tal quan ens aproximem a ella hi ha alguns punts molt difuminats al seu voltant.

Promulgació de la Constitució de Cadis, per Salvador Viniegra

La Constitució de 1812 es va redactar per les Corts de Cadis durant la Guerra del Francès (així és com l’anomena la historiografia catalana) o la Guerra de la Independència (tal i com es coneix a la historiografia espanyola). Totes dos denominacions són controvertides. La guerra contra els exercits de Napoleó, s’inicia després de la revolta popular, contra els francesos, un cop que els monarques espanyols Carles IV i Ferran VII havien abdicat a Baiona en profit de Napoleó, que va atorgar la corona al seu germà Josep Bonaparte. L’arribada de Josep Bonaparte al tron espanyol és tot i que rocambolesca legítima, per tant el concepte de Guerra de la Independència és qüestionable ja que en cap moment l’Estat Espanyol va perdre la seva sobirania.

La Constitució de 1812 es considera el primer text legal modern de l’Estat, però ja al 1808 Josep Bonaparte havia promulgat l’Estatut de Baiona, una carta atorgada que regulava la nova dinastia. L’Estatut de Baiona no era una constitució, era més restrictiva que la Constitució del 1812 i no va poder entrar en vigor.

La Constitució de 1812 tampoc va ser un text legal molt afortunat. Només va estar en vigor durant molt poc temps: de 1812 a 1814, en un període de guerra i per tant poc efectiu fins la tornada de Ferran VII que la va derogar; de 1820 a 1823, durant el Trienni Liberal, fins a la restitució de l’absolutisme de Ferran VII gràcies a la intervenció de la Santa Aliança a través del Cent Mil Fills de Sant Lluís; i durant un breu període de temps de 1836 a 1837, fins la promulgació de la Constitució de 1837, redactada per satisfer als moderats, i per tant menys progressista que la Constitució de 1812.

Resulta curiós com s’ha sobredimensionat un text legal que no va ser gaire efectiu, ja que els sectors més reaccionaris de la societat espanyola, encapçalats per la monarquia borbònica no ho van permetre. També resulta inquietant que un Estat que no ha aconseguit l’estabilitat democràtica durant els segles XIX i XX, ni una alternança ordenada en el poder, entre d’altres motius perquè no ha generat un text legal bàsic inqüestionable i flexible, ha elevat a la categoria de dogma la Constitució actual, generada durant un període massa mediatitzat pel recent franquisme.