Lectures electorals (1): El bipartidisme dinàstic i la crisi de la Segona Restauració Borbònica

La Restauració és el període de la història d’Espanya que comprèn des del desembre del 1874 fins a l’abril del 1931. El sistema polític de la Restauració fou dissenyat per Antonio Cánovas del Castillo. La clau de la Restauració caigué sobre la constitució de 1876. Cánovas va proposar el model bipartidista, seguint el model anglès: dos partits en alternança política pacífica, eren els partits dinàstics: el Partit Conservador i el Partit Liberal. Cánovas va formar el partit conservador, format pels antics liberals moderats, La seva base social comprenia l’ alta burgesia catalana i basca, els rics terratinents i els alts càrrecs de l’Església i l’exèrcit. Mateo Práxedes Sagasta, progressista, va organitzar el partit liberal, format pels progressistes, els antics demòcrates i republicans moderats. La seva base social estava formada per comerciants, classes mitjanes, petits industrials, professionals...

Tot l’ alternança, feta a través de la caciquisme i la tupinada la majoria del poble quedava fora del sistema. El sistema fou estable fins a principis del segle XX, però a partir del regnat d’Alfons XIII el bipartidisme comença a esquerdar-se. La desaparició de Canovas i Sagasta, i sobretot la irrupció de noves forces polítiques (nacionalismes perifèrics, republicans i moviment obrer) van posar fi al sistema de la Restauració Borbònica els esforços militars de salvar-lo, que és el que en definitiva va ser la Dictadura de Miguel Primo de Rivera. El sistema de la Restauració, corrupte des del principi, va caure quan els dos partits dinàstics no el van poder recolzar donant pas a la Segona República. 

Amb la Segona Restauració Borbònica (1975-????) iniciada gràcies a la incomparable Transició i fixada per la inamovible Constitució de 1978 es va establir a priori un règim de partits múltiple. Però ràpidament aquest va desembocar cap a un règim bipartidista, ja que presenta molts avantatges respecte a un sistema més democràtic. D’entrada es més fàcil la formació de governs estables (entenent per estabilitat no haver de donar explicacions). També resulta més pràctic per aquells que volen intervenir en política sense passar per les urnes ja que els resulta més fàcil controlar només dos partits que tot un parlament. 

Durant anys i anys PP i PSOE, PSOE i PP (l’ordre dels factors no altera el producte) s’han repartit el govern de l’estat espanyol i han gestionat la ruïna del país. Per aconseguir la seva supremacia han disposat dels mitjans de comunicació (públics i privats) que han alimentat de manera indigna la il·lusió que només es podia escollir entre dues opcions. I pas a pas, caminant d’esquenes als electors tots dos partits han governat al marge de la ciutadania. 

Però la situació és complexa ja que s’ha de fer front per una banda a una gravíssima crisi econòmica brutal (la bombolla del totxo ha agreujat una crisi financera generalitzada i un reposicionament d’Europa en l’economia mundial portant el país a un 25% d’aturats, una xifra insostenible) i per una altra a les demandes territorials d’una majoria de catalans del dret a decidir. Fins ara el bloc PP-PSOE no ha respost satisfactòriament a cap dels dos reptes: en l’econòmic els responsables de la crisi difícilment podran solucionar-la; pel que fa a Catalunya només han negat el diàleg.

Diumenge, però, en les eleccions al Parlament Europeu (aquesta broma a la democràcia que fingeix la Unió Europea) molts votants van aixecar el cap i van veure que hi havia més possibilitats al marge del PP i el PSOE. Concretament cinc milions d’electors que al 2009 van votar aquestes dues opcions no ho han fet el 2014 i han escollit altres partits. El perquè és molt complex, i avui és massa aviat per extreure conclusions definitives (les eleccions europees mai no s’han pres molt seriosament per part dels votants). Certament els dos partits s’han anquilosat, s’han mimetitzat tant amb el sistema “constitucional” que defensen. Ja no aporten la idea de canvi, amparant-se en una sacrosanta Constitució negant la millora estatal i a més han transmès la sensació que són molts semblants (fins i tot Felipe González va parlar de la necessitat d’un govern de concentració nacional).

Els resultats electorals de diumenge semblen indicar que el bipartidisme PP-PSOE s’esquerda, però potser només sigui el símptoma que el que s’ensorra és tot l’edifici de la segona restauració borbònica. Temps al temps veurem amb més claredat què signifiquen aquests resultats, però l’immobilisme del sistema no és sinònim de fortalesa sinó d’una reconeguda feblesa.