Camelot i el mite de Kennedy

Les forces de la Pau, de Norman Rockwell

El 22 de novembre de 1963 John Fitgerald Kennedy, el trenta-cinquè president dels Estats Units, va ser assassinat a la ciutat de Dallas. La mort de Kennedy, quan només tenia quaranta-sis anys va servir per forjar una mitologia al voltant de la seva figura, la d’un gran president, la d’uns dels millors presidents de la història. Per això és amb George Washington, Abraham Lincoln, o Franklin D. Roosvelt un dels presidents més recordats. Els anys posteriors la família va contribuir a forjar la llegenda d’un Camelot modern a la riba del Potomac, amb el president Kennedy convertit en una espècie de Rei Artús vestit amb impecables americanes, envoltat d’assessors que eren una espècie de Cavallers de la Taula Rodona, i Jacqueline com a nova Reina Ginebra. En una República sense aristocràcia de sang, com succeeix als Estats Units, el clan dels Kennedy es van convertir en un espècie de família reial. Recentment, però, s’ha vist que la vida privada del president no era precisament modèlica, i que darrera de la idea de marit i pare exemplar JFK era un faldiller empedreït que acumulava moltes infidelitats, fins i tot amb una relació poc dissimulada amb la mateixa Marilyn Monroe o Judith Campbell, amant de Sam Giancana, un important capo de la màfia.

La família ideal

L'única fotografia de Kennedy i Marilyn Monroe junts

Però al marge de les infidelitats conjugals, que és un tema personal, què hi ha sota el mite polític de Kennedy?. La Història el considera un gran president però el seu truncat mandat esta ple de tantes llums com ombres. Entre les llums sempre ens quedaran uns discursos excel·lents, plens de frases per a la posteritat (escrits sobretot per William Safire). Uns discursos que van fer tornar a creure i confiar als nord-americans que podien creure en una Nova Frontera; l’impuls definitiu a la carrera espacial americana que va situar l’home a la Lluna; o la sang freda suficient per evitar l’esclat de la Tercera Guerra Mundial arran de la crisi dels míssils a Cuba. Entre les ombres algunes de les mentides que van envoltar el seu mandat i que la distància ha emboirat. El telegènic John F. Kennedy va arribar al poder imposant-se a l’inefable i Richard Nixon de forma molt sospitosa (hi ha moltes possibilitats a que a Chicago la màfia intervingués per proporcionar-li vots a través de Sam Giancana, el seu cap). Tota la carrera del seu pare  Joseph Kennedy, un enriquit catòlic d’origen irlandès, es troba plena de corrupteles, xantatges i suborns; Kennedy va autoritzar el desastrós intent d’expulsar a Fidel Castro amb el desembarcament de Badia Cochinos; En el camí cap a la igualtat dels ciutadans negres amb els blancs (l’abolició de l’esclavitud els havia convertit en ciutadans de segona, sense els mateixos drets) Kennedy no va ser el gran defensor de les minories racials que a vegades ha semblat. JFK era un representant de l’elit blanca, anglosaxona, i conservadora de la costa est, mentre que el seu vice-president i posterior President,  Lyndon B. Johnson, va ser el gran artífex de l’aprovació de les lleis dels Drets Civils el 1964, quan Kennedy ja havia mort. Tampoc queda clar que si Kennedy hagués viscut els Estats Units no haguessin participat d’una forma tant decidida en la Guerra de Vietnam, però és una versió que ha prosperat perquè encaixa en una teoria conspirativa de la indústria armamentística que va decidir matar Kennedy pel seu caràcter “pacifista?!?”.

Els clars i obscurs de Kennedy es van fer lluminosos amb les bales que van acabar amb la seva vida a la Plaça Dealey de Dallas, i es va convertir en el mite que encara és. El seu assassinat, misteriós i injust (com ho són tots els assassinats) va alimentar la llegenda. Va morir jove igual que James Dean, Marilyn Monroe, o Martin Luther King i no ha envellit i igual que amb el Rei Artús i Camelot a vegades costa destriar què va ser real en JFK i què va ser ficció.  parta deixar un record llegendari com el Rei Artús, que encara avui es manté.