Lincoln i el discurs de Gettysburg

Abraham Lincoln (12 de febrer, 1809 – 15 d’abril, 1865), fou el setzè  president dels Estats Units d'Amèrica durant el període 1861-1865 i el primer a ser-ne del Partit Republicà dels Estats Units.

Lincoln es va oposar fermament a l’expansió de l’esclavitud als territoris nord-americans, i la seva victòria en les eleccions presidencials de 1860 va dividir la nació. Abans de la seva presa de possessió, set estats havien proclamat la seva secessió de la federació dels Estats Units, formant els Estats Confederats d'Amèrica. Aquests esdeveniments van provocar la Guerra Civil dels Estats Units. Lincoln va ser un hàbil polític i líder de guerra, assolint la victòria de les forces de la Unió sobre les forces de la Confederació, proclamant la llibertat dels esclaus als estats confederats, i comprometent-se a establir la pau i a reconstruir el país. Però només sis dies després de la rendició de la Confederació va ser assassinat, convertint-se en un màrtir per a milions d’americans. Pels seus assoliments durant la Guerra i per haver mantingut la unió del país, se’l considera un dels presidents més importants dels Estats Units.

Tal dia com avui, fa cent cinquanta anys, pronunciava en plena Guerra Civil els famós discurs de Gettysburg en la que exposava les seves opinions respecte als Estats Units i l’esclavitud. 

Fa vuit dècades i set anys, els nostres pares van fer néixer en aquest continent una nova nació, concebuda en la Llibertat i consagrada al principi que totes les persones són creades iguals.

Ara estem obstinats en una gran guerra civil, que posa a prova si aquesta nació, o qualsevol nació així concebuda i així consagrada, pot perdurar llarg temps. Estem reunits en un gran camp de batalla d'aquesta guerra. Hem vingut a consagrar una porció d'aquest camp com lloc de l'últim repòs per a aquells que van donar aquí les seves vides perquè aquesta nació pogués viure. És absolutament correcte i apropiat que fem tal cosa.

Però, en un sentit més ampli, no podem dedicar, no podem consagrar, no podem santificar aquest terreny. Els valents homes, vius i morts, que van lluitar aquí ho han consagrat, molt per sobre del nostre pobre poder d'afegir o restar alguna cosa. El món no advertirà tot just ni recordarà molt temps el que diguem aquí, però mai podrà oblidar el que ells aquí van fer. Som més bé nosaltres, els vius, els quals hem de consagrar-nos aquí a la tasca inconclusa que aquells que aquí van lluitar van fer avançar tant i tan noblement. Som més bé nosaltres els quals hem de consagrar-nos aquí a la gran tasca que encara resta davant nosaltres: que d'aquests morts als quals honrem prenguem una devoció incrementada a la causa per la qual ells van donar fins a l'última mesura satisfeta de la devoció; que resolguem aquí fermament que aquests morts no hauran mort en va; que aquesta nació, Déu mitjançant, tindrà un nou naixement de la llibertat; i que el govern del poble, pel poble, per al poble, no perirà en la Terra.