Adolfo Suárez, el Della Rovere de la Transició

Amb la mort d'Adolfo Suárez (Cebreros, Àvila 1932- Madrid 2014) marxa un dels protagonistes més importants de la Transició. Després de dues dècades integrat en el règim dictatorial, Suárez va ser designat president del govern espanyol amb l'encàrrec d'iniciar la transició cap a un sistema de llibertats i democràcia que durien a la celebració, el 1977, de les primeres eleccions lliures a l'Estat espanyol des del 1936. 

Adolfo Suárez es va llicenciar en dret per al Universitat de Salamanca per doctorar-se posteriorment a la Universitat Complutense de Madrid. La seva carrera política dins el règim franquista arrenca el 1958, quan entra a formar part de la Secretaria General del Movimiento. Fou cap del Gabinete Técnico de la Vicesecretaría General del Movimiento i director del Gabinete Jurídico de la Delegación Nacional de Juventudes. El 1967 esdevé Procurador en Cortes per Àvila. Nomenat governador civil de Segòvia (1968), després fou director general de Radiodifusión y Televisión (1969-73). Pel març del 1975 ocupà la vicesecretaria general del Movimiento i, pel desembre següent, la secretaria general. 

El juliol del 1976, és nomenat a dit per Joan Carles per formar govern i avançar en el desmuntatge de la superestructura franquista. El nomenament va sorpendre a tothom, ja que malgrat ser un home del règim no apareixia en les travesses, en les que un del millor posicionats era Manuel Fraga. Però el líder d'Alianza Popular i exministre de Franco ho sabia tot però no entenia res, mentre que Adolfo Suárez no sabia res però ho entenia tot. Suárez impulsà la transformació del règim franquista en una democràcia de tipus occidental. Amb aquesta finalitat promogué la celebració d’un referèndum (15 de desembre de 1976), que li permeté de convocar eleccions generals, que tingueren lloc el 15 de juny de 1977. Guanyades per la coalició electoral Unión de Centro Democrático, que presidia, fou confirmat en el càrrec pel rei i formà un nou govern (juliol del 1977), en el qual introduí successius canvis parcials (febrer del 1978, abril del 1979, maig i setembre del 1980). Orientà amb criteri pragmàtic la configuració del nou sistema polític, tasca per a la qual obtingué el suport de l’oposició (pactes de la Moncloa, octubre del 1977), pactà amb Josep Tarradellas el restabliment de la Generalitat de Catalunya i cultivà la seva popularitat com a líder carismàtic d’Unión de Centro Democrático. Fortament desgastat per l’exercici del poder i afeblit per les discòrdies al si del propi partit, pel gener del 1981 dimití de la presidència del govern i la d’UCD, de la qual es separà.

La situació econòmica del país era de profunda crisi (en part diferida pel règim franquista des de 1973); la legalització del PCE li va suposar l’enemistat d’una part de l’exèrcit que el responsabilitzava de poca contundència contra el terrorisme d’ETA; la llei del Divorci el va distanciar de la omnipresent i poderosíssima església catòlica; la banca i el capital tampoc li perdonaren que la seva política econòmica no fos més liberal; els EUA no veien amb bons ulls la reticència a l'entrada d'Espanya a l'OTAN. I davant la pèrdua de suports i de popularitat el rei Joan Carles I va conjugar el seu cognom i va “borbonejar” Suárez.

Deia en el seu discurs de dimissió «Mi marcha es más beneficiosa para España que mi permanencia. Yo no quiero que el sistema democrático de convivencia sea, una vez más, un paréntesis en la historia de España», i va marxar, però abans va ser un dels protagonistes del 23-F. Durant la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo el 23 de febrer de 1981, i la irrupció de Tejero al Congrés, Adolfo Suárez va ser amb Gutiérrez Mellado l’únic polític que es va enfrontar als colpistes. 

A l’agost del 1982 fundà un nou partit, Centro Democrático y Social (CDS). Diputat per Madrid (1977, 1979, 1982, 1986 i 1988), el 1989 fou nomenat president de la Internacional Liberal. El 1991, després dels mals resultats del CDS a les eleccions, dimití els seus càrrecs polítics. Duc de Suárez des del 1981, el 1994 la Generalitat li concedí el premi Blanquerna en agraïment a la seva tasca pel reconeixement i la projecció de Catalunya. El 1996 li fou lliurat el Premio Príncipe de Asturias de la Concordia pel paper exercit durant la transició política espanyola i el 2008 el Toisó d’Or, màxima distinció de la Casa Reial espanyola.

L’historiador Bernat Muniesa, en el seu llibre Dictadura y Transición. La España Lampedusiana (2005, pàgina 129 i següents), interpretava la figura d’Adolfo Suárez comparant-lo amb el general Della Rovere. El general Della Rovere, un personatge de cine, interpretat per Vittorio De Sica, protagoniva d’un film de Roberto Rossellini de 1959. A la pel·lícula De Sica es diu Vittorio Emmanuele Bertone i viu a la Itàlia de 1944, en els darrers moments de l’ocupació nazi. És un home avesat a la picaresca que en un moment donat és captat pels alemanys i empresonat amb la missió de delatar els reclusos que formen part d’una xarxa partisana. Per aconseguir-ho s’ha de fer passar per un tal general Della Rovere, cap dels combatents antifeixistes que ha mort fa poc. Però, un cop a la presó, Bertone es fa seu el paper i se’l creu, fins al punt de creure’s que és realment el general Della Rovere. Finalment, arriba fins a les últimes conseqüències i mor afusellat al crit de «Visca Itàlia!» Bernat Muniesa utilitza la comparació per explicar un Suárez que, provinent del Movimiento franquista, acaba creient-se el paper de dirigent democràtic i essent un dels pocs que s’atreveixen a enfrontar-se físicament als colpistes la tarda del 23 de febrer. 

Amb el pas del temps els hipòcrites que el van crucificar: Església, l'exèrcit, els empresaris, els franquistes, els socialistes (es recorden poques oposicions tan dures com la que va patir Suárez a mans de Felipe González), la dreta (que de seguida fugí de la caduca UCD cap a l'ultramontana AP)... ara el reivindiquen. Misèries i mentides de la política.